28.04.2023 - 21:40
“No podrà entrar al pis perquè és de Turquia i només volem llogateres catalanes.” “Hem rebut més de cent quaranta peticions per aquest pis.” “Sortiu gaire de festa?” “Què heu estudiat?” Aquests són només alguns exemples de situacions amb què s’han trobat uns quants testimonis quan volien llogar un pis i que fan palès el modus operandi de les immobiliàries. Aquestes empreses han convertit el moment de cercar pis en una competició plena de biaixos racistes i classistes, de prejudicis. Un procés en què també, de manera massa habitual, es vulnera la intimitat dels qui opten a l’immoble, atès que es demanen moltes dades personals innecessàries, com ara, extractes del banc o les nòmines dels pares en cas de ser joves. Tot plegat crea un clima d’indefensió ideal per a afegir clàusules abusives i perquè els inquilins acceptin qualsevol cosa i a qualsevol preu. Perquè no hi ha temps per a pensar-s’ho gaire, o això és el que et fan creure.
Accelerar el procés i pensar que no et llogaran mai un pis
En Miquel –nom fictici– s’ha de canviar de pis i, fins fa quatre dies, anava boig remenant per tots els portals de lloguer d’internet. El primer filtre era el preu i el segon, que li apareguessin primer els anuncis més recents. Hi ha poca oferta i estava angoixat perquè d’ací a menys de dos mesos ha de deixar el pis on viu actualment. No té contracte fix, un requisit per a molts propietaris, però, tot i això, es va presentar a veure un pis a Barcelona. Tenia hora a les 17.30, quan hi va arribar es va encreuar amb una parella que en sortia i, quan no havien passat ni deu minuts i mentre enregistrava un vídeo encara dins el pis, ja hi havia una altra família que rebia la mateixa informació: “Necessitem dos mesos de fiança, un 10% anual més IVA d’honoraris i que aboneu l’import del mes en curs”, repetia l’agent immobiliari.
“Les visites estan molt comprimides i només d’entrar-hi em van dir que hi havia molta gent que volia aquest pis, que havien rebut més de cent quaranta peticions. No saps si és veritat, però t’ho creus. Trobes situacions que t’espanten una mica. Això fa que et vulguis afanyar i que pensis que no trobaràs mai un pis perquè sempre serà així”, explica en Miquel. I afegeix: “Et fan entrar en una mena de cursa i tu vols ser el millor, perquè el millor s’endurà el pis. Vens informació teva d’una manera molt barata, és com despullar-se davant de desconeguts. I això, tenint en compte que no saps quina mena de control hi ha quant al tractament de les teves dades personals.”
De fet, després de la visita i havent vist tots els candidats, la immobiliària va demanar-li més detalls sobre la seva solvència econòmica. S’ho va prendre com una mena d’oportunitat per a explicar-se i per a demostrar que aquell pis havia de ser per a ell. Entre la informació que els va facilitar hi havia extractes del compte bancari, l’última declaració de la renda, detalls de la seva vida laboral i també sobre la seva família. “És un procés esgotador i que et situa en una posició d’inferioritat perquè saps que, si no t’exposes d’aquesta manera, el pis serà per un altre”, assenyala. Després de tot, ho va aconseguir i el pis va ser per a ell.
En aquest sentit, Enric Aragonès, membre del Sindicat de Llogateres, explica que el moment de cercar pis situa en una indefensió molt gran, perquè els propietaris poden negar-se a llogar-te’l: “Et fan creure que competeixes i és molt probable que acabis acceptant condicions que són abusives i en alguns casos, fins i tot, il·legals. A més, tot i que tu sàpigues que no ho hauries d’acceptar o que no t’haurien d’imposar això, ho assumeixes.”
Quines són les pràctiques abusives més habituals?
Aragonès assenyala que les pràctiques abusives més habituals són aquelles que augmenten la sensació d’indefensió amb l’objectiu de fer-te creure que no et llogaran aquell pis: “Per això, en molts casos requereixen informació que vulnera del tot el teu dret de la intimitat, i és clar que t’hi podries negar, però ells es poden negar a llogar-te el pis. T’exposes, però d’alguna manera hi accedeixes. Els límits, en aquest sentit, no són recollits enlloc, tot i que només t’haurien de demanar la informació mínima que ha de constar al contracte.”
La Bruna –nom fictici– necessitava llogar un pis amb quatre amigues seves perquè començaven la universitat: “Anàvem desesperades”, relata, i això va fer que acceptessin conductes de la propietària que sabien que no eren adequades. “Ens va demanar quina carrera estudiàvem, si érem fumadores i conèixer-nos en persona a totes cinc i també els nostres pares”, explica. Un seguit d’informació que no els va demanar per escrit, però sí de manera informal: “La vam haver de convèncer dient-li que estudiàvem carreres amb notes de tall molt altes, que no sortíem de festa, que érem molt estudioses i molt netes. Si no feies aquest paper, no te’l llogava. Nosaltres sabíem que això eren pràctiques abusives, però estàvem molt desesperades per trobar un pis. I s’aprofiten d’això.”
Una que fan servir amb molta freqüència és convocar unes quantes persones alhora: “Això fa que tinguis la sensació que ets en un càsting i que has d’acceptar o refusar l’oferta molt ràpidament, que t’ho has de llegir molt de pressa. Pretenen d’accelerar el procés al màxim”, assenyala Aragonès. I tot això fa que, a vegades, no puguin ni tan sols llegir les condicions del contracte, o que no les entenguin. “S’encarreguen que no les puguis consultar amb una persona experta, que no les puguis valorar amb temps i molt menys encara negociar-les”, afegeix. De fet, en Miquel, d’ençà que li van comunicar que els propietaris l’havien triat a ell, solament tenia vint-i-quatre hores per a fer la paga i senyal del pis. Una situació que no és casual.
Una altra situació amb què topen molts llogaters i que no és legal és haver de pagar honoraris quan el propietari del pis és una empresa: “Malauradament, és habitual, però no poden cobrar-te honoraris si el propietari del pis no és una persona física. Tot i no ser legal, ho intentaven colar a vegades posant un concepte enganyós a la factura, a vegades amagant informació i, per tant, simulant que l’arrendador era una persona quan realment era una empresa… Això vol dir que hi ha empreses que, sistemàticament, cobren honoraris sabent que és il·legal.” Aquest punt canviarà amb la nova llei d’habitatge perquè les despeses i els honoraris que s’han de pagar a la immobiliària quan es contracta un lloguer les passaran a pagar els propietaris i no pas els llogaters.
Una qüestió que ja ha canviat, però que hi ha immobiliàries que encara ho inclouen en alguns contractes, és l’augment del preu del lloguer segons les variacions anuals de l’IPC. De fet, a en Miquel li ho van incloure tot i que ja no és legal, perquè es va prohibir que l’IPC servís de referència per a augmentar el cost del lloguer. Enguany, és limitat al 2% i per a l’any vinent, la nova llei d’habitatge en limita l’augment al 3%.
També hi ha trampes relacionades amb la durada dels contractes: “Hi ha immobiliàries que fan contractes de temporada dient ‘no, no, és que aquí ho fem així’, quan saben perfectament que busques aquell pis per a fer-ne el teu domicili habitual”, assenyala Aragonès. I, evidentment, biaixos racistes i de classe. De fet, un estudi de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 2021 conclou que només un 10% dels agents immobiliaris es neguen a acceptar la discriminació per origen en el lloguer d’habitatges. L’estudi consistia a fer tres-centes cinquanta trucades a agències immobiliàries en nom d’una propietat fictícia que volia llogar un habitatge i sol·licitava que se n’excloguessin “les persones immigrants”. Un 62% accepta la discriminació i un 24% està disposat a facilitar-la indirectament.
En el pis de la Bruna hi va haver moviments perquè una de les companyes se’n va anar a viure a l’estranger i, per tant, havia d’entrar-hi una altra persona. Una condició que havia posat la propietària és que totes les integrants havien de ser noies: “Deia que els homes eren bruts i que hi volia només noies. Aleshores, li vam proposar una noia que coneixíem, que és turca, i no la va voler. Ens va dir que no perquè no era catalana i només volia gent d’aquí. Després ens vam assabentar que un altre pis del mateix edifici que també era d’ella el tenia llogat a dues noies franceses”, explica.
A què es deu la impunitat?
Es cometen molts abusos i de manera freqüent, i les immobiliàries continuen actuant igual. Per a Aragonès, aquesta impunitat es deu al fet que són un lobby molt fort: “S’han volgut mostrar com si fossin un agent neutral, es fan dir intermediaris, però són una part interessada. Són, clarament, els representants dels interessos de la part arrendadora. I tenen interessos propis, perquè fan negoci amb això i, per tant, ells incentiven que els contractes durin menys, diuen que hi haurà impagament si no t’assegures de la solvència del llogater…”, explica Aragonès. I afegeix: “Crec que val la pena de recordar-los dues coses: una, que les estatístiques d’impagament del lloguer són irrisòries. I, en segon lloc, que justament si un arrendador vol cobrar i, per tant, que el llogater pugui pagar cada mes, cal que els preus siguin raonables i no portar la gent a l’extrem.”
Per a evitar tots aquests abusos, fonts municipals de l’Ajuntament de Barcelona expliquen a aquest diari que convé d’informar-se i consultar els consells que els ciutadans tenen a l’abast. Recorden que és important de tenir clars quins són els drets i els deures dels llogaters i també quines responsabilitats ha d’assumir l’arrendador. Ara bé, diuen que és molt difícil de detectar i registrar aquests abusos de “baixa intensitat”: “Una cosa és sancionar casos d’assetjament, i una altra, discriminacions o entrebancs més silenciosos”, expliquen. A tot això, cal afegir-hi que hi ha molt pocs casos que es denunciïn: “Qui vol llogar un pis no denunciarà el seu propietari.”
