29.04.2022 - 21:50
Les explosions que van tenir lloc la setmana del 25 d’abril al Transdnièster presenten interrogants: hi havia Rússia darrere, amb l’objectiu de mobilitzar les seves tropes establertes allà per obrir un nou front amb Ucraïna? O per contra, volia Ucraïna atacar preventivament les tropes del Transdnièster, que actualment no tenen continuïtat territorial amb l’exèrcit rus, i culpar-ne Moscou? Hem de fer cas a les autoritats moldaves quan exposen una dissensió interna entre els grups pro-russos que volen implicar-s’hi (vinculats als serveis de seguretat i intel·ligència russos) i grups més propers als cercles empresarials que volen la neutralitat?
Unes preguntes que ens fan tornar a la naturalesa d’aquest conflicte independentista, que és únic entre els conflictes postsoviètics.
En efecte, la guerra d’Ucraïna no deixa de preocupar els països veïns i, en primer lloc, la petita Moldàvia (2,6 milions d’habitants), que avui té un paper essencial en l’acollida dels refugiats del sud d’Ucraïna.
La situació d’aquesta antiga república soviètica, independent d’ençà del 1991 i neutral d’ençà del 1994, enclavada entre una Romania membre de l’OTAN i una Ucraïna en guerra, és tan precària que s’ha hagut d’enfrontar, gairebé d’ençà de la seva independència, a un territori separatista pro-rus situat a la seva part oriental, el Transdnièster.
Aquesta entitat, on resideixen unes 470.000 persones, acull uns 1.500 soldats russos, presents en el marc d’una missió de manteniment de la pau, a més de reserves importants d’armament heretades de l’URSS.
Encara que els enfrontaments entre transnistrians i moldaus no s’han reprès d’ençà del juliol de 1992, i les dues parts conviuen d’una manera relativament serena i mantenen un intercanvi comercial força ampli, la situació a Ucraïna i els possibles desitjos russos sobre el Transdnièster podrien trencar l’equilibri a curt termini.
Del conflicte del 1992 fins avui
Sense entrar en una cronologia gaire detallada, recordem breument que, després de la Primera Guerra Mundial, Bessaràbia, el territori de la qual correspon més o menys a l’actual Moldàvia (menys el Transdnièster), i que havia pertangut durant un segle a l’imperi dels tsars, era integrat a Romania. El territori de l’actual Transdnièster continuava en mans de l’URSS. El 1924, l’URSS hi va establir una entitat administrativa anomenada República Socialista Soviètica Autònoma de Moldàvia (RASSM), que es va incorporar a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna.
El 1940, l’URSS va ocupar i annexionar Bessaràbia, i es va afanyar a fusionar-la amb el RASSM per crear una “República Socialista Soviètica de Moldàvia”. La RSS de Moldàvia va romandre durant cinquanta anys dins l’URSS, igual que les altres catorze repúbliques (Rússia, Ucraïna, Bielorússia, les tres repúbliques bàltiques, les tres repúbliques del Caucas i les cinc repúbliques de l’Àsia Central), i se’n va independitzar l’any 1991, quan l’URSS es va esfondrar.
Aleshores, la unió del Transdnièster i Bessaràbia ja estava esquerdada. Durant uns quants anys, sentint que l’URSS trontollava, Bessaràbia s’havia plantejat seriosament d’unir-se a Romania. El Transdnièster, amb estrets lligams amb Moscou, va decidir de separar-se el 1990, però el centre soviètic va rebutjar-ho. Per tant, com a estat de Moldàvia, Bessaràbia i el Transdnièster van obtenir la independència el 1991. El Transdnièster va proclamar immediatament la seva independència de Moldàvia, cosa que va desembocar poc després en un conflicte violent. D’ençà del març de 1992 fins a l’alto el foc del 21 de juliol de 1992, el 14è exèrcit rus, que havia vingut a donar suport als separatistes del Transdnièster, i les forces moldaves van participar en enfrontaments violents, que van deixar més de dos mil morts.
D’ençà d’aleshores, no hi ha hagut cap més episodi violent i es diu que el conflicte està “congelat”, una expressió que es pot substituir avantatjosament per l’epítet “no resolt”, atès que el Transdnièster és independent de facto però no és reconegut per cap estat, ni tan sols per Rússia, que, tanmateix, li dóna suport en gran manera. Va ser per trobar una solució diplomàtica i política a aquest statu quo que Moldàvia va adoptar l’estatus de país neutral quan va aprovar la constitució el 1994.
Durant aquests darrers vint-i-vuit anys, les diverses tendències polítiques del país que s’han succeït al poder, tant si s’han qualificat de pro-russes (com Igor Dodon, president del 2016 al 2020) com d’europeistes, com l’actual presidenta, Maïa Sandu, han volgut totes mantenir aquest estatus. Això implica la no-adhesió de Moldàvia a una aliança militar com la de l’OTAN, però també exigeix que les tropes russes presents al Transdnièster d’ençà del 1992 se’n vagin. Una sortida que demanen regularment les autoritats moldaves als fòrums internacionals. Fa poc, Maïa Sandu va reiterar aquesta exigència, però la portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, Maria Zakharova, no en va fer cas.
D’ençà del final de les hostilitats l’any 1992, s’ha dut a terme un format de negociació, que inclou Rússia, Ucraïna, l’OSCE, Moldàvia i Transdnièster, per a trobar el camí cap a un acord polític mitjançant alguna forma d’autonomia del Transdnièster dins una Moldàvia reintegrada.
Rússia, si bé no ha reconegut mai la independència del Transdnièster, tampoc no ha ajudat de manera decisiva a resoldre el conflicte. El 2003, va proposar una solució amb el memoràndum Kozak (anomenat així pel negociador rus Dmitri Kozak, nascut a Ucraïna i ara subcap de l’administració presidencial russa encarregada de les relacions amb Ucraïna), però aquest intent no va tenir èxit. Tot i que les discussions han continuat, no hi ha hagut cap reunió d’alt nivell d’ençà de la tardor del 2019.
Aquest conflicte semblava que era el que tenia més possibilitats de resoldre’s de tots els conflictes postsoviètics congelats, si més no, fins a la invasió d’Ucraïna per part de Rússia el 24 de febrer. Després de tres dècades sense enfrontaments, va sorgir un modus vivendi entre les dues parts, amb tensions limitades i expressades en termes interpersonals, mentre el pragmatisme econòmic impulsava unes relacions relativament estretes. En aquest sentit, el club de futbol Sheriff Tiraspol (Tiraspol és la “capital” del Transdnièster), que es va distingir durant la seva participació en la Lliga de Campions d’enguany, juga al campionat de Moldàvia. Prova que un espai de convivència entre moldaus i transnistrians és possible, com a mínim, als camps esportius!
Com la guerra d’Ucraïna sacseja la situació
S’acosta Moldàvia a un conflicte obert amb Rússia? De moment, les autoritats de Chisinau se centren, principalment, en l’acollida de refugiats ucraïnesos i en la qüestió energètica, tenint en compte que l’extensió de la guerra al seu territori és poc probable. Diversos observadors, com el romanès Mircea Geoana, secretari general adjunt de l’OTAN, i l’ambaixador nord-americà a Moldàvia, Kent Logsdon, comparteixen aquesta opinió. És cert que Moldàvia és menys important per a Moscou que no pas Ucraïna.
En l’àmbit militar, el desenvolupament de la regió depèn directament del destí del port d’Odessa, una ciutat del sud d’Ucraïna situada a uns seixanta quilòmetres de Moldàvia. Si Mariúpol permet de tancar el mar d’Azov, el port d’Odessa permet a Rússia de controlar tota la costa ucraïnesa, tallant al territori ucraïnès l’accés al mar. En aquest cas, es pot estimar que el nombre de refugiats continuaria creixent a Moldàvia, la qual ja ha vist passar 360.000 persones d’ençà del començament de la guerra.
Aquest objectiu de controlar la costa explica sens dubte l’abast dels atacs contra Mykolaiv, una ciutat amargament disputada entre russos i ucraïnesos. Només després de la caiguda de Mykolaiv i Odessa, Rússia es pot permetre un corredor cap al Transdnièster; no és segur, al mateix temps, que el Transdnièster pugui fer un paper decisiu en l’ofensiva russa a la regió, atès el baix nombre d’homes disponibles.
Kremlin crooner Oleg Gazmanov at the pro-war rally Putin went to yesterday singing “Ukraine and Crimea, Belarus and Moldova, that is my country.” This clip was sent to me by an acquaintance in Chișinău where it’s being shared with increasing alarm. pic.twitter.com/DHoyiyojX1
— Simon Ostrovsky (@SimonOstrovsky) March 19, 2022
La guerra d’Ucraïna també ha fet que diversos països mirin cap a la Unió Europea. Igual que Ucraïna, i al mateix temps que Geòrgia, Moldàvia va sol·licitar l’adhesió a la Unió Europea. Si bé la “via ràpida” exigida a tots tres països no existeix a la pràctica, aquestes peticions han tingut, com a mínim, el mèrit de cridar l’atenció de les capitals europees sobre el destí d’aquests països i la seva petició d’adhesió.
Moldavie, Géorgie, pays Baltes, Finlande…
Pourquoi ces pays s'inquiètent-ils des ambitions russes en Europe ?
👉https://t.co/691I40zCj3 pic.twitter.com/s3lZRCjxvR
— franceinfo plus (@franceinfoplus) March 3, 2022
Tot i que Geòrgia i Moldàvia s’han posicionat a favor del respecte a la integritat territorial i la sobirania d’Ucraïna, aquests dos estats, en canvi, no han avalat la política de sancions adoptada per la UE. El ministre d’Afers Exteriors de Moldàvia, Nicu Popescu, va admetre que seria difícil d’adoptar les sancions sense sofrir represàlies insuperables. Cal destacar que l’any 2014 Moldàvia tampoc no va donar suport a les sancions imposades a Rússia després de l’annexió de Crimea.
Tensions reactivades arran d’una resolució del Consell d’Europa
Finalment, a escala diplomàtica, la sortida de Rússia del Consell d’Europa va tenir un impacte directe a Moldàvia. De fet, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (APCE) va aprovar una resolució en la qual el Transdnièster es descrivia com una zona d’ocupació russa.
Aquesta interpretació, naturalment, va causar protestes a Tiraspol –les autoritats del Transdnièster han qualificat el document de “desvinculat de la realitat” i “extremadament perillós”– i també a Moscou, on es considera que la resolució ignora les realitats sobre el terreny. El ministre d’Afers Estrangers de Moldàvia, Nicu Popescu, es va conformar amb recordar que aquesta resolució reflectia “l’opinió política dels parlamentaris dels països membres del Consell d’Europa”. Al mateix temps, Popescu ha subratllat que Chisinau continuarà cercant solucions per a la reintegració del país i insisteix en la retirada de les tropes russes del territori de Moldàvia.
En conclusió, tot i que les preocupacions sobre la represa del conflicte es troben en el seu màxim d’ençà de fa tres dècades, actualment, Moldàvia confia en el seu estatus com a estat neutral per a evitar de veure’s arrossegada a la guerra. Però la precaució de les autoritats de Chisinau probablement no pesarà gaire si Vladímir Putin s’apodera d’Odessa i decideix que el Transdnièster sigui la següent etapa de la seva guerra…
Florent Parmentier és secretari general del CEVIPOF, professor al Sciences Po. i investigador del Centre de Geopolítica HEC de París. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
