23.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.11.2024 - 04:17
Són les sis de la vesprada tocades, de diumenge passat. El tren que m’ha portat de Cracòvia a Przemyśl s’atura finalment i dotzenes de passatgers –molts, carregadíssims– baixen de pressa i corrents. Sorprèn de veure un percentatge tan enorme de dones a l’andana. Els ucraïnesos en edat militar no poden eixir del país per la llei marcial, de manera que els homes o som forasters, o som vells. O som totes dues coses alhora. Al final de l’estació hi ha unes escales que porten a un túnel subterrani on es pot veure una bandera ucraïnesa i una fletxa a la dreta. Una llarga caminada –primer el túnel, després una mena de parc a l’aire lliure que tots mirem de passar de pressa sota una nevada consistent i finalment un edifici clarament provisional– porta al tren nocturn que ens farà entrar a Ucraïna. Primer en direcció a Lviv, on es dividirà en dos combois, l’un a Odessa i l’altre, el meu, a Kíiv.
Josep Pla odiava els avions i sempre recomanava de viatjar amb tren o, especialment, amb vaixell. Opinava, amb aquella contundència que solia gastar, l’home, que era massa radical el xoc d’arribar per l’aire, de terminal a terminal, sense temps ni de pair on ets ni com hi has arribat. A Ucraïna avui simplement no hi ha opció per a oposar a aquest tren. La guerra, l’amenaça de l’aviació russa, de fet, ha obligat a tancar tots els aeroports. La navegació marítima és fèrriament restringida perquè la costa de la mar Negra és el gran escenari de la batalla. Així doncs, només resta la carretera i sobretot aquest tren nocturn a Kíiv. Per això tothom, inclosos els presidents i dignataris estrangers que visiten la capital -en el meu vagó viatja un diplomàtic peruà, la casa del qual va ser destruïda per un míssil la primera nit- ha de pujar en aquest mateix comboi decorat en blau i groc i fer les tretze hores de ruta que acabaran demà al matí a l’estació Kíiv-Pasajirski.
“Aquesta setmana el meu germà ha fet divuit anys i s’ha incorporat a l’exèrcit. Estem molt nervioses perquè el pare és al front a Zaporíjia, de manera que vam decidir que no podíem passar el cap de setmana tancades a casa; aquest, no.”
Qui parla respon al nom d’Alina i m’acompanyarà, amb sa mare, en el compartiment del tren, organitzat en lliteres. Elles també vénen de Cracòvia, on han anat a passar tan bé com han pogut aquests dies difícils, marcats per les absències.
“Serguí [el germà] vol ser pilot d’helicòpters i s’ha incorporat ara a l’acadèmia d’entrenament. Per tant, ens hem quedat totes dues soles a casa”, explica Alina, en un francès excel·lent que diu que li ha donat l’oportunitat de treballar en una multinacional important. “La realitat de moltes famílies ara és aquesta. Els homes són al front lluitant i nosaltres fem funcionar les empreses, el país”, diu, just en el moment que una soldada amb cara de molt cansada irromp en el vagó per demanar els passaports.
El tren ha travessat fa pocs minuts la frontera entre Polònia i Ucraïna i ara és l’exèrcit ucraïnès que hi puja a prendre’n possessió. Repleguen ordenadament tots els passaports i demanen un per un què feu ací, on aneu i per què. Quan els dic que sóc periodista, m’expliquen amb molt d’èmfasi que és prohibit de baixar en aquesta petita estació, la primera en territori ucraïnès, “fins i tot guaitar”, diu. I que res de fotos. Les finestres de tot el tren tenen les persianes abaixades i així estaran fins que es faça de dia –per no projectar molta llum a fora. Els russos ataquen regularment aquesta via, amb coets, conscients que no sols és l’entrada de persones sinó sobretot el gran canal d’entrada de material, de recanvis i d’armament. Per això el servei ferroviari és tan decisiu avui a Ucraïna.
Cada vagó del tren té un responsable que seu en una cadira incòmoda en un cap del carruatge, envoltat literalment de tot allò que els passatgers podem necessitar. És un caos que ell deu controlar d’alguna manera, però que crida poderosament l’atenció de l’observador. El del nostre vagó mira de ser especialment amable i agradable a l’hora de servir un te o deixar-nos els llençols sobre els quals dormirem. És jove, porta un uniforme gairebé militar –o que a mi m’ho sembla– i llueix un físic clarament esportiu. Li demane si ho és, de militar, o no, però em respon amb una frase que té clarament estudiada: “Tots som militars avui dia, de fet.”
Més tard m’explica com n’ha estat, d’important, el tren, el ferrocarril, per a mantenir Ucraïna unida i funcionant d’ençà del principi de la guerra el 2014, però sobretot d’ençà de la invasió total ordenada per Vladímir Putin, que començà el 24 de febrer de 2022 a la matinada.
La xarxa de trens ucraïnesa és la tercera més gran d’Europa, i abasta 24.000 quilòmetres de línia. Ukrzaliznítsia, l’empresa estatal que n’és responsable, ocupa 230.000 persones, i això la converteix en la més important del país, absolutament prioritària per al govern de Volodímir Zelenski.
El cap del meu vagó, que s’estima més no dir-me el nom real, explica que ja hi ha hagut més de tres-cents ferroviaris morts des que va començar la invasió, l’any passat. “Nou conductors”, diu amb precisió, i en recita els noms, un per un, mentre assenyala sobre el mapa on van morir. Molts dels altres morts són membres dels equips ambulants que reparen qualsevol dany a la via. “Els hauries de veure treballar: en poques hores poden reemplaçar qualsevol cosa que els russos hagen destruït per permetre’ns de tornar a circular.”
Mentre parlem, el comboi entra a la gran estació de Lviv. Lviv és la capital de la Ucraïna occidental, una ciutat de 700.000 habitants que sempre ha tingut un paper clau, determinant, en la vida del país i molt en concret en la lluita per la independència. Ja és la una i vint-i-vuit de la matinada i, per tant, la queda –que prohibeix de ser al carrer tret que hi haja un atac i calga anar als refugis– fa hores que és efectiva.
Per això l’estació, monumental i considerada un dels millors edificis art nouveau del país, no tan sols és buida sinó que té pràcticament tots els llums apagats, cosa que t’obliga a endevinar-la entre les ombres i que alhora li confereix un aspecte fantasmagòric. Els treballadors d’Ukrzaliznítsia desenganxen ràpidament els dos combois que han arribat de Polònia i que a partir d’ací es divideixen.
Fan la feina en silenci, ràpids i supervisats per un petit grup de soldats armats amb fusells. Ningú no parla, i encara menys crida, com sol passar en aquestes operacions. No hi ha senyals acústics ni el tren xiula ni fa cap mena d’anunci. Simplement torna a engegar-se, ara ja en direcció a Kíiv, i jo torne a la meua llitera després de comprovar que no hi ha res a mirar: la foscor exterior és gairebé total segons que puc comprovar estirant un costat de la cortina que tapa la finestra.
La foscor és per a no donar pistes, però sobretot per a estalviar. Estalviar en electricitat és una de les prioritats d’aquest país que aguanta una guerra en què la destrucció de les infrastructures energètiques és una constant per la banda russa. “Ho fan perquè saben que si ens deixen sense calefacció a l’hivern això afecta molt la moral de la nostra gent, fa molt difícil la vida”, m’explica encara Alina.
“L’any passat ho vàrem passar molt malament i ara tots temem que tornarà a haver-hi grans atacs de míssils contra les instal·lacions d’energia. Espere que estiguem més preparats, perquè el fred pot arribar a ser intens.”
Abans de dormir mire el telèfon. Diu que la temperatura és de -5 °C i pronostica que durant el dia la màxima serà de -1. Puc imaginar-me perfectament què significa viure així sense l’alleujament de la calefacció.
En despertar-me ja som prop de Kíiv. S’ha fet de dia i les finestres exteriors, del passadís, són obertes, de manera que puc mirar el paisatge. Bàsicament, hi ha boscs i poblacions aïllades, que són de les que més van patir durant els primers dies de la invasió. En un moment determinat es veu allò que sembla un camp d’entrenament militar, amb tot de joves vestits de camuflatge i fent exercicis.
A l’arribada a Kíiv en trobaré més, de joves i no tan joves, vestits de camuflatge. Són militars, soldats, que han vingut a esperar la família que torna. Alguns porten flors i tots estan visiblement nerviosos. Les abraçades, els besos i els plors es fan inevitables, mentre els altres passatgers traginem pudorosament les nostres maletes enmig d’aquesta emoció pública, mirant de ser discrets davant els reencontres. Al gran vestíbul de l’estació encara hi ha tot de sacs terrers, controls de la policia i una gran bandera blava i groga penjada en la vidriera que s’obre al bulevard Volkazna.
Òbric la porta i tot d’una el brogit urbà de Kíiv se m’estampa a la cara i em desconcerta per un instant, molt probablement pel contrast amb el silenci, la foscor i les precaucions del llarg viatge.
Sempre he cregut que Pla tenia raó en la seua prevenció al canvi brusc i inhumà que causen els avions movent-te de terminal en terminal, de ciutat en ciutat, sense deixar-te ni tan sols tocar terra. Però ausades també fa impacte aquest contrast instantani entre el tren i el carrer, que a mi m’atrapa encara amb la son de bon matí als ulls –els cotxes, aquesta gent atrafegada que va de banda a banda, els bars i restaurants oberts, les xemeneies de les fàbriques veïnes, els autobusos plens, l’home que ven els diaris en un quiosc, el taxista que se m’ofereix provant d’endevinar quina llengua parle… Kíiv. Finalment.
Cròniques d’Ucraïna
