Se n’anirà en orris la transició verda europea?

Fa cinc anys, la Comissió Europea va decidir d’agafar l’estendard del canvi climàtic. Calia que els ciutadans identifiquessin Brussel·les amb un projecte de magnitud, i la flamant presidenta, Ursula von der Leyen, necessitava un programa polític d’autor. Així emprengué les negociacions que van culminar amb el Pacte Verd (el “Green Deal”), una sèrie de mesures pensades perquè la Unió Europea assolís la neutralitat de carboni l’any 2050. L’acord es va acompanyar d’una legislació climàtica que feia obligatòria la reducció d’un 55% de les emissions abans del 2030, i d’un seguit d’estratègies complementàries –per a la biodiversitat, per a l’alimentació sostenible, per a l’economia circular, entre més. No ha estat un camí de roses. Ans al contrari. La pandèmia de la covid va alentir notablement el procés i després ho va fer la guerra d’Ucraïna, que va encarir el preu de l’energia. Les protestes dels pagesos –per als quals Von der Leyen ha acabat rebaixant els requisits ambientals per a rebre subvencions– ha acabat de posar en disputa la transició ecològica o, si més no, la manera de fer-la.

Ara, el paisatge del rearmament i l’economia de guerra que demanen dirigents com el francès Emmanuel Macron amenacen d’escombrar sota la catifa les polítiques més urgents contra el canvi climàtic. I l’extrema dreta, que s’oposa al Pacte Verd perquè el considera una enganyifa de les elits de Brussel·les contra les classes treballadores, amenaça d’esbocinar-lo del tot. Temorosos d’estirar massa la corda –i de perdre vots–, els grans partits tradicionals, de mica en mica, van posant frens i matisos en els mecanismes de la transició energètica. Aquest mes de juny, abans de triar la composició de la nova Comissió Europea –caldrà decidir, per exemple, si Von der Leyen repeteix o no–, el Consell Europeu, l’òrgan en què els mandataris de la Unió tracen el full de ruta comunitari, haurà d’enllestir “l’agenda estratègica” dels cinc anys vinents. En l’esborrany que n’ha preparat el president actual, el belga Charles Michel, el canvi climàtic, que el 2019 n’era la pedra angular, ja pràcticament no hi figura. Tot orbita al voltant d’un enfortiment de la política de defensa.

Què ha passat aquests darrers anys?

La cuina del Pacte Verd aprovat l’any 2020 fou altament problemàtica i això no n’augura un bon pronòstic. Els països que més depenen del carbó, com ara Bulgària i la República Txeca, però sobretot Polònia, van oposar-hi molta resistència. L’antic govern polonès, encapçalat pel primer ministre Mateusz Morawiecki, que pertany a la família europea extremista de Vox, va posar entrebancs unes quantes vegades als objectius de reducció d’emissions. El nou govern de l’europeista Donald Tusk va dir, a començament d’any, que canviaria la direcció, però això no garanteix que s’acabin les tensions entre estats, perquè els qui van més endarrerits en la transició energètica demanen compensacions econòmiques a Brussel·les si vol continuar marcant el compàs, però els qui van més avançats ho troben injust. La llei tampoc no ha satisfet moltes organitzacions ecologistes, que la troben massa tova. Quan se n’aprovà la primera part, per exemple, Greenpeace ja lamentà: “Malgrat que el volum de polítiques és impressionant i les promeses són més significatives que les de la Comissió anterior, les polítiques en si són massa suaus o els manca consistència.”

El Pacte és un calaix de sastre de centenars mesures en molts àmbits. Preveu, per exemple, incentius econòmics perquè la indústria modernitzi els seus processos de producció i empri més materials reciclats. La pressió a les empreses s’acompanya d’una llei de restauració de les zones terrestres i marítimes afectades pel canvi climàtic que, a més a més, imposarà sancions per a les que hi causin danys. Per a reduir les emissions que causa la indústria, la Unió també vol fomentar la que en genera menys, en una estratègia que anomenen d’economia circular, i que inclou una revisió de les normatives sobre el tractament de residus. El Pacte també estableix que caldrà fer una renovació en massa dels edificis a tot el continent per a millorar-ne l’eficiència energètica –per exemple, pretén l’eliminació progressiva dels sistemes de calefacció de combustibles fòssils. A les ciutats, polítiques de promoció perquè hi hagi més verd; en transport, ajuts perquè hi hagi més transport elèctric privat i públic. És una muntanya d’objectius en què es barregen mesures coercitives i mesures toves que, simplement, conviden les grans empreses a fer canvis.

Un dels plats forts de l’acord, i potser un dels més problemàtics, és l’agricultura, que representa la partida pressupostària més cara de la Comissió Europea –prop d’un terç del pressupost total. Amb el primer horitzó del 2030, el Pacte Verd aprovat pretenia una transformació cap a l’agricultura ecològica, amb la previsió que ho fos el 25%, una reducció d’un 50% dels pesticides i dels antimicrobians, i d’un 20% dels fertilitzants, i rebaixar a la meitat el malbaratament d’aliments. Però aquest febrer, arran de l’onada de protestes de pagesos que s’anava estenent per Europa, i amb les eleccions a tocar, Von der Leyen va rectificar i va anunciar que retirava el reglament per a l’ús sostenible dels pesticides –entre més mesures, com una simplificació de la paperassa i l’anunci de nous ajuts.

Quins seran els desafiaments dels anys que vénen?

El Pacte Verd, que ja s’ha començat a trencar, penjarà d’un fil la legislatura vinent, mani qui mani. L’amenaça més urgent és el creixement de l’extrema dreta, que n’ha fet un cavall de batalla i aspira a derogar-lo parcialment o bé del tot. La família ecologista europea –que va viure un moment dolça fa cinc anys però que ara sembla que baixarà molt– considera que “el risc que es carreguin el pacte és molt alt”. El govern de Giorgia Meloni a Itàlia ja ha dit que en vol reduir els objectius. L’altre front de conflicte serà el finançament, atès que els països no s’hi posen d’acord –els nòrdics, per exemple, volen més celeritat en la reducció, però refusen de posar-hi més diners. Aquesta mena de debats, que tant divideixen els estats membres, també es poden complicar segons els efectes del canvi climàtic, justament, perquè els països del sud en podrien rebre més de pressa les conseqüències –exactament com passa amb la immigració, per cert. És probable que aquest sentiment de desigualtat a l’hora de sofrir els efectes –i a l’hora de fer esforços– també es projecti cap a fora: els txecs, per exemple, molt dependents del carbó, s’han queixat que no n’hi ha prou que Europa faci canvis si no en fan els Estats Units i la Xina.

L’altre gran desafiament té a veure, de fet, amb la Xina, que té a les mans bona part de la tecnologia verda que Europa necessita per a fer la transició –plaques solars, bateries i vehicles elèctrics. I cal afegir-hi el maldecap de la independència energètica, que ha agafat els vint-i-set amb el peu canviat arran de la guerra d’Ucraïna. Després del tancament de la resta, les importacions de gas rus passen ara per un sol conducte, el que travessa Ucraïna, i l’acord entre Vladímir Putin i Volodímir Zelenski d’allargar-ne l’activitat s’esgotarà el 31 de desembre d’enguany. Mentrestant, el govern de Macron continua la defensa de l’energia nuclear, que fa un parell d’anys va aconseguir que Brussel·les la considerés una forma d’energia verda. La Comissió Europea difícilment podrà dirigir l’operació amb gaire marge de maniobra si, d’un costat, té les pressions internes dels qui s’oposen al Pacte Verd, i d’un altre, li manca múscul industrial per a agafar velocitat de creuer en la transició, a més d’haver d’estar pendent de l’evolució del conflicte ucraïnès per no fer passos en fals.

Què en diuen els programes dels partits?

Junts proposa de negociar amb la Comissió Europea inversions perquè Catalunya pugui desenvolupar una reindustrialització verda i digital, i perquè pugui millorar les connexions energètiques amb la resta del continent. També promouran que les grans empreses tinguin l’obligació de publicar informes anuals sobre la seva petjada de carboni i proposen, per exemple, que el querosè que fan servir els avions pagui l’IVA corresponent a la resta de carburants. El programa d’Esquerra Republicana –en coalició amb Més per Mallorca, Bildu i el BNG– diu que cal anar més enllà de l’objectiu d’un 55% menys d’emissions l’any 2030 i demanen que s’acabi la venda de motos de combustió el 2035. Alhora, apunten que cal anar avançant per fer una xarxa de transport públic d’àmbit europeu, promovent per exemple els trens de nit, i que pugui substituir el transport aeri en trajectes de curta i mitjana distància. A banda, els republicans proposen la reducció de les subvencions als combustibles fòssils i mesures per a protegir els “espais d’alt valor agrari”, entre més.

Els socialistes volen que es fixin uns mecanismes de solidaritat entre estats per a polir les divergències que hi haurà a l’hora de finançar el Pacte Verd, i proposen a més a més uns imposts i desgravacions ambientals perquè les empreses accelerin la seva transició verda. També proposen un pla per evitar la “desertificació i l’erosió del sòl”, entre més. El programa dels Comuns Sumar considera que el Pacte Verd europeu s’ha de convertir en la pedra angular institucional d’Europa i que ha de permetre’n una industrialització que la posi al mateix nivell que els Estats Units i la Xina. Proposen, com Esquerra, que l’objectiu de reducció per al 2030 vagi més enllà i passi del 55% al 65%. També demanen una reforma del mercat elèctric europeu i la prohibició que una sola empresa energètica pugui concentrar la generació, la transmissió, la distribució i la comercialització de l’energia. Per una altra banda, Podem demana que per poder finançar el Pacte Verd es reestructuri el deute i proposa més mecanismes de pressió a les empreses perquè compleixin la seva responsabilitat ambiental.