Tremolem! Rafa Nadal opina de política

Som una societat necessitada de líders, de guies, de messies. Som tan gregaris com els senglars. És una pena, però és així. Sembla que no podem valdre’ns per nosaltres mateixos, no se’ns ha inculcat la possibilitat de ser els nostres propis preceptors o, encara millor, de participar en una tutoria compartida o col·lectivitzada amb els veïns i les veïnes del nostre barri. No, necessitem gurus. Primer van ser les religions, després els polítics i els periodistes: aquesta mania de desistir de les teves conviccions i claudicar davant dels qui ens diuen com hem de viure, amb qui hem de conviure i com ha de ser la nostra vida sexual.

La conseqüència d’aquest desistiment és que, quan les esglésies perden poder (amb tot de capellans pedòfils que diuen que actuen en nom de Déu) i els polítics ho perden tot (per la seva traïció al servei dels altres, ambiciosos, corruptes, mentiders), la mirada de la societat que vol un guia es posa en el món de l’esport. Quina calamitat!

I en aquestes que fa uns dies Rafael Nadal, el tennista, en deixa anar unes quantes. Primer, quan Pedro Sánchez arriba a la presidència del govern espanyol, diu que ell vol que es facin eleccions i després afegeix que ‘és el sentit general’ de la societat. Vaja, un altre espanyol que parla en nom de tots sense haver fet cap referèndum, cosa detestada per la casta ‘carpetovetònica’, ja ho sabeu. Més tard, en una entrevista al diari El Mundo, dóna un titular que ha de passar als annals de la neciesa: ‘La gent radical és dolenta per a la societat.’ Què? Un tipus enriquit fins a extrems insultants, que no fa més que participar en campanyes publicitàries de bancs i assegurances, es permet de criticar aquells que volen més democràcia (o volen democràcia, ras i curt) i més igualtat. Des d’allà dalt, nedant en diners com l’Oncle Garrepa de Disney, per Nadal tot el que no sigui l’ordre establert del sistema corrupte li sona a radicalitat. I hi ha gent que se l’escolta, ai las!

Tota la culpa no és d’ell, però. Ho és en primer lloc del periodista que li pregunta per Pedro Sánchez: què ens importa l’opinió que tingui un jugador de tenis que, abans de fer la sacada, té per ritual tocar-se el cul i les orelles? En segon lloc, dels diaris que, interessadament, col·loquen les seves opinions per enaltir la idea que els ‘radicals’ catalans desmilloren la gran democràcia espanyola. I ho és, finalment, de tots aquells ciutadans gregaris que pensen que Nadal té alguna preparació intel·lectual per a poder dir-nos com hem de comportar-nos col·lectivament.

Prou de gregarismes, si us plau. Pensem per nosaltres mateixos. I ho dic per tots cantons: també quan Gerard Piqué defensa l’acte democràtic que va tenir lloc el primer d’octubre a Catalunya i denuncia la violència policial que va exercir l’estat espanyol i després el veiem celebrar amb entusiasme els gols de la selecció que representa aquell mateix estat. Com t’enyorem, Oleguer Presas!