Travessar el Dniprò

Si us plau per força, tots comencem a conèixer una mica la geografia d’Ucraïna. I més o menys qualsevol que haja vist un mapa de com va la guerra deu haver entès que el riu Dniprò marca la divisòria, i no una de qualsevol.

El Dniprò és un senyor riu, difícil de travessar, ample i tumultuós, i en la zona més baixa, a tocar de la mar, esdevé una marjal complexa amb illes i illetes escampades, amb terrenys que no saps si són aigua o terra, amb moltes dificultats afegides per a maniobrar, per tant.

D’ençà que va arribar l’hivern, la guerra ha estat reduïda a un combat de trinxeres, especialment al Donbass. Molts esforços per a avançar quatre metres i massa morts per aconseguir-ho. La raó és lògica. Combaten allí perquè al sud del Dniprò no poden, on prima la gran agricultura industrial; són les famoses “terres negres” ucraïneses. Allà gairebé no hi ha ciutats i de carreteres principals, n’hi ha ben poques. Qualsevol avanç que vulguen fer els ucraïnesos, doncs, haurà de ser camp a través i, per tant, estan obligats a esperar que la neu i el fang desapareguen perquè els vehicles no s’enfonsen, cosa que enguany arriba més tard que no és habitual.

Per això ha cridat tant l’atenció una petita, però molt significativa, operació que ha tingut lloc aquestes darreres hores: per primera vegada unitats ucraïneses han travessat el Dniprò i s’han establert a l’altra riba, en el territori conquerit per Rússia ara fa un any.

De moment tan sols són unitats petites, forces especials, que han seguit la ruta del pont d’Antonovski, s’han apoderat d’illetes de l’altra riba i hi han consolidat el que semblen petits campaments. La maniobra és continguda, prima, però ha cridat molt l’atenció per si és la primera passa de l’anunciada ofensiva de primavera, per si és el primer moviment dels molts que podem esperar que començaran a passar ara, quan el fang ja no siga un obstacle.

La intenció d’Ucraïna és claríssima i implica córrer fins a Crimea i la mar i migpartir els territoris conquerits per Rússia. Si arribassen a Crimea, i encara més si fossen capaços d’ocupar la ciutat estratègica de Djankoi, situada molt al nord de la península, però que és el nus ferroviari clau i una base aèria importantíssima, aleshores la guerra faria un tomb grandíssim a favor seu.

Però la incògnita és saber, Martxelo i María, si els ucraïnesos seran capaços d’aconseguir-ho i si seran capaços de fer-ho aquest estiu. No tenen gaire marge. Perquè d’això depèn que la guerra s’acabe més o menys de pressa aquest any o el vinent o que, ben al contrari, es cronifique i s’allargue tants anys que acabe causant un armistici esgotador i decebedor per a tots dos contendents, però sobretot per a Kíiv.