25.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 26.07.2019 - 10:43
L’independentisme català i el moviment del 15-M coincideixen en la crítica a l’anomenada transició política postfranquista. Els dos fenòmens polítics naixen, en bona part, de la constatació d’una part de la ciutadania que aquell moviment de les elits va ser un enorme frau democràtic. I de la crítica a les relacions de poder creades després de la transició, al centre de les quals hi ha el PSOE. Després de la gran crisi econòmica del 2008, les creixents dificultats materials de la gent i el replegament autoritari de l’estat conciten una onada de crítiques i indignació que desemboquen, en la dècada actual, en aquests dos fenòmens que han canviat el panorama polític del nostre país i de l’estat espanyol.
El 15-M, de fet, fabrica un eslògan brillant que trenca tot l’imaginari del postfranquisme, aquell famós ‘PPSOE’ que va omplir parets de tot arreu. La suggerent unió de les dues sigles de la restauració borbònica en una de sola obrí els ulls de moltíssima gent a una realitat que abans era complicada d’explicar: que el PSOE és un partit de dretes, segurament el partit més de dretes dels membres europeus de la socialdemocràcia i que en realitat tant hi fa qui governe perquè les diferències entre tots dos, a l’hora de la veritat i en els temes fonamentals, són menors.
Mort Franco, el nou PSOE de Felipe González va abjurar del seu passat ràpidament, però alhora es va aprofitar del seu passat i de l’evident passat franquista de la dreta per traçar una línia a terra que separava, en una banda, els partits de tradició democràtica, per dir-ho amb la coneguda fórmula de Carod-Rovira, i en una altra, els que no ho eren. La fórmula era raonable si es mirava el passat, però distreia i desconcertava completament si es mirava el present. Perquè no fa precisament quatre dies que el PSOE fa la feina bruta que en unes altres condicions hauria fet la dreta nua i crua.
Els qui tenim una certa edat recordem com el PSOE va emblanquir l’OTAN, amb quina insòlita facilitat va assumir el terrorisme d’estat amb els GAL, com va introduir la feina precària amb aquells famosos plans de col·locació juvenil, com va desmuntar sense pietat la vella indústria en reconversió, condemnant ciutats senceres a la misèria durant un llarg període de temps, com va permetre la corrupció amb la bombolla financera i les grans obres, com va generar una xarxa de clientelisme en algunes zones de l’estat, com va fabricar el concepte de l’actual Íbex 35 i les portes giratòries, com va solidificar la monarquia i com va imposar una política exterior allunyada del neutralisme i la independència que es predicava a la mort de Franco. Entre moltes altres coses.
És veritat que l’agost del 2011 José Luis Rodríguez Zapatero, a qui malgrat tot encara consideren el més d’esquerres dels socialistes, va pactar amb el PP la infame reforma, imposada per la Unió Europea, de l’article 135 de la constitució espanyola. I aleshores molta gent va caure del cavall. Però la cosa venia de lluny. De manera consistent, sobretot en les grans decisions econòmiques i socials, el PSOE sempre ha reaccionat a la dreta, mai a l’esquerra. El seu paper de garant del règim, pedra angular del projecte juancarlista, ho imposava, però també és cert que ells ho feien amb passió. La seua creixent imbricació en la trama de poder econòmica i política que ha usurpat l’estat, segurament, feia impossible cap altra possibilitat. Però tant hi fa això, perquè al final la cosa realment substantiva és que el PSOE ha estat ‘el’ partit de la transició, i sense el seu paper, la transició, aquest model polític que avui té un rebuig tan generalitzat, s’hauria acabat fa anys o directament no hauria passat.
M’estalvie de fer un gran discurs sobre què ha significat això des del punt de vista del conflicte territorial entre els Països Catalans, el País Basc, Galícia, les Illes Canàries o Melilla amb Espanya. Tothom ho sap de sobres i l’independentisme no s’explica sense el descobriment que el PSOE no era en aquesta banda, per reprendre la imatge d’abans, sinó en aquella altra. L’histrionisme dels darrers anys, el gravíssim tomb del PSC no pas cap a la dreta, en termes nacionals, sinó cap a l’extrema dreta espanyolista i el pas simultani de la major part dels socialistes catalans a l’independentisme ha deixat el PSC convertit en un esquelet paupèrrim del que va ser, orgànicament, socialment, intel·lectualment. Però ells s’han quedat amb la marca i amb la memòria cosmèticament anti-dreta que, malgrat tot, aquesta marca comporta. I ací també, com en la major part dels països europeus, els socialdemòcrates han decidit de compensar el seu tomb socioeconòmic dretà amb l’assumpció i la defensa de reivindicacions pluralistes, sobretot identitàries, com ara el feminisme i els col·lectius LGTBI, que la dreta més obtusa no pot ni assimilar. Amb això, ha dissimulat la seua aposta real, que no és sinó, com a molt i en el millor dels casos, ser un pal·liatiu a la barbàrie conservadora i a l’extremisme dels mercats. Però no pas l’alternativa que hauria de ser realment l’esquerra, qualsevol esquerra.
Això ha passat a tot Europa i a tot Europa ha comportat la caiguda de la socialdemocràcia, que avui és molt poc important comparada amb què va ser durant la segona meitat del segle XX. Tret de Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Portugal i algun país petit més, els socialistes europeus són a l’oposició a tot arreu o només són part minoritària de grans coalicions de govern que no controlen. Grans partits socialistes europeus del passat, com els de França i Itàlia, ja són anecdòtics o han desaparegut i tot. En les darreres eleccions europees, el pes dels socialistes s’ha reduït a nivells històrics i a tot arreu apareixen alternatives, algunes d’interessants, com els Verds a Alemanya, algunes d’horribles, com Macron a França, alternatives totes elles que amenacen molt seriosament la pervivència de la socialdemocràcia tradicional.
És en aquest context, i supose que ho entendran, que em provoca una enorme estupefacció veure com, malgrat tot això, la majoria de l’esquerra espanyola, catalana, basca i gallega, de Compromís a Bildu i d’ERC a Podem, intenta desesperadament fer reflotar aquest partit que és l’únic element realment imprescindible del règim postfranquista, el temps del qual ja ha passat en la majoria de països del nostre entorn i que es burla dels qui proven de ser els seus aliats i els insulta públicament. La sessió d’investidura ha estat, en aquest sentit, un escàndol. Per l’actitud prepotent de Pedro Sánchez però també per la submissió inexplicable dels altres.
Si es vol fer la independència de Catalunya, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. I si es vol canviar la societat enfrontant-se als gravíssims problemes socials que tenim, cal afeblir el PSOE, no pas reforçar-lo. Simplement, no hi ha manera de posar fi a la transició postfranquista i a tots els seus defectes sense eliminar el partit de la transició. I això no es fa abstenint-se i implorant que forme govern, sinó votant que no i construint una alternativa de govern que no passe per ells. Ep! al nostre país i al país veí també.
PS. Avui us recomane de llegir l’article setmanal de Pau Vidal (‘Còctel d’un dia d’estiu‘), que presenta una selecció de les tendències lingüístiques que vénen, podríem dir-ne així. També l’entrevista que Andreu Barnils ha fet al dirigent de Demòcrates, Antoni Castellà, i la de Txell Partal al director del Palau de la Música, Joan Ollé, en ocasió dels deu anys de l’espoliació dirigida per Fèlix Millet. En un registre diferent, ací teniu el gràfic que demostra com Arrimadas viu de la provocació per tenir rellevància.
