07.04.2023 - 21:40
“Vull ser la primera presidenta d’Espanya. Si vosaltres ho voleu, ho aconseguirem.” Així de clara va ser Yolanda Díaz sobre les seves intencions polítiques en la presentació electoral de la plataforma Sumar, que vol cruspir-se Podem i esdevenir la força hegemònica dins l’esquerra espanyola. Entre els que ovacionaven les paraules de la vice-presidenta segona del govern espanyol hi havia Alberto Garzón, Ada Colau, Íñigo Errejón, Joan Ribó, Jéssica Albiach, Jaume Asens, Ernest Urtasun, Gaspar Llamazares i Mónica García.
Hoy he dado un paso adelante: quiero ser la primera presidenta de mi país.#Sumar2A pic.twitter.com/pvdUbuDxBK
— Yolanda Díaz (@Yolanda_Diaz_) April 2, 2023
“Hem demostrat que la política amb majúscules és una altra cosa. És dialogar, són acords, unir voluntats, esperances i no renunciar a res. Avui fem un pas endavant”, continuava Díaz, en un al·legat que no acaba de quadrar amb la seva trajectòria política, que va començar a la seva Galícia natal i és un destil·lat intens d’ambició, traïció, oportunisme i supervivència.
Al pavelló Antonio Magariños, escoltant el discurs de Díaz no hi havia cap cara coneguda de Podem. Ni Pablo Iglesias, ni Irene Montero, ni Ione Belarra, conscients que són les pròximes preses d’una fam de poder insaciable, que en el seu moment van alimentar, bo i donant-li un seient al consell de ministres espanyol i, més tard, ungint-la per decret com a candidata a la Moncloa.
“Potser em vaig equivocar, potser això no va ser un encert”, ha lamentat Iglesias més d’una vegada. De Galícia estant, Xosé Manuel Beiras, Luis Villares i més membres d’Alternativa d’Esquerres Gallega, d’En Marea i d’Esquerra Unida sospiren resignats amb un déjà vu polític que no s’esfuma.
Ferrol, un govern a la cuneta i un cas molt fosc
Yolanda Díaz (Fene, 1971) porta la política a la sang. El seu pare, Suso Díaz, fou secretari general de CCOO a Galícia i membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE), mentre que el seu oncle, Xosé Díaz, també sindicalista, fou diputat del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), entre el 1997 i el 2005. Amb aquest bagatge familiar, a final dels vuitanta, ella va decidir d’afiliar-se al PCE, un carnet que, a diferència d’uns altres, encara no ha estripat. “Érem nens del partit […]. Tenia quatre anys quan Santiago Carrillo –aleshores dirigent del PCE– em va fer un petó a la mà”, va explicar fa anys a El País.
El 1999, quan feia d’advocada laboralista a Ferrol, Díaz va formar part de les llistes municipals d’Esquerra Unida (EU). El partit tan sols va aconseguir 1.877 vots i no va tenir regidors. No fou fins a la legislatura següent (2003) que, de cap de llista, va poder entrar al ple de l’ajuntament. Dos anys després, tot i que deia que no tenia ambicions més enllà de Ferrol, va ser nomenada coordinadora d’EU a Galícia i candidata a la Junta, però va restar fora del parlament i el partit tan sols va obtenir 12.419 vots (0,75%).
En les municipals del 2007, Díaz va aconseguir quatre regidors i va esdevenir primera tinent de batlle gràcies a un acord de govern amb el PSOE. Ara, el pacte va durar divuit mesos per “diferències insalvables” entre les formacions, segons que va dir el batlle Vicente Irisarri. En tan poc temps, l’executiu del PSOE i EU va acumular tota mena d’enfrontaments i polèmiques, com ara una pujada significativa dels sous dels regidors. La resta de la legislatura, Irisarri i Díaz es van dedicar a intercanviar-se tota mena de retrets en públic.
El 2008, malgrat la ruptura del govern, Díaz va continuar el seu ascens meteòric dins l’estructura d’EU. En aquest cas, Cayo Lara, que acabava de substituir Gaspar Llamazares al capdavant de la formació, la va nomenar secretària de polítiques socials de l’executiva espanyola. Un any després, va repetir com a candidata a la Xunta, però va tornar a restar fora del parlament. EU va tenir 16.441 vots arreu de Galícia (0,99%).
Aquell mateix any, a Ferrol, hi va haver un dels episodis més foscs de la seva trajectòria política. Dos militants van denunciar a la policia espanyola que en un ordinador de la seu d’EU hi havia cerques i enllaços a pàgines web de pornografia infantil. José Loureiro i Mercedes Salvatierra, que també n’havien informat la direcció del partit, diuen que van ser purgats arran de la denúncia.
El 2016, la policia va detenir al parlament gallec Ramiro Santalices, assessor d’EU dins la coalició Alternativa Gallega d’Esquerres (AGE), per possessió, consum i intercanvi de pornografia infantil. Precisament, el detingut era assessor d’EU a Ferrol i membre de confiança de Díaz quan els militants purgats van presentar la denúncia. La formació va dir que era “desafortunat” de vincular tots dos casos, però a la resta de partits de la coalició aquestes explicacions no la van satisfer del tot.
El nacionalisme gallec, la traïció a Beiras i Madrid com a objectiu
A final del 2012, Alberto Núñez Feijóo va avançar les eleccions al parlament i Yolanda Díaz va veure en la crisi del nacionalisme gallec una oportunitat d’or per a entrar a la cambra. En aquest sentit, va promoure una coalició entre EU i Anova-Irmandade Nacionalista, el partit fundat pel dirigent històric del nacionalisme gallec Xosé Manuel Beiras que s’havia escindit del BNG.
L’acord es va tancar a última hora per unes quantes discrepàncies, entre les quals decidir si Díaz o Beiras encapçalaven la llista a la Corunya. Finalment, la dirigent d’EU va cedir i va néixer Alternativa Gallega d’Esquerres (AGE), autoanomenada la Syriza gallega. Al projecte també s’hi van afegir Equo i Espazo Ecosocialista Galego. Durant la campanya electoral, que va ser un èxit, Díaz va fer venir de Madrid un jove Pablo Iglesias, a qui havia conegut en actes del PCE, com a assessor.
En les eleccions, AGE va superar el BNG i es va convertir en la tercera força del parlament amb més de 200.000 vots i nou diputats, entre els quals, Díaz. Ara, l’èxit electoral no es va traslladar a la cambra. De seguida els socis van fer paleses les seves diferències i la volatilitat es va menjar el grup. El 2014, AGE tenia dos diputats trànsfugues i EU feien mans i mànigues per apoderar-se de la coalició.
El 2015, en plena efervescència del 15-M i l’auge de Podem, Díaz va maniobrar per incorporar-se en un altre artefacte polític, En Marea, que volia replicar l’èxit d’algunes plataformes en les municipals, com ara Marea Atlàntica a la Corunya. A més, la nova formació havia de servir per a digerir el desgast intern d’AGE i donar-li un nou impuls de cara a les eleccions espanyoles del 20 de desembre.
Fent gala de la seva amistat amb Pablo Iglesias, mentre arraconava Beiras i les picades d’ullet al sobiranisme, va ser elegida diputada per Pontevedra. Arreu de Galícia, En Marea va superar els 400.000 vots i va aconseguir sis escons. Tanmateix, el salt a Madrid no va agradar gaire a alguns militants d’EU, però tampoc al seu pare, Suso Díaz. “Tenia un paper protagonista a Galícia, es confrontava habitualment amb Feijóo al parlament… Va ser una pena. Si s’hagués quedat aquí, potser En Marea seria una altra cosa. Perquè n’hauria d’haver estat la candidata”, va dir a Público.
En la repetició electoral de l’estiu del 2016, Unides Podem i les seves confluències van tocar sostre –71 diputats–, però En Marea va perdre un escó. La idea de crear un grup propi de la formació gallega dins el congrés espanyol es va esfumar del tot. “Yolanda Díaz va fer servir En Marea per fer la seva carrera a Madrid”, va dir anys més tard Beiras, que també la va acusar de traïció política.
Abans de les eleccions gallegues del setembre, Díaz es va oposar que el dirigent nacionalista fos el cap de cartell d’En Marea i va impulsar la candidatura d’un independent, el jutge Luis Villares. Humiliat per la seva antiga companya de llistes, Beiras no es va presentar a les primàries i va deixar de ser diputat. En Marea va superar els 270.000 vots i es va convertir en el principal partit de l’oposició amb catorze diputats. Tanmateix, aquest va ser l’últim èxit electoral de la formació, que es va desintegrar a la mateixa velocitat que va irrompre.
Trencament amb Esquerra Unida i amor-odi amb Podem
L’idil·li amb En Marea, tal com va passar amb AEG, va durar ben poc. L’estiu del 2017, després de dotze anys, Díaz va ser rellevada com a coordinadora d’EU a Galícia. Eva Solla, aleshores vice-presidenta segona del parlament gallec, va assumir el càrrec i va enviar un missatge de cordialitat a la direcció d’En Marea, després de l’acusació de Díaz contra Luis Villares d’haver fomentat la divisió interna. “Si jo fos ell, repensaria el que fem, estem dividits per la meitat i és difícil de construir, així”, va dir.
La tensió entre Díaz i la direcció d’En Marea va continuar latent i a principi del 2019 va esclatar de manera definitiva. Dins la formació, Villares va guanyar unes primàries molt polèmiques –van acabar als jutjats–, que van enfortir la seva posició, però a Madrid, el grup tenia la seva pròpia agenda. En aquest sentit, al congrés espanyol, Díaz va decidir d’incomplir la seva ordre i va votar a favor de la tramitació del pressupost del primer govern de Pedro Sánchez, tot i que contenien una retallada del 17% en la inversió a Galícia.
Tres diputats més d’En Marea –Antonio Gómez-Reino, Ángela Rodríguez i Miguel Anxo Fernán-Vello– van fer el mateix i van donar el seu aval als comptes del PSOE. L’única diputada que hi va votar en contra, Alexandra Fernández, va lamentar la decisió dels seus companys, tenint en compte que Díaz mateixa havia dit que el pressupost era “inassumible” pels gallecs. “Fa setmanes que anunciem el vot en contra. Avui el nostre vot potser no era decisiu per a tombar el pressupost, però sí que era decisiu per a mantenir la confiança dels nostres votants mitjançant la coherència”, va piular.
Levamos semanas anunciando o noso voto contrario a estas contas. Hoxe o noso voto pode que non fose decisivo par tumbar as contas, pero si era decisivo pra soster a confianza dos nosos votantes a través da coherencia. pic.twitter.com/Mlq1N4HBlV
— Alexandra Fernández (@aKollontai) February 13, 2019
Arran de les crítiques, Díaz va defensar el tomb dient que la ministra María Jesús Montero s’havia compromès a renegociar les inversions i millorar-les. Així mateix, va dir que ella tan sols havia de retre comptes per les seves accions davant la direcció del seu partit, referint-se a Esquerra Unida, i no pas de la d’En Marea. Amb tot, el congrés espanyol va tombar finalment el pressupost de Sánchez, fet que va causar un avançament electoral i una nova baralla de sigles.
Abans de les eleccions de l’abril, després de moltes amenaces, Podem, Esquerra Unida i Anova van abandonar En Marea, que continuava malvivint al parlament gallec, i van confluir en un nou projecte: Galícia en Comú. Malgrat les picabaralles constants dels darrers anys, van aconseguir més de 230.000 vots i van salvar dos escons dels sis (Yolanda Díaz i Antonio Gómez-Reino). Ara, la incapacitat de formar govern per part del PSOE i Unides Podem va fer que la legislatura solament durés uns mesos.
Descontenta amb el paper d’EU en les negociacions, Díaz va decidir d’estripar-ne el carnet després de més de dues dècades de carrera política i es va acostar a la direcció de Podem –força majoritària dins Galícia en Comú–, tot i que no se’n va fer militant. En aquesta estratègia, abans de les eleccions del novembre, Díaz va ser molt dura amb Íñigo Errejón, que s’havia escindit de Podem per crear Més País i cercava aliances noves, entre les quals, En Marea. “Em sorprèn molt”, va dir, tot fent befa que el seu antic aliat, Luis Villares, solament havia aconseguit 16.000 vots en els comicis de l’abril. “Això és una democràcia, cadascú es pot presentar amb qui vulgui, després la ciutadania ja decidirà”, va afegir.
A les eleccions, Galícia en Comú va conservar tots dos escons, però va tenir un retrocés important i va perdre gairebé 50.000 vots, la majoria dels quals van acabar en mans del BNG, que va treure un diputat. A partir d’ací, la història, tot i que ja sembla una telenovel·la, s’accelera i omple hores i hores d’atenció mediàtica arreu de l’estat espanyol. Díaz entra al consell de ministres com a vice-presidenta i ministra de Treball, però la relació amb la cúpula de Podem –igual que les seves expectatives electorals– es deteriora a una velocitat còsmica.
Aleshores, tal com feia a Galícia, remou l’arbre de les sigles polítiques per crear un nou espai fet a mida. El cant de sirena de Sumar atrau alguns aliats antics i cares conegudes –Esquerra Unida, Més País, Compromís, Catalunya en Comú i Equo–, però també formacions noves, com ara Projecte Drago, Coalició per Melilla i Chunta Aragonesista. Caldrà veure si el nom fa la cosa.
