Trastorn per afartament: una realitat invisible i menystinguda

De mica en mica, es va trencant el tabú sobre els trastorns de la conducta alimentària (TCA), també d’aquells trastorns que no són ni l’anorèxia ni la bulímia, els més coneguts. Malgrat que moltes manifestacions d’aquestes dues malalties que s’allunyen dels tòpics queden invisibilitzades, encara ho són més tots aquells trastorns alimentaris que tenen unes altres etiquetes, i encara més si, en compte de causar pèrdua de pes, sovint en causen un augment. És el cas del trastorn per afartament, un trastorn alimentari força comú, però que, en canvi, és invisibilitzat i menystingut.

El trastorn per afartament es caracteritza per episodis d’ingesta voraç, que s’assemblen als de la bulímia, però en aquest cas no tenen conductes compensatòries –vòmits, ús de laxants, períodes posteriors de restricció o amb un esport extrem…– i, per tant, normalment ocasionen un augment de pes. I què es considera un episodi d’afartament? És la ingesta, en un període de temps breu, d’una quantitat d’aliments molt superior a una ingesta normal i pausada. En condicions normals, la persona té control sobre allò que menja; en canvi, en els afartaments, la sensació de pèrdua de control apareix, així com una sensació posterior d’estar molt ple i sentiments de culpabilitat o vergonya. De fet, sovint es fan d’amagat.

Les dietes restrictives, un factor de risc

“Una cosa que és comuna tant en els trastorns per afartament com en la bulímia és que són conseqüència d’una restricció alimentària prèvia”, explica Josep Toro, psicòleg, psiquiatre, professor emèrit de la Universitat de Barcelona i ex-cap del Servei de Psiquiatria Infantil de l’Hospital Clínic. És a dir, la gana provocada per una dieta molt restrictiva pot dur a aquesta mena d’ingestes compulsives, que es poden acabar cronificant i que sovint tenen una funció més enllà de calmar la gana fisiològica, també serveixen com a via d’escapament de problemes emocionals. L’actor Hèctor Vidondo, que va sofrir el trastorn, explica que en el seu cas van aparèixer afartaments abans de la dieta, però també després. “Jo havia fet alguna dieta i no m’havia acabat de funcionar, i en aquests casos sempre acabes pensant que et falta força de voluntat”. De fet, havia fet una dieta que li havia fet perdre divuit quilos, però els va recuperar.

Segons Toro, poden aparèixer afartaments abans de la restricció, però amb la intensitat i freqüència suficients per a l’aparició del trastorn, pràcticament, sempre apareixen després de la restricció, de la dieta estricta. “Si no hi hagués dietes restrictives excessives, no apareixerien ni el trastorn per afartament ni la bulímia nerviosa”, explica. De fet, es calcula que prop del 50% dels caos d’anorèxia evolucionen cap a la bulímia, i en alguns casos cap al trastorn per afartament. El psicòleg i psiquiatre destaca també alguns trastorns associats, com ara el trastorn del control d’impulsos o el d’ansietat, a més d’una clara preocupació pel cos que sovint porta a les restriccions que després deriven en els afartaments. La majoria de pacients són dones, tot i que també pot afectar els homes, com en el cas de Vidondo, i en un 90% dels casos apareix un augment del pes.

“És com una addicció al menjar”

“Jo no m’hi vaig enfrontar fins que, preparant-me un paper per a una obra, vaig anar a petar a una pàgina web que parlava del trastorn, i m’hi vaig veure plenament identificat”, explica l’actor, que en aquella època tenia uns vint anys. “Va ser com treure’s una motxilla. Vaig dir als meus pares que necessitava ajuda i vaig començar un procés de teràpia que combinava teràpies individuals i grupals, amb persones que passaven pel mateix que jo, majoritàriament companyes. També estava assessorat per una nutricionista, però en cap cas va posar-me a dieta. La feina important és l’emocional.”

De fet, en el trastorn per afartament, com en la resta de trastorns alimentaris, la part visible, que és la relació amb el menjar, és únicament la punta de l’iceberg, i en la base hi ha malestars emocionals i de l’entorn, que són les qüestions que cal abordar. “T’adones que vas relacionant-te millor o pitjor amb el menjar segons com et trobis d’estable emocionalment. És com una addicció, però al menjar. Igual que un alcohòlic calma els seus malestars emocionals amb la beguda, en aquest cas, els calmes amb el menjar. I pots utilitzar-ho tant quan estàs malament com per celebrar alguna cosa.”

Toro ho defineix com una qüestió psicofisiològica. “En situacions de tensió, d’estrès, de preocupació, una part de la població menja més del compte, serveix per a mitigar l’ansietat i l’estrès. En canvi, hi ha una altra part que quan té estrès menja menys. Són diferències dels sistemes de neuroregulació de la gana.” El psicòleg i psiquiatre diu que en el tractament per a abordar el trastorn són importants dues coses: la línia del tractament del trastorn en si i la d’altres trastorns afegits. “Perquè el pacient aconsegueixi controlar-se, cal organitzar un pla personalitzat sobre els moments en què hi ha els afartaments, els horaris… Reprogramar-ho. No és igual un trastorn per afartaments nocturns, a mitjanit, que és molt típic en dones grans, que l’afartament d’una persona que entra en una pastisseria i compra deu croissants. I veure si l’individu té trastorn d’ansietat, simptomatologia depressiva, si passa una situació d’estrès…”

Vidondo explica que és un trastorn que es pot superar, com en el seu cas, però que cal estar alerta per evitar recaigudes: “El meu procés va durar dos anys i mig i el vaig acabar fa dos anys, però continuo una mica pendent, sobretot, del meu estat emocional, perquè no torni a passar. En aquest trastorn ets addicte a una cosa que no pots deixar, no és com un alcohòlic, que ha de deixar de beure completament. T’has d’enfrontar cada dia unes quantes vegades a la teva kriptonita.”

La cultura de la dieta i el paper de l’entorn

A més d’altres factors, la pressió estètica, la cultura de la dieta i la grassofòbia són elements centrals per a entendre el trastorn i, sovint, de maneres més o menys explícites, l’entorn de la persona els transmet. Estigmatitzar o prohibir aliments, així com assenyalar o culpabilitzar les persones grasses i obviar factors físics i emocionals són conductes habituals que no ajuden. “Tothom creu que té la solució, i la solució passa sempre per menjar menys i fer més exercici”, denuncia Vidondo. “Moltes vegades no és així. No sempre menjar menys vol dir aprimar-se. De fet, les dietes que no són restrictives funcionen millor. Caldria tenir consciència, com a societat, que no sempre qui està gras és perquè mengi més o faci poc exercici. Pot ser per un problema de tiroides o per moltes altres coses. I és perillós entendre sempre l’esport com una manera de superar-se, perquè quan intentes fer-ho i no et funciona encara t’enfonses més. També és important treure de l’imaginari col·lectiu que els afartaments són sempre de sucre, aquesta imatge de la persona grassa amb el dònut i aquest ‘has de menjar menys dolços’. En el meu cas, gairebé tots eren de salat.”

La desinformació i els prejudicis sovint duen a menystenir i invisibilitzar el trastorn, a pensar que no és un problema psicològic, sinó una qüestió de voluntat. “Cal que entenguem que no és un vici, no és un defecte, és un trastorn que requereix ajuda professional. I el primer és aconseguir que la persona reconegui que el té”, assenyala Toro. “Sovint és difícil de detectar, perquè tots coneixem persones amb sobrepès i ningú no pensa mai que pot tenir un trastorn per afartament. En la bulímia, que és encara més aparatosa, perquè inclou conductes de compensació com els vòmits, molt sovint les famílies triguen molt a assabentar-se.” També cal trencar el prejudici que els trastorns alimentaris només afecten noies adolescents amb un pes molt baix. Poden afectar persones de totes les edats i tots els cossos. De fet, el trastorn per afartament és més comú a partir dels vint anys.

Visibilitzar i conèixer el trastorn és clau per a poder-lo detectar i abordar, i és per això que Hèctor Vidondo explica la seva història sempre que surt el tema. “Quan es parla dels trastorns alimentaris només es parla de l’anorèxia i la bulímia, mai del trastorn per afartament, i també em plantejo que invisible que deu ser en persones que tenen un altre metabolisme i potser els costa més engreixar-se. Jo no he tingut mai vergonya de dir-ho, perquè he patit pel fet de no saber que el trastorn existia. Des que ho sé, intento fer-ne divulgació tant com puc, perquè aquesta primera part de culpa desaparegui de la gent que el sofreix.”