Treballar a l’estació de la Molina i dormir a l’aparcament, una altra cara de la crisi de l’habitatge

A l’estació d’esquí de la Molina (Baixa Cerdanya), quan el dia acompanya i el blanc ho impregna tot, l’aparcament és a vessar de vehicles, sobretot el cap de setmana. Arriben a primera hora i se’n van a mitja tarda. Però aquesta temporada n’hi ha hagut un de fix que pràcticament no s’ha bellugat. Una furgoneta Citroën Jumper de color negre equipada per acampar.

Dídac Pascual, de vint-i-set anys i veí de Sant Pere de Ribes (Garraf), hi ha fet nit entre setmana d’ençà de començament de gener fins al 31 de març. Ha treballat a l’estació d’esquí fent tasques de manteniment i seguretat de les instal·lacions (és a dir, de píster, com s’anomenen). Li hauria agradat haver trobat algun habitatge de lloguer. Tampoc no cercava gran cosa. Un pis amb una habitació petita o per compartir amb algú. Però ha estat impossible.

El preu de l’habitatge al Pirineu, i concretament a la Cerdanya, és pels núvols. La crisi és tan greu que expulsa els veïns de casa seva i els obliga a anar-se’n a viure en uns altres indrets. Pascual ha fet de temporer a l’estació d’esquí i ha topat de ple amb aquesta crua realitat. I no és l’únic. Venia de fora i no ha tingut més remei que agafar la furgoneta del seu germà i fer nit a l’aparcament de l’estació. És una altra cara de la crisi de l’habitatge, una més.

Destinar el 70% del sou al pis

Pascual ha estudiat un cicle mitjà d’esports, amb explotació en estacions d’esquí, i va fer pràctiques a Boí Taüll. Quan va acabar, l’any 2020, va fer un bon grapat de feines. Però l’any passat va enviar el currículum a la Molina, i poc s’imaginava que acabaria dormint a l’aparcament de l’estació.

La primera vegada que li van trucar, va refusar-ho perquè ja va veure que era molt complicat de trobar-hi un habitatge. “Si llogava un pis, hi havia de destinar el 60% o 70% del sou”, explica. Uns preus que l’ofegaven, amb una capacitat d’estalvi limitadíssima. Però li van tornar a trucar, i aleshores va valorar per primera vegada de fer servir la furgoneta que la família s’emportava de vacances.

Reconeix que no tenia gens clar de viure-hi, però finalment hi va accedir, pensant que seria una opció temporal mentre no trobés una alternativa. Però, malauradament, no en va trobar cap. “Si volia viure sol, havia de pagar uns vuit-cents euros a partir d’un sou que no és pas gaire gran. Hi havia habitacions amb pisos en mal estat, compartint pis amb cinc persones més, amb habitacions turístiques amb cadenat, gent de nacionalitats diferents. No es generava cap espai de convivència”, reflexiona.

Viure a l’aparcament reconeix que l’ha afectat, sobretot al començament, que és quan diu que se li va fer més dur. “Al final, t’hi acostumes i ho converteixes en rutina. La gent va al lloc de feina, treballa i se’n va a casa. Casa meva era al pàrquing, davant la feina”, diu. La seva jornada era de dilluns a divendres. El cap de setmana fa d’àrbitre de bàsquet i sempre tornava a Sant Pere de Ribes, tret d’algun dia, i ho aprofitava per rentar la roba.

Quan va començar a treballar, va deixar clar d’un bon començament a l’empresa que li calia una dutxa. Explica que a la Molina no li ha posat mai cap problema, ans al contrari, i destaca que a l’empresa no li fa cap mena de gràcia que hi hagi treballadors vivint en furgonetes. “Una cosa és que no els faci il·lusió, una altra és que no ho puguin evitar”, explica.

Pascual ha combinat la feina a la Molina i l’arbitratge amb els estudis universitaris a distància de comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Algunes de les classes les ha fetes en un bar de kebabs de la Molina. “A la furgoneta tinc llum amb plaques solars, però no tinc endolls ni corrent. Quan el portàtil es quedava sense bateria, anava al kebab i me’l deixaven carregar molt amablement. Hi feia una cervesa i a vegades hi sopava. Eren molt amables”, diu. I si la temporada vinent li tornen a trucar, què farà? “M’ho hauré de pensar. He estalviat diners a costa d’un estil de vida que no tothom està disposat a fer”, diu.

“A final de mes aniria molt escanyat”

Dídac Pascual no és l’únic treballador que ha fet nit a l’aparcament de la Molina. D’ençà del començament de temporada, Lluís Portabella, de quaranta-sis anys i veí de Sallent (Bages), també hi ha tingut instal·lada la furgoneta un parell de dies la setmana, el dimarts i el divendres. La resta de dies pujava i baixava de Sallent, on feia nit a casa als pares.

La seva situació és un xic diferent. Portabella fa de píster a la Molina d’ençà de l’any 2013. Aquesta és la tretzena temporada que hi és, i ara és el delegat del sindicat CGT a la Molina. Diu que l’any passat van fer vaga i no sabia si el farien fora i que, arran d’aquesta incertesa, va optar per aprofitar una furgoneta Volkswagen Transporter. Només hi té calefacció i un llit que va muntar ell. Enguany, la temporada la va començar al novembre i plegarà el 17 d’abril.

Portabella sempre havia llogat un pis. Pagava uns cinc-cents cinquanta euros per un de minúscul d’una sola habitació dalt de tot de la Molina. Ara potser també podria pagar-ne un: “Tampoc no sóc precari”, diu. Ara bé, a final de mes aniria molt escanyat, com passa, desafortunadament, a tanta gent.

Els preus han pujat moltíssim i s’ha desdit de cercar pis. “Amb el sou, potser el podria pagar, però he optat per aprofitar la furgoneta i fer-ho d’una altra manera. Al final, si sumes les despeses, te’n vas als set-cents euros el mes”, explica. S’ho ha pogut muntar per pujar i baixar i paga el peatge del túnel del Cadí. Destaca que la feina a la Molina és de temporada i que a l’estiu és a casa i treballa fent manteniment de carreteres. Així i tot, lamenta que la crisi de l’habitatge s’agreugi i que cada dia hi hagi gent més gent amb dificultats per a assumir el preu d’un habitatge.