Transició energètica: els plans europeus per a desempallegar-se de la dependència de la Xina

El món, i especialment la Unió Europea, és enmig d’una transició energètica que permetrà de prescindir dels combustibles fòssils gràcies a les noves tecnologies renovables. A més, en el context geopolític actual, els països tenen molt d’interès en la seguretat i independència energètica que aporten, atès que no es depèn de la compra contínua de combustible. Tanmateix, amb l’esclat renovable és ben palesa l’extrema dependència de minerals i tecnologies que provenen de la Xina. Les institucions europees, conscients d’aquest inconvenient, proposen un seguit de mesures per a disminuir la necessitat d’importar matèries primeres crítiques per a l’economia del continent i fabricar dins la UE plaques solars, molins eòlics, bateries i bombes de calor. Tot seguit, us detallem els plans de les institucions europees per a fer-ho realitat.

Els minerals, la clau de volta de la transició energètica

Al febrer, el Consell Europeu va arribar a la conclusió que s’havia de garantir l’accés a les matèries primeres crítiques importants per a dur a terme la transició energètica, incloent-hi mesures com ara la diversificació del subministrament, el seu reciclatge i la promoció dels principis de l’economia circular. Feia molt de temps que els experts apuntaven la dependència exterior extrema de la UE respecte dels elements crítics per a la nova economia de les renovables. La situació és preocupant, especialment en un context d’inestabilitat geopolítica creixent i un enfrontament comercial com més va més gran amb la Xina. El 63% del cobalt consumit a la UE, usat principalment en bateries, prové de la República Democràtica del Congo, un país criticat especialment per aquesta mineria.

El 97% del magnesi prové, paradoxalment, de la Xina, país que també proporciona el 100% de les terres rares, emprades als imants de les turbines dels molins eòlics o els motors dels vehicles elèctrics. El bor, que també es fa servir als molins i per la indústria química, és proporcionat d’un 98% per Turquia, amb què la UE té episodis de tensió recurrents. El platí, que es fa servir en material elèctric, prové d’un 71% de Sud-àfrica, mentre que el 78% del liti per a les bateries prové de Xile. L’alumini, que s’usa per als cables de transmissió d’electricitat, per fer vehicles elèctrics o l’estructura de les plaques solars, s’obté d’un 64% de Guinea. Del manganès, emprat en la fabricació de l’acer dels molins eòlics, el 96% prové de l’exterior.

Cal tenir en compte que a banda de la mineria d’aquests elements, cal processar-los per poder fer-los servir industrialment. A escala mundial, la Xina és el gran dominador justament en aquest front. El 87% de la capacitat de processament de les terres rares és a la Xina, com també el 65% de la del cobalt, el 58% del liti, el 40% del coure i el 35% del níquel. El gegant asiàtic fa molts anys que va optar intensament per les tecnologies verdes, amb l’objectiu de ser completament autosuficient l’any 2060 i deixar d’importar energia a partir d’aleshores. Això va fer que la Xina establís tota la cadena de subministrament dels elements crítics d’abast mundial i construís les instal·lacions de processament perquè es poguessin fer servir a les seves fàbriques, també orientades a l’exportació en massa a occident.

Llei europea de matèries primeres crítiques

A conseqüència d’aquesta situació, el març proppassat la Comissió Europea va presentar la llei europea de matèries primeres crítiques. Les institucions europees volen capgirar la situació present per mitjà d’actuar en uns quants fronts alhora. Primerament, estableix de manera clara les prioritats per a actuar i identifica un llistat de matèries primeres crítiques i estratègiques per a les tecnologies verdes, però també per als dispositius digitals –fonamentals per a la digitalització de l’economia–, la defensa –inseguretat geopolítica creixent– i l’espai –un dels sectors emergents.

De cara al 2030, el 10% de l’extracció anual d’aquestes matèries primeres crítiques s’ha de fer dins la UE, com també el 40% del processament i el 15% del reciclatge. Alguns elements tenen objectius específics, com ara el liti, del qual volen que almenys el 30% provingui de la UE, i un 20% de les terres rares. Per això la UE se centrarà també a augmentar les capacitats europees de mineria, refinatge, processament i reciclatge. Això demanarà que els estats desenvolupin exploració minera dins les seves fronteres, facilitin els permisos administratius i accelerin l’accés al finançament.

La mineria ha estat una qüestió molt polèmica darrerament. Suècia, per exemple, disposa d’un dels dipòsits de terres rares més grossos coneguts, que podrien cobrir bona part de la demanda europea. La seva explotació és aturada pels permisos necessaris. En aquest mateix país, la mina de grafit –usat a les bateries– de Nunasvaara és aturada de fa deu anys també per la manca de permisos. I a Norra Kärr, al sud del país, on també hi ha terres rares, l’oposició local ha aturat les propostes d’explotació minera. Un altre país nòrdic de la UE, Finlàndia, té grans dipòsits de níquel i cobalt, però fa poc el govern nacional ha transferit a les entitats locals la concessió de permisos i la protecció del medi, cosa que pot fer aturar del tot el desenvolupament de noves mines. L’estat espanyol, Portugal, Txèquia i Sèrbia tenen dipòsits de liti importants, però hi ha una gran oposició local que s’explotin.

El debat de fons és que la transició energètica demana d’augmentar la mineria de certs elements. I la mineria pot tenir impactes ambientals significatius localment. Els defensors al·leguen que es tracta de malmetre el medi local per salvar el medi mundial. Argumenten que l’alternativa, tal com s’ha fet fins ara, és que siguin uns altres països els responsables d’aquesta mineria, la major part amb una legislació ambiental inexistent o més dolenta que no pas l’europea, i amb infraccions freqüents de drets humans i laborals. El sector miner confia que la nova legislació europea facilitarà els permisos i podrà proporcionar prou seguretat jurídica perquè el sector miner s’atreveixi a fer les inversions multimilionàries que calen per a desenvolupar a Europa les explotacions necessàries.

Les institucions europees també volen augmentar la resiliència a les disrupcions de la cadena de subministrament. Monitoraran més el sector, amb proves d’estrès per a detectar-ne les baules febles. També coordinaran l’establiment de reserves estratègiques d’aquests elements, i fomentaran les inversions en un comerç sostenible entre països com a garantia en el subministrament. Un dels pilars fonamentals serà l’augment del reciclatge, amb l’establiment d’un mercat de materials reciclats fort. La UE encoratjarà la recuperació de materials a les instal·lacions de processament de residus. Amb alguns objectius específics, com ara que el 2030 almenys el 70% de les bateries de liti es reciclin i se’n recuperin elements, com ara el liti, el cobalt i el níquel. De fet, molts experts apunten que en un continent com l’europeu, amb una capacitat minera limitada, el reciclatge dels elements crítics ha de ser la pedra angular.

Malgrat totes aquestes accions, Europa haurà de continuar confiant en el comerç internacional per obtenir matèria primeres crítiques. Per evitar les protestes i polèmiques sobre el seu origen, la UE s’ha fixat l’objectiu de promoure internacionalment el respecte dels drets humans i laborals i la protecció del medi. També implantarà esquemes de certificació de la sostenibilitat d’aquests minerals. Per evitar-ne la dependència de certs països, la UE vol diversificar-ne el subministrament i potenciar que apareguin productors nous, especialment a les economies en desenvolupament i emergents. A més, vol establir un “Club de matèries primeres crítiques”, obert a tots aquells països que vulguin enfortir les cadenes de subministrament.

També donarà un nou impuls a l’Organització Mundial del Comerç amb l’expansió dels acords de lliure comerç i la lluita contra el comerç injust. Així mateix, desenvoluparà acords estratègics amb socis fiables per ajudar-los en el seu desenvolupament econòmic d’una manera sostenible. Finalment, tornant als estats membres de la UE, les institucions europees augmentaran els fons en recerca, innovació i formació de treballadors europeus en aquest àmbit. Una volta presentada per la Comissió Europea, la llei de matèries primeres crítiques ha de ser aprovada pel Parlament Europeu i pel Consell Europeu de caps de govern. Previsiblement, passarà durant la segona meitat de l’any, durant la presidència de l’estat espanyol, que serà l’encarregat de dirigir les negociacions entre els estats membres.

El pla industrial europeu de tecnologies verdes

A banda dels minerals crítics, cal considerar els productes en què es fan servir: plaques solars, bateries, molins eòlics, bombes de calor, vehicles elèctrics, etc. I ací la Xina torna a ser el dominador. Fins i tot l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) ha alertat del pes excessiu del gegant asiàtic en la fabricació de productes com ara les plaques solars. L’AIE reconeix la importància de la Xina per a baixar els costs d’aquesta tecnologia en el passat, cosa que ha fet que ara com ara sigui la font energètica més barata en moltes parts del planeta. Tanmateix, el desplegament de plaques solars s’ha de multiplicar per quatre d’ací al 2030 per assolir els compromisos climàtics internacionals. L’AIE recomana de diversificar-ne la fabricació i la cadena de subministrament, ara per ara concentrada fonamentalment a la Xina, que continua afermant la posició dominant –que ja supera el 80% mundial.

En paral·lel, i tal com us vam explicar a VilaWeb, els EUA van aprovar l’estiu passat l’IRA, el pla per a desenvolupar la indústria renovable al país i la seva àrea de comerç lliure. La iniciativa nord-americana té un gran impacte sobre Europa, i ha fet que moltes empreses hagin transferit les inversions de la UE als EUA. La UE ha hagut de moure fitxa, i la Comissió Europea al març va proposar la llei d’indústria zero emissions. L’objectiu és enfortir la capacitat manufacturera de tecnologies de zero emissions i superar les barreres que impedeixen que creixin a Europa, una de les grans crítiques del sector. Amb aquesta iniciativa, les institucions europees volen augmentar la competitivitat de la seva indústria verda i millorar la independència energètica.

La nova llei, com també la de matèries primeres crítiques, forma part del Pacte Verd Industrial, i afecta tant els productes fabricats com els components i la maquinària que els manufactura. La UE ha designat un seguit de tecnologies com a estratègiques i els ha atorgat prioritat i beneficis addicionals: solar fotovoltaica i tèrmica, eòlica terrestre i marina, bateries i emmagatzematge energètic, bombes de calor i geotèrmia, electrolitzadors i piles de combustible per a la producció d’hidrogen, producció sostenible de biogàs i biometà, captura de carboni i millora de la xarxa de distribució elèctrica. Un dels aspectes clau serà crear unes condicions més bones per a fer les inversions necessàries, amb un accés més ràpid a finançament. També cal assegurar l’accés a la informació i, especialment, eliminar traves administratives i facilitar els permisos. La formació de treballadors especialitzats també és una necessitat a cobrir. La Comissió calcula que fins a un 40% dels treballadors actuals serà afectat per la transició energètica, i els caldran plans de reconversió laboral.

Els plans europeus tot just s’elaboren. Fa pocs dies, i fins el 26 de maig, la Comissió demanava a ciutadans i empreses que expressessin el seu parer per accelerar l’expansió de les bombes de calor –aerotèrmia i geotèrmia. L’objectiu europeu és instal·lar 30 milions de bombes de calor addicionals fins el 2030, que substitueixin les calderes de gas. Les institucions europees s’inspiren en l’IRA, tal com reclama el sector, amb un esborrany de proposta que vol que almenys el 85% dels components dels molins eòlics, bateries i electrolitzadors, i el 60% dels components de les bombes de calor i el 40% de les plaques solars, siguin fabricats a la UE. La indústria solar europea, agrupada a l’organització ESMC, reclama més ambició i ajudes públiques per a fer realitat que el 75% de la demanda de plaques solars sigui cobert amb fabricació local. Per a aconseguir-ho, cal que es fabriquin 35 GW a Europa l’any 2025; 60 GW, el 2026, i 100 GW, el 2030. La Comissió ja ha creat un grup de treball per identificar els colls d’ampolla.

En resum, la UE és en un moment de gran transcendència: ha de transformar del tot i de pressa –forçada per la situació geopolítica– el model energètic. Per fer-ho possible, ha de garantir l’accés a un seguit de matèries primeres crítiques i expandir la indústria renovable. El primer front és basat en tres pilars fonamentals: augment de la producció domèstica, diversificació dels proveïdors internacionals i augment del reciclatge, que potenciarà l’economia circular. Industrialment, la UE haurà de canviar aspectes fonamentals per situar-se en la línia de l’IRA nord-americà, com ara permetre ajudes públiques per part dels estats, aplicar una política més proteccionista de la indústria continental i optar pels treballadors europeus.