Trencar el tabú: els trastorns alimentaris més enllà de quaranta anys

Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya, més de 85.000 catalans declaren tenir un trastorn de conducta alimentària (TCA). Si pensem en el perfil de persona que té un TCA, segurament ens vindrà al cap que és una dona. Les dades demostren que, efectivament, la majoria de pacients són dones: el 2022, per exemple, es van atendre 5.050 persones als centres de salut mental de Catalunya (CSM) amb un diagnòstic principal de TCA; d’aquestes, 4.702 eren dones i només 348 eren homes. És a dir, les dones eren més del 90% dels diagnosticats, dada que coincideix amb les del Departament de Salut, que indiquen que nou casos de TCA de cada deu són dones.

Si s’aprofundeix una mica més en el perfil, segur que molts se l’imaginaran jove. L’edat és un altre dels mites que envolten els TCA: els TCA es diagnostiquen a totes les edats, tot i que sí que és habitual que la malaltia comenci a l’adolescència i que acompanyi el malalt fins que es posi en tractament. Una dada per il·lustrar-ho: aquests darrers anys, i especialment després del confinament, els casos de TCA en adults ha augmentat considerablement. Actualment, a les unitats d’adults de TCA n’hi ha un 15% que tenen més de quaranta anys. Tot i que alguns van començar a tenir la malaltia quan eren infants o joves, n’hi ha un 12% d’inici tardà, és a dir, a partir de vint-i-cinc anys o més.

Així doncs, si els adults també tenen TCA, per què és una realitat invisibilitzada? Per què hi ha el mite que els TCA són només cosa de noies joves? Com es gestiona un diagnòstic a l’edat adulta, sense tenir referents?

Diagnòstic a quaranta-sis anys

“Quan van diagnosticar-m’ho, vaig al·lucinar. No m’esperava que em diguessin que tenia anorèxia.” Elena Martinell té quaranta-sis anys, i en fa quatre que li van diagnosticar anorèxia nerviosa. És, doncs, un d’aquests casos que s’anomenen “d’inici tardà”. Quan va començar el confinament, el 2020, va deixar de menjar de cop, gairebé de manera inconscient. “Jo no me n’adonava, va ser la gent del meu voltant que em va començar a alertar que havia perdut molt de pes.” Tot i que reconeix que no s’ha sentit mai a gust amb el seu cos, mai abans havia tingut una conducta tòxica amb el menjar, perquè és actriu i cantant, i sempre ha estat la seva font principal d’energia. Per això, quan van diagnosticar-li la malaltia, es va enfonsar.

Martinell, com tants altres, sempre havia associat els TCA a dones joves i adolescents: hi havia dones grans que tenien TCA? “Els TCA són una malaltia que segur que tenen moltes dones adultes en silenci o en la inconsciència. A mi em va passar, que no me n’adonava. Aquesta malaltia ha de començar a deixar de ser tabú. És com si tingués diabetis, o com si m’hagués trencat la cama.” Martinell ha trigat més de tres anys a poder-ne parlar obertament amb el seu entorn. “Ho portava en silenci i amb molta culpa”, lamenta.

Parlar de TCA és especialment complex perquè cada cas és diferent i perquè hi ha molts mites que envolten les malalties que engloba, com ara que una de les principals causes sigui per a voler-se aprimar o que tothom qui té un TCA ha d’estar molt prim. El cas de Martinell desmunta precisament algun d’aquests tòpics, perquè no va deixar de menjar per aprimar-se. “Vaig deixar de menjar gairebé de manera inconscient: com que no havia de treballar, no necessitava energia”, diu. Però de seguida confessa que, vist amb perspectiva, aturar la ingesta d’aliments podia tenir relació amb l’estrès post-traumàtic que va tenir després d’uns anys molt durs en el terreny personal. “Hi va haver anys en què vaig haver de passar uns quants dols, tant de familiars com d’amics. Vaig acumular molt d’estrès, però anava fent, anava tirant. Amb el confinament va ser quan ho vaig aturar.”

El doctor Fernando Fernández-Aranda, especialista en psicologia clínica i director de la Unitat de Trastorns de l’Alimentació de Bellvitge de fa més de vint-i-cinc anys, explica que, precisament en pacients adults, el desencadenant de la malaltia no és l’entorn –com podria ser la pressió estètica i social–, sinó factors com la pèrdua de feina, pèrdua de persones estimades, entrebancs econòmics o situacions inesperades, com un confinament. “De factors n’hi pot haver molts i molt diversos. Com que no se sap com gestionar-ho, apareix el TCA.” De fet, segons que explica, els casos de TCA van augmentar entre un 30% i un 40% arran del confinament internacionalment. “Factors com la incertesa o la pèrdua de familiars van influir-hi moltíssim.”

Passar el confinament tota sola no va pas ajudar-la, però, un cop acabat, Martinell no va dubtar a visitar un psicòleg. Va ser precisament una psicòloga privada, no especialista en trastorns alimentaris, qui va diagnosticar-li anorèxia nerviosa. Tot i que va continuar fent-hi teràpia durant un temps més, va arribar un moment que va haver de canviar de professional. “Havia de fer teràpia amb un psiquiatre que m’ajudés amb medicació i necessitava una psicòloga especialitzada”, explica. Volia l’ajuda a la sanitat pública, perquè no podia permetre’s un tractament per la via privada. Va ser llavors quan la seva metgessa de capçalera va derivar-la al Centre de Salut Mental (CSM) de Girona. Després d’un any i mig del diagnòstic, va poder començar el procés de rehabilitació.

“Trobar ajuda costa”

Ja fa tres anys que fa tractament –un procés amb molts alts i baixos– i Martinell té la sensació que la salut pública no comprèn plenament el procés de rehabilitació dels adults amb TCA i que, en general, costa molt de trobar-hi ajuda. “Hi ha bastants recursos per a noies adolescents i fins a vint-i-cinc anys, però partir de llavors ja no”, diu.

Al començament de la teràpia es trobava sola i incompresa. Per això ben aviat va proposar a la psicòloga del CSM de crear un grup de suport de dones adultes. Fa dos anys que es troben cada quinze dies. “Veia que era molt important poder compartir-ho amb gent que també s’hi troba, perquè si no és molt difícil d’entendre. Hi ha qui et diu: ‘Va, deixa’t estar de ximpleries i menja’, però és que els TCA són molt més que això”, diu. Al suport de grup i de la psicòloga, Martinell també hi afegeix el d’una infermera que li fa els controls de pes diàriament. L’objectiu és fer tres àpats el dia. Això, en certs moments de l’any, com Nadal o l’estiu, es fa més difícil d’aconseguir. “Això d’haver d’estar moltes hores a taula i tenir un contacte constant amb el menjar m’angoixa molt. També em passa a l’estiu, a la platja, quan vas amb roba més lleugera.” Per això, tal com diu Martinell, els TCA es consideren una malaltia solitària: perquè, a poc a poc, el pacient s’aïlla dels grups socials per a no haver de compartir àpats. “El menjar és una cosa molt social. Si t’hi fixes, sempre que quedem, quedem per prendre alguna cosa, sempre acaba havent-hi menjar pel mig –diu–. Per evitar-ho, deixes de quedar amb els teus amics, deixes de fer coses.”

Del 2020 fins ara, Martinell ha fet un treball personal amb què ha aconseguit un equilibri en certes èpoques de l’any. Ho explica així: “Hi ha moments de més debilitat, però, en general, ho vaig trampejant com puc. Evidentment, hi ha coses que encara no puc fer, però tinc moltes ganes de millorar la qualitat de vida.” Per ella, la feina ha estat essencial no tan sols per a tirar endavant, sinó també per a expressar-se i explicar-se. Com que és que actriu i cantant, va crear una obra de teatre anomenada Pes mort per poder explicar la seva realitat amb un punt de ficció. La seva i la de tantes altres. “La feina m’ha ajudat molt, ha estat el puntal de la meva vida. Tinc èpoques molt dures, fins i tot amb pensaments suïcides, però intento tirar endavant.”

Trobar el suport i l’acompanyament adequat és imprescindible, atès que l’anorèxia nerviosa té una mortalitat del 5%, fet que la converteix en el trastorn mental amb més mortalitat. Fernando Fernández-Aranda explica que aquest percentatge augmenta en la franja d’edat de catorze anys a vint i que la mortalitat es deu al suïcidi més que no pas a les conseqüències físiques derivades de la malaltia.

Una unitat de recuperació pionera

Precisament per a proporcionar l’acompanyament adequat als casos més extrems, fa un any que es va inaugurar la primera unitat integral de recuperació de població adulta amb TCA d’alta complexitat i durada del país –i una de les primeres a Europa–, situada a l‘Hospital Sagrat Cor de Martorell (Baix Llobregat). Una planta que ha estat especialment clau per als casos de TCA més greus, i que serveix com “una nova esperança de recuperació de persones que pràcticament ja l’havien perduda del tot”, segons el doctor Fernández-Aranda. S’hi tracten casos de pacients que fa més de quinze anys o vint que arrosseguen la malaltia i que ja han exhaurit tots els altres recursos de la sanitat pública disponibles i no els ha funcionat.

Segons les dades, un 25% dels pacients presenta una durada del trastorn de més de deu anys. El doctor Fernández-Aranda destaca que quatre persones de cada deu amb anorèxia nerviosa no es recuperen o tan sols parcialment, per la qual cosa, en aquests casos, hi ha una tendència a la cronificació de la malaltia. “La cronificació del trastorn de la conducta alimentària té unes implicacions molt complexes per al pacient i els familiars, perquè molts no treballen: o han perdut la feina o tenen la baixa de fa temps. Els lligams socials són escassos. A més, també tenen una baixa autoestima, perquè els fa la impressió que no els podrà ajudar ningú”, diu Fernández-Aranda.

La unitat té un equip multidisciplinari integrat per professionals de treball social, teràpia ocupacional, fisioteràpia, infermeria, psicologia i psiquiatria. També té el suport de metge internista i nutricionista, a més de l’assessorament de les unitats altament especialitzades d’endocrinologia i medicina interna de l’Hospital de Bellvitge.

La unitat és a la primera planta del nou edifici assistencial de l’Hospital Sagrat Cor a Martorell i consta, actualment, de deu habitacions dobles i deu d’individuals, per bé que no tenen totes les places ocupades. Aquest darrer any, han tractat trenta-nou casos i han donat vint-i-nou altes.

Trencar el tabú

Amb tot plegat, Martinell diu que parlar de la malaltia li ha anat bé per a encarar-la, però que encara hi ha molt camí per a recórrer i “trencar el tabú”. “A les dones adultes els costa d’assumir-ho i reconèixer-ho, però estic segura que n’hi ha moltes, igual que d’homes. Per això és important de parlar-ne. Se n’ha de parlar, perquè hi ha molta gent que ho amaga i no sap ni que és un problema.” Martinell és, doncs, un exemple que trenca l’estereotip i el tabú: els TCA no són tan sols un problema de noies joves.