L’escurçament dels dies pot causar un problema psicològic?

Segurament coneixeu algú que, any rere any, quan arriba la tardor i el dia s’escurça, comença a desanimar-se. O potser us passa a vós. Això és totalment normal, perquè el canvi estacional porta alteracions en el nostre organisme.

Generalment, no implica cap dificultat, però un percentatge gens negligible de la població sofreix l’anomenat trastorn afectiu estacional (TAE). Això ja és una altra cosa i demana un diagnòstic clínic. En els casos més lleus també s’anomena winter blues, que podríem traduir per “tristesa hivernal”, que es considera una subsíndrome. Però què és exactament el TAE? Té tractament? Es pot prevenir? Vegem què en diu la ciència.

Quan podem saber si tenim TAE?

El TAE implica alteracions en l’estat d’ànim que apareixen en un període determinat de l’any –generalment durant la tardor o l’hivern– i que s’esvaeixen també en un moment específic –que sol ser la primavera.

Tot i que els episodis afectius estacionals també els podem trobar en una altra mena de trastorns, els símptomes més freqüents són semblants als d’una depressió. Els afectats solen experimentar un estat d’ànim baix, hipersòmnia –excés de somnolència– i un augment de la gana.

S’estima que aquest problema pot afectar fins al 10 % de la població, si bé les taxes varien entre estudis i països –sembla que la incidència és sensiblement més alta als Estats Units que no a Europa– i segons els criteris diagnòstics que es facin servir. Sí que és clar que entre les dones hi ha més possibilitats de tenir-lo.

Per què es produeix?

Encara no sabem amb certesa què l’origina, però una de les principals hipòtesis parteix precisament de l’estacionalitat del trastorn. El TAE segueix un patró rítmic, atès que apareix a intervals regulars marcats pel canvi d’estació.

Com que aquesta estacionalitat és tant un criteri imprescindible per al diagnòstic com un desencadenant del problema, ens hem d’aturar un moment a examinar la influència dels canvis de l’entorn sobre la nostra salut.

La importància dels ritmes biològics

Els ritmes biològics són molt presents en la natura i, per tant, també en l’ésser humà. Si ens aturem a pensar, trobarem qui-sap-los exemples de fenòmens rítmics al nostre entorn  –el canvi entre el dia i la nit o les marees– i en nosaltres mateixos –la freqüència cardíaca, la menstruació de les dones o el ritme de son-vigília.

Per mantenir aquestes cadències i estar sincronitzats amb el nostre entorn, comptem amb sistemes que mesuren el pas del temps i que es calibren mitjançant senyals ambientals. El senyal més important per a nosaltres és el cicle de llum-foscor, que segueix un ritme circadiari, és a dir, un cicle de vint-i-quatre hores. Aquests patrons influeixen en molts processos, des dels moments en què ens alimentem o l’hora més adequada per a prendre una medicació fins a, per exemple, la nostra salut mental.

La falta de llum, la serotonina i més possibles desencadenants

En relació amb el TAE, les proves indiquen la implicació de múltiples factors, tant biològics com psicològics. Com hem dit, el cicle de llum-foscor és fonamental per a la nostra espècie i el manteniment de la salut, inclosa la mental. Per això, una de les principals hipòtesis sobre el TAE té a veure amb l’exposició a la claror.

Els canvis que es produeixen quan arriba la tardor originen modificacions dels nostres ritmes circadiaris (incloent-hi el ritme de secreció de melatonina) que, en persones amb predisposició, poden causar alhora canvis conductuals i d’estat d’ànim. D’aquesta manera, la dessincronització entre els ritmes circadiaris interiors i els de l’entorn augmenten el risc de tenir TAE.

El fet que aquest trastorn sigui més freqüent en llocs amb menys llum i que comenci generalment a la tardor, quan la llum solar disminueix, abona clarament aquesta hipòtesi.

Una altra teoria apunta a la disminució en la secreció d’alguns neurotransmissors, les substàncies implicades en la comunicació interna del cervell. El més estudiat és la serotonina, i s’han trobat nivells disminuïts d’aquesta substància durant els mesos de tardor i hivern en els afectats.

Finalment, segons alguns estudis, aquells qui tenen una sensibilitat baixa de la retina a la llum, que n’altera el bon processament, tenen més probabilitats de sofrir TAE.

Quant als factors psicològics, no varien pràcticament d’aquells que predisposen a tenir episodis depressius no estacionals. Tanmateix, hi ha elements que poden contribuir a mantenir el trastorn, com ara que els qui tenen TAE fan menys activitats plaents durant la tardor i l’hivern.

Per una altra banda, hom ha assenyalat que els símptomes físics del TAE, com la fatiga o l’augment de la gana o la son, causen alteracions afectives i cognitives en pacients vulnerables.

Prevenció i tractament

L’experiència diu que el 70 % dels diagnosticats de TAE tornaran a tenir-ne l’any següent. Per tant, la prevenció té una importància cabdal. De totes maneres, és important de recordar que no tots els qui presenten alteracions estacionals en l’estat d’ànim tenen un trastorn i, per tant, no requeriran tractament.

Quan aquests canvis originen malestar, però sense implicar cap problema de salut, fer canvis en el nostre estil de vida que ens facilitin l’adaptació ens pot ser de gran utilitat. Mantenir una higiene correcta del son, evitar les pantalles les hores prèvies al moment d’anar a dormir, exposar-se tant com sigui possible a la llum natural, caminar per l’aire lliure, tenir una alimentació adequada i fomentar uns hàbits socials positius ens ajudarà a ajustar els ritmes biològics.

En el cas del TAE, i atès que és tan important la llum perquè aparegui, no és estrany que la teràpia lumínica sigui el tractament més emprat; mentre quant al suport farmacològic, hi ha estudis que avalen l’eficàcia de la melatonina i dels antidepressius. I, finalment, la teràpia psicològica també ha demostrat ser útil. L’avantatge respecte als anteriors és que té més potencial a l’hora de prevenir futurs episodis.

Per tant, aquest problema té tractament. I els qui el tenen han de visitar el seu equip sanitari de referència per determinar quina estratègia cal seguir en cada cas.

Laura Río Martínez és doctora en psicologia, investigadora i docent de la Universitat Internacional de València. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.