13.02.2024 - 19:55
|
Actualització: 14.02.2024 - 10:57
L’edat mitjana de jubilació a l’estat espanyol, el 2023, era de 65,1 anys, segons que va anunciar el secretari d’estat de la Seguretat Social i de Pensions, Borja Suárez, divendres. S’ha allargat de tres dècimes respecte del 2022 –quan era de 64,8– i supera per primera vegada el llindar dels seixanta-cinc anys. De fet, el creixement d’aquesta variable ha estat constant d’ençà del 2019, i aquests quatre anys darrers ha crescut de set dècimes. És un indicador col·lateral del fenomen que més ens pot afectar com a societat els anys vinents: el ràpid envelliment de la població.
De fet, les xifres d’envelliment del 2023 a Catalunya ens tornen a sorprendre a l’alça. Segons dades recents publicades per l’INE, l’any passat es va registrar un nou màxim històric d’envelliment, amb una taxa del 126,9%, és a dir, es comptabilitzen 126 persones més grans de seixanta-quatre anys per cada 100 menors de 16. Aquesta xifra contrasta amb la de fa deu anys (2013), quan la taxa d’envelliment era del 103,8%, un percentatge que no ha deixat de créixer: en aquest període ha augmentat de 23,1 punts percentuals. I si anem més enrere, veiem que Catalunya té una població envellida d’ençà del 1997, quan l’índex d’envelliment va superar per primera vegada el 100%. Per demarcacions, Barcelona encapçala l’índex d’envelliment, amb el 129,2%. A poca distància hi ha Lleida (127,7%) i Tarragona (123%), i Girona presenta l’índex més baix, amb 115%. Són dades recollides en un estudi que va presentar la Fundació Adecco ara fa un parell de setmanes.
Dins l’estat espanyol, Catalunya es troba en un punt intermedi: ocupa el dotzè lloc en la classificació d’envelliment; globalment, la situació és pitjor, perquè l’índex de l’estat és del 137,7%. Pensem que hi ha tres comunitats, Astúries, Galícia i Castella i Lleó, que superen el 200%. Només Múrcia és per sota del 100%. Les xifres actuals i, sobretot, el ritme tan fort d’augment ens deixen a les portes d’una situació molt complicada, en diversos fronts socials: del sanitari o del consum al del manteniment de l’estat del benestar, passant pel laboral.
He volgut parlar sobre l’aspecte laboral amb Irene Gil, responsable de l’Observatori de la Vulnerabilitat de la Fundació Adecco, que ha fet l’estudi esmentat. Em diu que, com a societat, no anem bé i, comença esmentant una contradicció flagrant. “Per una banda, el govern allarga l’edat de jubilació, i, per una altra, les empreses es giren d’esquena als qui tenen més de cinquanta anys. Com es combina això? On ens porta?” L’exclusió laboral per edat –que malauradament encara es produeix– contradiu qualsevol esforç que es vulgui fer per salvar l’estat del benestar. “No es pot limitar la contribució d’una força laboral creixent i que ja abasta el 34% de la població activa”, em diu. Cal recordar que fa una dècada era el 25% i, en una situació d’envelliment imparable, aquesta proporció continuarà creixent durant les dècades vinents. Jo em pregunto si podem renunciar a un tram de la força laboral que és creixent.
Un dels punts clau que tenim en joc és la sostenibilitat de l’estat del benestar, i dependrà de la capacitat que tinguem de generar ocupació de qualitat que porti les xifres d’afiliació al màxim nivell. Em comenta Gil: “És fonamental eixamplar la base de cotitzants, estimulant la participació laboral de les persones tradicionalment inactives, a més de fer una gestió adequada de la migració per a convertir-la en un avantatge competitiu, atesa la capacitat que té d’omplir el buit d’una població activa nativa decreixent.”
Però per arribar a aquest punt abans cal tombar una colla de barreres i prejudicis que obstaculitzen la feina a la gent de més de cinquanta anys. “En relació amb això, vivim ancorats en les idees que teníem sobre els sèniors als anys vuitanta. I és un error molt greu. Avui la capacitat d’una persona de seixanta-cinc anys no té res a veure amb la de llavors, però el clixé encara aparta molta gent de la feina i impedeix que sigui productiva i aporti la seva experiència”, afegeix. Avui a Catalunya tenim més d’1,3 milions de persones en situació d’actius (definició de l’EPA) més grans de cinquanta anys. Fa deu anys eren mig milió menys. El salt és enorme.
És evident que les empreses hi tenen molt a dir, en el camp de la formació continuada. Algunes ja ho fan. En realitat, no tenen cap més remei, perquè les plantilles també se’ls van envellint. Un exemple: el 57% dels treballadors de la banca i assegurances supera avui els quaranta-cinc anys. “El reemplaçament generacional per l’envelliment dels treballadors és un dels grans desafiaments que afronta el sector”, deia un report recent de la consultora Randstad Research.
Aquest informe també comentava un seguit d’aspectes quantitatius de fons, molt importants dins el mercat laboral, i que ens obliguen a pensar en el futur immediat. Per exemple, que la població entre 50 anys i 64 creix cada any d’un 2% i representa el 26% de la població en edat laboral. O que gairebé una persona activa de cada tres té més de cinquanta anys. O que el 32% dels ocupats tenen entre 50 anys i 64. O que el pes dels desocupats més grans de cinquanta anys és cada vegada més alt i ja quasi arriba al 30% del total. I que el 40% dels desocupats de llarga durada que fa més d’un any que cerquen ocupació tenen entre 50 anys i 64.
A la Fundació Adecco fa temps que fan una crida a revalorar el talent dels sèniors. El raonament és que no sols els empleats, sinó tots els grups d’interès per a una empresa tenen una mitjana d’edat cada vegada més alta: accionistes, consumidors, clients, comunitat local… Si les empreses s’alliberen d’etiquetes, prejudicis i estereotips anacrònics associats a l’edat, es desenvoluparan molt millor en un mercat dominat pels anomenats silvers, i obtindran una oportunitat de creixement econòmic i, en definitiva, un cert avantatge competitiu. “Incorporar persones més grans de cinquanta anys als equips de treball ens ajuda a connectar millor amb les generacions més veteranes i a entendre’n millor les demandes i les expectatives”, diu Gil. Em sembla interessant el raonament.
Però cal anar un pas més enllà. No és l’edat en si mateixa allò que s’hauria de mirar, sinó el bagatge d’experiències que habitualment tenen els més grans de cinquanta anys, i que els reforça en valors com la maduresa, el pensament crític, la resolució de problemes o les habilitats de comunicació. Això els converteix en una força laboral de gran valor. Que cal posar-la al dia en aspectes digitals, per exemple? Doncs, sí. Cal fer-ho, perquè tenen uns valors dels quals no anem tan sobrats. Les empreses han de ser conscients que els necessiten i tots hem de tenir molt clar que aquestes qualitats no es compren ni s’estudien a la universitat, només s’aconsegueixen amb anys de feina.
I resta l’aspecte humà, el malestar personal dels qui se senten rebutjats tan sols per l’edat. A l’última enquesta que ha fet la Fundació Adecco sobre aquest aspecte, els resultats són tristos, molt tristos. El 45% dels desocupats de més de cinquanta-cinc anys creu que no trobarà feina i que passarà, directament, de la desocupació a la jubilació. El que més els preocupa és no poder acumular les cotitzacions necessàries per a obtenir una pensió adequada (63%), a més de l’absència d’ingressos per a cobrir despeses bàsiques immediates (92%).
En un altre ordre de coses, fets com mantenir l’autoestima (52%), la salut mental (45%) i la necessitat d’ajudar familiars econòmicament dependents (25%) són algunes de les principals inquietuds dels qui tenen més de cinquanta-cinc anys en situació de desocupació. Però la realitat és la que és. I, en vista d’aquesta realitat, més de 9 enquestats de cada 10 (93,4%) estan disposats a canviar de sector i el 83% acceptaria una ocupació per sota de la seva qualificació. No obstant això, el 43% dels desocupats més grans de cinquanta-cinc anys no ha fet cap entrevista de feina aquest últim any i el 45% creu que ja no trobarà mai una ocupació estable.
Senzillament, em semblen uns resultats depriments, però impregnats de realisme. Parlem de persones que durant la seva vida han col·laborat activament en el desenvolupament de moltes empreses, i hi ha aportat esforç. Molt sovint, es troben en situació de desocupació per causes alienes a la seva voluntat i no em sembla just que ens hi girem d’esquena, ara que han de treballar i poden continuar fent aportacions a les empreses, si l’única “culpa” que tenen és haver travessat la línia dels cinquanta anys.
