150 anys del tren a Mallorca: una oportunitat perduda contra la invasió dels cotxes

El 24 de febrer de 1875 es va fer el primer trajecte en tren entre Palma i Inca. Fa 150 anys de l’arribada del tren a l’illa, un projecte que posava la primera pedra al que hauria pogut ser una xarxa real de transport públic en un territori limitat com Mallorca. El tren era sinònim de modernitat, d’efectivitat. Ho va canviar tot.

Avui, 150 anys més tard de la inauguració de l’única línia que ha funcionat de manera ininterrompuda i que va contribuir a una transformació econòmica, social i cultural sense precedents, la realitat de la mobilitat és ben diferent. El cotxe privat ha envaït les carreteres i, llevat d’algunes poblacions que estan ben connectades amb la capital, optar pel transport públic no és una alternativa massa viable.

Però anem a pams. La locomotora Mallorca, la primera de totes, va fer camí per tenir un mapa de Mallorca interconnectat per les vies. El 1877, el tren arribava a La Pobla; el 1879, a Manacor; el 1897, a Felanitx; el 1912, a Sóller; el 1916, a Llucmajor; el 1917, a Santanyí, i el 1921, a Artà. La xarxa ocupava més de 280 quilòmetres de carril. És quan hi va haver la millor connexió en tota l’illa.

La situació econòmica de Ferrocarrils de Mallorca no va ser fàcil a partir dels anys 30 i, sobretot, després de la guerra. La incorporació al grup espanyol de ferrocarrils (FEVE) va assegurar que es mantingués la companyia, a canvi d’eliminar el servei d’aquelles línies, cosa que va impedir de créixer més urbanísticament, i pensant en el model econòmic al qual es volien destinar les Illes: el turisme. L’opció del cotxe –el 1950 naixia Seat públicament– també va influir de manera notòria. Fins el 1994 no es van traspassar les competències a Serveis Ferroviaris de Mallorca. Una dècada abans, la xarxa que havia tingut 280 quilòmetres en passà a tenir quaranta-tres. Ara com ara, té 86,4 quilòmetres.

La mobilitat, avui

Avui el tren connecta Palma amb Inca, la Pobla i Manacor, a més de les dues línies de metro que connecten amb la Universitat de les Illes Balears i Marratxí. També hi ha el tren de Sóller i el tramvia, que es mantenen amb un ús turístic. Inca i els pobles per on es passa (Santa Maria, Alaró, Consell, Binissalem i Lloseta) són els que tenen una connexió més bona, amb freqüències de pas de deu minuts de dilluns a divendres. Els caps de setmana s’augmenta la freqüència a un tren cada mitja hora. 

Però més enllà d’Inca, la freqüència de pas no és tan agradable. “Perd tot el dia per anar a fer feina”, comenta en Lluís, que s’ha de desplaçar diàriament de Palma a Manacor. Anar en tren és una odissea de temps, però, ara com ara, i amb la gratuïtat del transport, s’ha convertit en una alternativa per a salvar l’economia i no gastar en benzina, que torna a anar disparada de preu.

Per exemple, conta que el tren passa cada quaranta minuts. Com que entra a la feina a les 8.00, no pot agafar el tren que surt a les 6.50 i arriba a les 7.55, sinó que ha d’agafar el de les 6.10, que arriba a les 7.15. En total, dues hores i vint minuts des que surt de casa i entra a la feina. Si anés en cotxe, trigaria vora 45 minuts. “És un escàndol, almanco hi hauria d’haver més freqüències, si és que no es pot reduir el temps de recorregut.”

“Si tingués cotxe, l’agafaria”

A n’Aina, que es desplaça de la Pobla a Palma en tren perquè no té permís de conducció, li molesta especialment que les freqüències del cap de setmana siguin d’una hora. “Si tingués cotxe, l’agafaria. M’he d’organitzar segons l’horari del tren i no del que m’agradaria fer”, diu, i hi afegeix: “Entre setmana la freqüència no és molt més bona: passa un tren cada quaranta minuts, però només vaig a Palma un dia.”

A Inca, na Catalina, una usuària jubilada que no vol conduir més, entra a l’estació on acaba de passar el tren. Li és igual, agafarà el següent. El que més odia és viatjar en hora punta: “No pots seure. La gent no és educada i poca gent et cedeix el seient. I si has d’anar dreta, hi ha moments que és molt angoixant.” Per això, intenta d’evitar-ho, ella que pot: “El tren va molt bé, en mitja hora som a Palma. I ara que és gratuït, més encara.” 

Els pobles oblidats: més de pressa a peu que en autobús

A pobles com ara Artà, prou allunyats de la capital, aquests mals de cap encara són més grans. El tren, que hi va existir, és ara només un fracàs polític col·lectiu. La línia es va aturar el 1977 i avui, per anar fins a Palma, s’han d’agafar dos busos i fer un recorregut d’una hora i tres quarts. En cotxe, una hora. 

Però les connexions amb Palma són les més fàcils, tot i la durada dels trajectes i la manca de freqüències que puguin posar fre a l’ús intensiu del cotxe. No és estrany que al territori hi hagi més d’un vehicle per habitant, comptant els menors de divuit anys. Un exemple molt clar: de Can Picafort a Muro s’hi va més de pressa a peu que en autobús. La proposta de ruta que fa el TIB t’obliga a agafar dos busos i trigar una hora i trenta-nou minuts en arribar. A peu, hi ets cinc minuts abans. I només deu minuts en total si hi vas en cotxe.

Promeses

Després de múltiples promeses d’un govern i d’un altre, la darrera va venir l’octubre del 2024. La presidenta Marga Prohens anunciava el tren fins a Llucmajor. Vint-i-set quilòmetres més de xarxa viària i un 76% més d’usuaris. En total, 690 milions d’euros per a connectar Palma amb Llucmajor, passant per l’Aeroport de Son Sant Joan (en 11 minuts), l’Hospital de Son Llàtzer i l’Arenal, a més de connectar noves barriades de Palma amb la xarxa ferroviària. S’espera que les obres acabin el 2032. 

L’esquerra ja s’hi va oposar, atès que durant el govern d’Armengol ja es va projectar el tramvia. També una partida de trenta milions per al tren de Llevant. El PSIB va criticar llavors que amb els 690 milions que costaria es podria finançar el tramvia, el tren fins a Alcúdia i el tren de Llevant. Més enllà d’intencions, no hi ha res de l’actual govern per a executar, només l’espera de conèixer un estudi informatiu. I entre més promeses, també s’ha deixat anar la intenció de poder fer un servei de tren nocturn, que seria un desig exprés de la presidenta. 

Un tren a Menorca? I a Eivissa?

A Menorca, el tren gairebé va ser una realitat en els anys de màxima esplendor. Era el 1910, es van donar els permisos per a implantar-lo i, fins i tot, es va presentar en societat dos anys més tard. Pretenia de connectar el port de Maó, Alaior, es Mercadal, Ferreries i Ciutadella. Però la fallida econòmica d’aquells anys va comportar la fallida del projecte. El 2017, el president del PI en aquell moment, Jaume Font, va proposar la creació del tren que unís les dues ciutats principals menorquines. Tot va quedar en paper banyat.

A Eivissa, a la primera meitat del segle passat, el que existia era el tren de la sal, a les Salines. Més enllà d’això, fa deu anys el president del Consell, Vicent Torres, va proposar un tramvia que unís port i aeroport. No va reeixir, com tampoc va reeixir el 1975, fa cinquanta anys, quan una empresa espanyola va projectar tres línies de monoraïl les vies del qual no anirien per terra. Una línia uniria Eivissa amb Sant Antoni, una altra amb l’aeroport i una darrera connectaria la badia de Sant Antoni. Però el projecte, com tants més, també va acabar morint.