Els treballs i els dies

Informar és fer veure. Fer veure les persones, els treballs i els dies. Persones que tenen feina o que no. Treballs que es fan en un paisatge, interior o exterior, degradat o no, agrícola o industrial, urbà o feréstec. Els dies que s’escolen entre el treball, el paisatge i les ganes de fer coses enllà de la feina i de les preocupacions: lectures, excursions, expos d’art, murals a parets de carrers de pobles, sentir campanes. Tot això m’ho trobo sempre que puc connectar-m’hi al TN Comarques, a les dues del migdia.

Dirigit i presentat per Núria Solé amb destresa sàvia sense pretensions i professionalitat de la millor espècie, amb un equip de bons reporters i càmeres per tot el territori, el programa acaba de rebre un premi, no goso dir que el primer però poc se’n falta. De la Ràdio Associació de Catalunya que té al càrrec emissores radiofòniques d’audiència consolidada. Ben merescut, agraeixo el guardó, que m’ha fet reaccionar: Com és que no has escrit mai res a propòsit d’aquest programa que tant t’agrada seguir?, em vaig retreure aquest dimecres, quan Núria Solé tancava l’edició amb l’anunci i l’agraïment del premi que acabaven de rebre, amb elegància, molta.

L’edició de dimecres, justament, va ser una de les que marquen l’estil del programa i la selecció de temes. Tot era no sols interessant, molt, sinó també treballat amb això que embafa la boca de tants i que no és gens senzill de practicar, la proximitat. Les persones parlen a les càmeres del TN Comarques perquè les saben a prop, no és pas la primera vegada que les veuen pels carrers. Per la pantalla, durant la mitja hora que dura el programa, van desfilar i explicar-se: pescadors de Vilanova i la Geltrú que ja no poden més i els més vells deixaran l’ofici sense que ningú els segueixi; pagesos gironins que han agafat l’arma, sense haver disparat mai un tret, i per això fan un curs i se n’examinen, per desfer-se dels porcs senglars que els fan malbé les collites; campaners reunits al monestir de les Avellanes per restaurar-hi les campanes i que sonin, un patrimoni sonor, en acurada expressió del director del monestir. Per acabar, un reportatge amb el ceretà Alfred Brosel i el seu llibre més recent d’excursions, ara pel Pirineu sencer, de les serres més interiors fins a la mar; la reportera va tenir l’encert de demanar-li el seu paratge preferit: ens van mostrar l’Alt Urgell, estimat per Brosel per desconegut i sobretot per solitari, pel goig de sentir la força de la naturalesa intocada, i van acabar entrant en una construcció ben antiga (no vaig apuntar com se’n diu, dispenseu), antiquíssima, d’un món rural no pas prehistòric sinó de fa com a molt un segle, que les càmeres ens van fer veure. Què més vols.

Informar és fer veure, i les càmeres són les que ho permeten més. Seria potser inexacte dir que al Comarques no hi apareix prou el món industrial, no les petites empreses, que hi surten sovint, sinó les que volten els cinturons de la capital i de les ciutats grans i mitjanes, és una impressió, no puc assegurar que sigui una dada exacta. El món rural sí que hi està ben present. Tens ganes de saber més de les persones, els treballs i els dies quan el Comarques mostra una vista aèria nocturna de fileres i fileres d’arbres amb escalfadors, tants com arbres, a banda i banda de la filera, que els pagesos de Ponent han comprat (s’han endeutat, és clar) per protegir-los de les gelades d’aquesta primavera. Una imatge inèdita, una més, que el Comarques ha deixat als arxius audiovisuals de la nostra memòria del present.