20.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.05.2023 - 21:47
La polèmica continua acompanyant les criptomonedes. El sistema monetari alternatiu descentralitzat és criticat per un consum energètic desorbitat. Fa poc, Nvidia, un dels fabricants principals de xips que s’empren en la mineria (creació) de monedes digitals, va dir que no aportaven res útil la societat, i que la potència de càlcul dels seus processadors s’havia de redirigir usos més beneficiosos. Per solucionar aquest problema, Ethereum, la segona criptomoneda en volum, fa poc va canviar la manera de minar, cosa que en va fer reduir el consum energètic del 99,9% i així va mostrar el camí a seguir a la resta de monedes. Tanmateix, una part de la comunitat del Bitcoin, la criptomoneda més important, s’oposa a aquest canvi. La realitat és que ara com ara aquest sector consumeix tanta energia, contamina i genera residus electrònics com països sencers. Alguns analistes diuen que més que una mina d’or, les monedes digitals han esdevingut una mina de combustibles fòssils –per l’origen de l’electricitat que usen–, en un moment d’emergència climàtica. El clam perquè tot el sector imiti Ethereum i redueixi dràsticament l’impacte climàtic creix.
El gran impacte ambiental de les criptomonedes
Estimar l’impacte ambiental de tot l’àmbit de les criptomonedes és difícil i els càlculs varien molt. L’atenció sobretot se centra en la moneda més famosa i emprada, el Bitcoin, que representa actualment al voltant del 90% de la demanda energètica del sector. Un dels investigadors més reputats que analitza aquesta qüestió és l’holandès Alex de Vries, economista a la Universitat Lliure d’Amsterdam, que ha creat el web Digiconomist. Segons aquest investigador, una sola operació amb Bitcoin consumeix 508 kWh, cosa que equival a uns cinquanta dies de consum d’electricitat d’una casa del nostre país. Més del 60% de l’electricitat per a minar bitcoins prové de centrals de carbó i gas, i això fa que cada operació alliberi 284 kg de CO2 a l’atmosfera. I com que els minaires competeixen en potència de càlcul, han de renovar contínuament els processadors i llençar els antics periòdicament. Tot plegat fa que una operació de Bitcoin generi l’equivalent a 284 grams de residus electrònics, segons De Vries.
Si comptem totes les operacions de Bitcoin, en un any acaba consumint uns 100 TWh d’electricitat, un 0,5% del consum elèctric mundial. La criptomoneda més popular consumeix tanta electricitat com el Casaquistan, o el doble de la producció de Catalunya i el triple de la del País Valencià. Respecte de les emissions de CO2, en un any emet 58 milions de tones de CO2, l’equivalent a les emissions de Líbia i un volum superior al que eviten tots els vehicles elèctrics en circulació. Sobre els residus electrònics, en un any acaba generant-ne 58.000 tones, tants com s’originen als Països Baixos. Els analistes critiquen que és un sistema monetari molt ineficient, atès que una sola transacció de Bitcoin té tant d’impacte ambiental com 630.000 transaccions de targetes VISA. La mineria de bitcoins supera en impacte ambiental la d’or, representa un terç de l’impacte de la ramaderia bovina i la meitat del de l’extracció de gas fòssil.
La clau de tot plegat i la solució que ha trobat Ethereum
Bitcoin consumeix tanta energia per la seva arquitectura. La criptomoneda és basada en una xarxa composta per un seguit de nodes. Qualsevol usuari pot descarregar-se el programari de Bitcoin, que és de codi obert, i muntar un node. És un dels principis definitoris de la moneda: tothom és igual i ningú es pot apropiar de la xarxa. No hi pot haver cap autoritat central o un grup reduït d’usuaris que pugui decidir què es fa i què no. És completament descentralitzada i sense cap jerarquia, una línia vermella ideològica de la comunitat de desenvolupadors de Bitcoin. Però com podem refiar-nos que un d’aquests nodes no s’aprofita de la xarxa introduint-hi operacions falses? Ací és on entra en joc el concepte de prova de treball (proof-of-work), responsable del consum energètic elevat de Bitcoin.
Cada deu minuts es genera un fitxer –un bloc– que conté totes les transferències que s’han fet durant aquest període de temps. Abans d’afegir-lo a la resta de blocs anteriors (la cadena de blocs pública, o blockchain) s’ha de verificar que no hi ha cap operació fraudulenta. Per validar-ho, els nodes competeixen per resoldre un problema matemàtic artificialment complex. Com més nodes hi hagi competint, més complex és el problema a fi que ningú amb una gran potència de càlcul se’n pugui apropiar, guanyar sempre i endur-se els bitcoins que es reparteixen a cada bloc validat. Amb la popularització de Bitcoin, un sistema aparentment innocu, ha derivat en un problema de consum energètic i residus electrònics de magnitud colossal. Hi ha empreses que disposen de naus industrials senceres plenes d’ordinadors que consumeixen uns quants megawatts d’electricitat.
La segona criptomoneda en volum, Ethereum, també usava la prova de treball com Bitcoin. Però per resoldre la qüestió energètica va trobar una solució alternativa: la prova de participació (proof-of-stake). És un mecanisme de consens alternatiu que és igualment basat en la descentralització, la manca de jerarquia i la inexistència d’una autoritat central. En la prova de participació els validadors de la transacció han d’adquirir un nombre de criptomonedes, amb almenys trenta-dues unitats. El programari tria aleatòriament un validador per afegir el següent bloc a la cadena de blocs pública. Com més monedes hagi adquirit, més probabilitats té de ser triat. Això vol dir que qui vulgui fer un atac sobre la xarxa, haurà d’adquirir un gran nombre de criptomonedes, i això requereix una inversió econòmica molt important per a un benefici incert, cosa que desincentiva l’atac. En el cas de la prova de treball de Bitcoin, el desincentiu és que cal adquirir un gran nombre de potència de càlcul o compra d’energia.
Amb la prova de participació no cal tenir un supercomputador. Es pot fer en un simple portàtil. La necessitat d’una gran potència de càlcul, amb el consum elèctric associat, s’acaba de cop. Per això, el 15 de setembre de 2022, quan Ethereum va migrar de la prova de treball a la prova de participació, el seu consum energètic va baixar immediatament d’un 99,9% per fer exactament el mateix. A més, tampoc genera residus electrònics com fins ara, atès que els ordinadors potents han esdevingut innecessaris: tan sols cal connexió a internet i prou emmagatzematge. Val a dir que Ethereum no és la primera moneda que fa servir el nou mecanisme de validació. La moneda Peercoin el fa servir d’ençà del 2012, a la qual han seguit unes altres, com ara Cardano, Algorand o Nxt. Tanmateix, són molt minoritàries i no tenen un impacte significatiu sobre el consum energètic del conjunt del sector de les criptomonedes. Ethereum, pel seu volum, és molt diferent. Si abans del canvi a Ethereum, Bitcoin representava un 50% del consum energètic de totes les criptomonedes, després del canvi ha passat a representar-ne el 90%. Si Bitcoin canvia el sistema de validació, el maldecap energètic i de residus se solucionarà.
Les campanyes perquè Bitcoin adopti la prova de participació
Vists els resultats amb Ethereum, la pressió sobre la comunitat de desenvolupadors de Bitcoin ha augmentat considerablement. De fet, Greenpeace ha creat el web Netegeu el Bitcoin, amb el lema “Canvieu el codi, no el clima”. S’afegeix a unes altres campanyes que demanen un acord climàtic del sector i que es comprometi a usar energia 100% renovable. Per la majoria d’experts resulta evident que el maldecap de Bitcoin té una solució tècnica molt senzilla, tot i que complexa d’implantar. Tanmateix, la comunitat de Bitcoin, o si més no una part, no s’ha pres bé aquesta pressió, i ha respost molt agressivament. Per una banda, acusen els promotors d’aquestes campanyes de no entendre el funcionament de Bitcoin, en què no hi ha cap propietari o grup reduït d’usuaris que puguin decidir el canvi. Cal l’aprovació del 95% dels nodes que en formen part.
Aquesta manera de funcionar, en què fer cap modificació significativa és impossible, ja va originar la coneguda com a guerra per la mida del bloc. El debat de fons és qui ha de controlar el desenvolupament de Bitcoin i ací topen amb un fort component ideològic, sovint fins i tot messiànic i religiós, per mantenir els principis immutables que va definir el creador de la moneda, l’enigmàtic Satoshi Nakamoto. Un dels arguments ideològics esgrimits per una part de la comunitat de Bitcoin és que la prova de participació és “oligopolista i plutocràtica”, atès que requereix comprar monedes, i això fa que un grup reduït de persones o empreses amb un gran poder econòmic se’n pugui apropiar.
Argumenten que la prova de treball és, en canvi, meritocràtica, i és basada en energia i xips que tothom pot adquirir. Molts experts no estan d’acord amb aquests arguments. Per una banda, actualment per a minar bitcoins cal tenir un gran poder adquisitiu per comprar ordinadors prou potents i pagar el consum enorme d’electricitat que generen, si es vol tenir més probabilitats de guanyar la competició i obtenir els bitcoins de premi. Per una altra, amb el canvi a Ethereum no hi ha hagut cap dels efectes que auguraven els defensors de Bitcoin. L’inconvenient més preocupant que apunten molts analistes és que la comunitat de desenvolupadors de Bitcoin no sembla gens amoïnada per l’impacte ambiental. Molts qüestionen la validesa dels estudis que denuncien l’elevat consum energètic. I alguns fins i tot arriben a negar el canvi climàtic.
Les prohibicions de la mineria de bitcoins s’expandeixen
La comunitat Bitcoin pot no voler canviar la seva manera de funcionar, però els governs han començat a moure fitxa. El consum energètic de la mineria de la criptomoneda també té efectes sobre la xarxa elèctrica. Per una banda, augmenta el consum de base de tota la xarxa, és a dir, la quantitat mínima de producció que han de mantenir totes les centrals. A la mineria de bitcoins no li va bé la intermitència de les renovables, i si bé és cert que poden permetre d’aprofitar-ne els excedents en els moments del dia de màxima producció –un dels arguments dels defensors–, continuen necessitant electricitat quan baixa la producció renovable. Això acaba fent que el preu de l’electricitat que paguen els consumidors pugi, atès que les criptomonedes contribueixen a exhaurir la producció de les centrals barates i cal engegar les més cares per cobrir tota la demanda.
Això va fer que la Xina prohibís la mineria de bitcoins el 2021. El sector s’aprofitava d’una producció hidroelèctrica, solar i eòlica molt barata, però el gegant asiàtic vol dedicar aquestes fonts energètiques a disminuir la producció de les centrals de carbó i així posar fi a la greu contaminació atmosfèrica de les seves ciutats, una font de protestes i inestabilitat social. Tanmateix, aquesta acció empitjorà l’impacte ambiental de la mineria de bitcoins, perquè les empreses de producció de criptomonedes es van traslladar al Casaquistan i els EUA, on no hi ha tanta producció renovable com a la Xina i confien més en centrals de carbó i gas. Als EUA, on hi ha més mineria de bitcoins ara com ara, es comencen a prendre mesures. A final de l’any passat, l’estat de Nova York va decretar una moratòria de permisos nous de criptomineria que fes servir la prova de treball, mentre permet la mineria d’aquelles monedes que facin servir la prova de participació. Un avís directe a Bitcoin.
Ara fa pocs dies, una investigació del The New York Times denunciava que la minera de bitcoins feia créixer la contaminació i el cost de l’electricitat a moltes comunitats dels EUA. L’estudi identificava 34 empreses criptomineres, cadascuna operant a una potència de 40 MW o més i fent servir 30.000 vegades més energia que una casa nord-americana. La més gran consumeix tanta electricitat com una ciutat de 300.000 cases, una mida de la meitat de la de Barcelona. El problema s’ha agreujat, atès que algunes d’aquestes empreses han fet tornar a l’activitat centrals elèctriques de carbó i gas que s’havien tancat. Segons el diari nord-americà, la mineria de Bitcoin als EUA origina unes emissions anuals equivalents a 3,5 milions de cotxes i el 85% de l’electricitat que consumeix prové de centrals de carbó i gas. A més, en estats com Texas causen un augment del preu del rebut del 5% a tots els ciutadans.
A la Unió Europa, una proposta en la línia xinesa i nord-americana va ser rebutjada l’any passat pel Comitè d’Afers Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu, amb l’argument que abans calia que la Comissió Europea definís què pot ser classificat com a sostenible en la mineria de criptomonedes. De moment, la UE no és un centre de criptomineria: la majoria d’estats tenen una participació mundial per sota del 0,5%, i Irlanda (2%) i Alemanya (3%) són els minadors més grans.
En tot cas, la pilota ara és a la teulada de la comunitat de Bitcoin. Pensa respondre a les crítiques fonamentades científicament, responsabilitzar-se del seu impacte social i climàtic, i adoptar la prova de participació o qualsevol altre mecanisme de validació que posi fi al seu consum energètic desorbitat? O pensa mantenir-se enrocada en el passat i mantenir el funcionament dissenyat pel seu creador sota arguments ideològics? Els compradors, mentrestant, també tenen dret a dir la seva, segons que apunten els experts: poden optar per comprar monedes que facin servir la prova de participació i prescindir de les que, com Bitcoin, fan servir la prova de treball. També és una manera de pressionar, atès que si una moneda no la vol ningú, perd el valor.
