Tranquils: van a les palpentes

Les eleccions del 27-S s’acosten i l’augment dels nervis és molt visible entre l’espanyolisme. És normal i sorprenent alhora. Normal perquè ja era hora que s’adonaren d’això que hi ha en joc i sorprenent perquè, tot i que sembla que en són conscients, no han aconseguit d’encertar l’estratègia que necessitarien.

De fet, fa tota la impressió que van a les palpentes. S’hi presenten separats i barallats entre ells, quan cal més unitat que mai. Van a les eleccions sense arguments positius, sense propostes. I ho fien tot a trobar alguna cosa màgica que faça tremolar el sòlid bloc del sí, gairebé com si cercaren algun miracle. Deixem-los, doncs, perduts al seu laberint.

Perquè perduts com estan únicament sabran fer com han fet fins ara. O siga anar traient una qüestió rere una altra, per més poca-soltes que siguen, a veure si algun enganxa aquest ‘statu quo’ i el trenca. A veure si amb algun esquerden la unitat del sí o causen un escàndol majúscul que faça dubtar aquells qui siguen susceptibles de dubtar.

L’inconvenient que tenen, però, és que mentre passen els dies els temes han de ser més exòtics i per això mateix no tenen tantes opcions per a triomfar. Els arguments que podien haver estat políticament més sensibles, com el paper de Mas, les retallades, el poti-poti ideològic, quin model de govern hi hauria i coses així ja els han cremats. I no semblen haver fet efecte. El bloc del sí no s’ha alterat amb aquestes qüestions i ha après a respondre amb un argumentari sòlid i tot.

De manera que els del no ara comencen a agafar-se a polèmiques molt més estranyes, que han d’estirar com un xiclet i que s’esgoten ràpidament. Del debat sobre els Països Catalans a la ridícula qüestió dels cognoms, per posar dos exemples d’aquests dies. Van a les palpentes.

Evidentment no es pot descartar que en algun moment tinguen sort i troben (o inventen, alerta amb això!) algun tema realment escandalós. El paperot d’alguns diaris sobre això que s’acaba de dir és al·lucinant. Però fins i tot si el trobassen, aquest tema màgic, no és clar que els donàs resultat tal com d’avançada comença a ser ja la campanya i tal com de solidificat es veu el bloc del sí.

A les casernes del no, per tot allò que m’arriba de partits diferents, especulen que l’única manera d’amenaçar la victòria del sí és aconseguir que més del 75% dels catalans vaja a votar. Reconeixen, en petit comitè, que així tampoc no tenen cap garantia de guanyar, però estan d’acord tots que sense una mobilització d’aquest abast els és impossible de guanyar. I, en vista d’això, on som? Com de gran és l’envit?

Per a ells és enorme, gairebé necessiten un miracle. A les eleccions que va guanyar Zapatero, aquelles tan dramàtiques després de l’11-M, va acudir a les urnes el 75% dels catalans, tres dies després dels atemptats i en un ambient d’una tensió increïble que ara no hi és. I aquest és el rècord total. En comparació amb les eleccions de fa dos anys, amb un ambient ja molt polaritzat per la proposta independentista i amb una mobilització ben forta del vot espanyolista, hi va participar el 67% dels catalans. Una xifra que, certament, és el rècord absolut en unes eleccions autonòmiques, però que encara resta a set punts d’aquest màgic 75% que els espanyolistes creuen que necessiten per a fer el tomb.

I dic creuen perquè ells parteixen d’una idea que és falsa: que no convencerem ningú més. De moment, tanmateix, sí que es veu que la campanya pel sí funciona com una seda i la del no és una olla de grills crispats, un autèntic desori. Amb molt d’èxit, això sí, fora del Principat de Catalunya. O siga allà on els vots, senzillament, no valen gens per al 27-S.