27.09.2019 - 21:50
Hem arribat a la Miró amb el funicular, que no sempre funciona però que aquesta temporada sí, per a goig nostre. El metro ens ha dut fins a l’estació de Paral·lel, el diumenge a aquesta hora els vagons estan tranquils. L’espera de tres minuts en el túnel del funicular no ha estat cap nosa. Si saps el temps que el funi trigarà a engegar t’estalvies les presses que a moltes persones ens domina quan hem d’agafar un tren o un metro o un funi que és a la via. Potser som els únics indígenes del vagó, potser del tren aeri sencer.
Turistes. També n’hi ha dins de la Miró. És difícil de saber per què el turista, l’individu, un per un, es queda palplantat al mig d’on sigui –el vestíbul, la botiga, la llibreria, el bar, les escales– i no para atenció quan per darrere li demanes pas amb el to corresponent, i fins te’n rius de la circumstància, com si no pogués reaccionar com a individu social. Pareix que aquest home, aquesta dona, en lloc de la Miró sigui, posem-hi, en un hospital, un indret que per si mateix et deixa tot sovint en un cert estat de xoc. Potser els encega la lluminosa arquitectura de Sert només d’entrar-hi. Tot sovint són una llauna, els pobres, i van tots a veure la col·lecció Miró. N’hi ha ben pocs, a estones cap, a la sala fosca on es pot veure ‘Different Trains’, un xoc immaterial.
Hi faig la foto, un cop decidit que us en parlaré. L’Holocaust nazi em fa massa respecte per a parlar-ne gaire, hi ha tanta gent que ho fa bé, cada volta n’hi ha més informació, llibres, investigacions, films i sèries, de tot Europa, memòries de supervivents i reflexions i angoixes dels descendents, les generacions joves que descobreixen que els ancestres els han explicat malament les coses, amb silencis, mitges veritats i falsedats, i a més és sabut que cada terra fa sa guerra: la caiguda del mur va obrir l’escletxa per on s’expliquen les històries que havien quedat tapades en terres poloneses i en totes les altres terres. He acceptat que acabaré els dies sentint més coses d’aquell horror.
Només espero el mateix respecte del franquisme, a veure quan va de debò, hi ha tantíssima gent obrint finestres (fosses no perquè no poden), però el més calent continua sent a l’aigüera. I si de nazis parlem, la Barcelona nazi encara té moltes coses a dir. Parzelonenburg, que en diu un personatge de Sales.
‘Different Trains’ s’acaba el 6 d’octubre, segurament hi tornaré. Hi havíem entrat per la música de Steve Reich (Nova York, 1936) del mateix títol d’aquesta instal·lació videogràfica, en tres pantalles enormes, de Beatriz Caravaggio, artista asturiana calculo que a la quarantena per les fotos, la seva web no dóna més informació d’edat. La història va així: el 1988, el músic Reich, compositor i mestre de la música repetitiva, també dita minimalista, va estrenar la peça, un oratori laic en tres parts sobre els trens d’anada i tornada que agafava de menut als Estats Units de casa de la mare a la del pare, que s’havien divorciat, i, en el rerefons, els trens sense retorn que en aquells mateixos anys criatures jueves com ell eren obligades a prendre cap als camps d’extermini. Trens agafats pel nen Reich de sis-set-vuit anys paral·lels als trens sense retorn on eren encabits els seus coetanis europeus per ser sacrificats. Els moviments de la partitura són: ‘I: Amèrica abans de la II Guerra Mundial’; ‘II: Europa durant la guerra’; ‘III: després de la guerra’. Reich la va enregistrar interpretada pel quartet Kronos. Gairebé trenta anys després, Beatriz Caravaggio estrena el 2016 la seva versió, amb la mateixa interpretació dels Kronos, gosant posar-hi allò més compromès de sumar al record dels camps d’extermini: imatges, moviment, poètica. Representar allò que no fa la música, art abstracte per si mateix.
Per fer-ho Beatriz Caravaggio ha escodrinyat i buidat molts arxius visuals. Manté l’estructura en tres actes, aquí en tres pantalles. No sempre hi veus els trens nazis i quan sí, els veus de lluny gairebé sempre. De vegades deixa només la imatge central, acompanyada de les pantalles negres. Sembla dir llavors: fixa-t’hi, aquest és un material històric que no puc alterar ni poetitzar.
Però de vegades ho fa, deixa només una pantalla encesa, al mig: llavors distorsiona la imatge. Entre el respecte i la distorsió, diu l’obra, corren aquests trens, aquests trens paral·lels. Es poden agafar trens sense perill? Són innocus els trens que traslladen una criatura enmig del divorci dels pares? Trens d’anada i de tornada. Trens sense retorn. Dura una mitja hora, temps suficient per a sentir el passat en dansa fondre’s en el present, subtil, com la música repetitiva que el nen Reich tal vegada es va començar a empatollar llavors, al ritme i el so dels trens de la seva infància. Potser gràcies a aquells trens va sobreviure al buit familiar a través de la música, mentre que tantes criatures de la seva generació que s’haurien pogut conèixer de grans no, no ho podrien fer, no ho van fer.
Al carrer, en sortir de la Miró, ho continuem sentint. Ens treu de l’encanteri un taxista que posa límits a les pretensions excessives d’una família de turistes amb un nadó. Imatges fortuïtes corren per vies paral·leles, sense sentit.
