19.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 20.03.2017 - 07:29
Quan tan sovint uns i altres ens preguntem com és possible que l’estat jugue tan malament les seues cartes, probablement en passem per alt un motiu: les obsessions que té. Obsessions que, en relació amb el procés independentista, es redueixen a dues: creure que tot això no va de debò i que és només una maniobra per a pactar. I afirmar, com a últim remei, que, en qualsevol cas, abans es trencarà el moviment independentista que no pas Espanya. Això ve a tomb de la nova maniobra que s’intueix fent un colp d’ull als articles i les portades del mitjans unionistes de referència.
La primera obsessió la comparteixen alguns sectors independentistes, que continuen pensant que el govern, Junts pel Sí i la CUP no volen fer la independència. Tot plegat, al final, és una aposta i, doncs, necessita temps perquè puguem comprovar què acabarà passant i valorant en conseqüència les posicions de cadascú en aquest moment tan delicat. Jo, personalment, no en tinc cap mena de dubte.
La segona obsessió és més interessant, perquè dóna joc polític real. Ho va dir Aznar, en una frase famosa, que abans es trencaria Catalunya que no Espanya, però la veritat és que el moviment independentista demostra una capacitat d’entesa magnífica. Ho sap tothom, que això que fem és molt complicat, com també ho és conciliar les posicions polítiques en un arc tan gran que abasta de la democràcia cristiana a l’anticapitalisme. No és senzill, però funciona. I n’és una prova el pressupost, que no havia d’arribar mai, però aquesta setmana el votarà el Parlament de Catalunya.
Durant mesos l’esperança de Madrid era el trencament entre la CUP i Junts pel Sí. Ara tinc la sensació que l’esperança, diria que la darrera, és aconseguir el trencament personal entre Puigdemont i Junqueras. Trencar l’entesa entre ells dos per fer impossible el final del procés. I és tenint en compte això que cal llegir les maniobres mediàtiques de tota mena que hem vist aquestes darreres hores. Des de la peculiar portada de l’ABC, que insisteix en el joc de presentar Junqueras com un moderat amb qui l’entesa és possible (a diferència de Puigdemont) fins al film psicodèlic d’El Periódico, que acaba afirmant que hi ha en marxa una maniobra per a fer president el bo de Joan Tardà.
Dit tot això, finalment, no em puc estar de remarcar una evidència: Junts pel Sí ha estat l’eina decisiva per a portar-nos fins on som i cada dia sent més veus de gent que es demana com és que la dinàmica dels partits no dóna més valor a aquest instrument d’èxit contrastat i com és que hi ha una insistència tan gran a reduir-lo a un fet esporàdic. Si l’entesa Puigdemont-Junqueras és allò que preocupa més Espanya, no seria hora de començar a assumir que no hi hauria d’haver gens de pressa a liquidar-la?
[Bon dia] –Sis mil persones segons la guàrdia urbana i quinze mil segons els organitzadors es van manifestar ahir a Barcelona contra la independència. La xifra és molt pobra, tenint en compte el moment en què ens trobem i l’augment de la virulència verbal emprada pels organitzadors. Per això, potser ja és hora de reconèixer i agrair als nostres ciutadans contraris a la independència la calma i el sentiment democràtic amb què entomen el debat, no deixant-se endur per grupuscles extremistes. Perquè després de tots aquests anys és clar que els contraris a la independència no es volen barrejar amb segons qui. (Ací trobareu fotos i algun vídeo ben curiós i significatiu.)
–Les consultes populars al País Basc van fer ahir una segona onada que no va deixar gaire bon regust en els organitzadors. Un resultat de participació baix a Errenteria, sobretot, va motivar un descens respecte de la primera onada, que no se l’esperaven. Cal destacar el seguiment de la nit per part dels nostres col·legues de Berria, que va ser espectacular, amb el mateix desplegament que fan en una nit electoral. També podeu seguir-ne la informació a Naiz, o EiTB.
–’El Pont de Londres ha caigut’. Aquesta sembla que serà, segons que explica Sam Knight a The Guardian, la consigna que servirà per a fer saber que la reina Isabel II s’ha mort. Una sorprenent i apassionant crònica explica de quina manera el Regne Unit reaccionarà a la mort d’una reina que ja fa seixanta-quatre anys que ocupa el tron i que és vista com a símbol d’estabilitat en un estat que sembla a punt de fer-se miques. Els governs dels setze estats dels quals és reina i les altres trenta-sis nacions de la Commonwealth seguiran un protocol de comunicació i reacció teòricament secret durant les primeres hores que, tanmateix, el periodista anglès explica en el seu article amb molt detall.
