L’infern del Balandrau: vint anys de la tragèdia més gran al Pirineu

“Feia sol, la temperatura era bona, i estàvem tots molt contents de ser allà i començar un dia d’excursió. Res no feia pensar què passaria més tard”. Tal dia com avui, 30 de desembre, de fa vint anys, a les dues del migdia, va començar l’episodi meteorològic més terrible que hi ha hagut mai al Pirineu: la tragèdia del Balandrau. Hi van morir nou excursionistes pel canvi brusc de les condicions meteorològiques, amb un torb bufant molt fort i generant en pocs minuts unes condicions de neu, fred i vent més pròpies de l’Everest que no dels cims del Ripollès. Qui diu aquestes paraules és Josep Maria Vilà, un dels supervivents, rememorant els fets en un documentari que veurà la llum pròximament en el programa Sense Ficció de TV3. Balandrau, infern glaçat, dirigit per Guille Cascante i coproduït per Goroka i Lastor Media amb Televisió de Catalunya, reconstrueix aquells fets del Cap d’Any del 2001. El documentari es basa en el llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any (Símbol Editors, 2018), del meteoròleg Jordi Cruz.

"Balandrau, infern glaçat" és el relat en primera persona dels que el 30 de desembre del 2000 van sobreviure a la tragèdia de muntanya més gran viscuda al Pirineu català.

📅 Dimarts, a les 22.05, estrena a @tv3cat

▶ https://t.co/oNsNZb84NG#Docsbcn pic.twitter.com/JpasbOIDMq

— Sense ficció (@senseficcio) May 14, 2021

El rodatge del documentari ha topat amb les dificultats i les restriccions imposades per la pandèmia. Això ha fet que la data d’emissió no pogués coincidir ben bé amb el vintè aniversari de la tragèdia, i que ara per ara se situï aproximadament a final del mes de febrer vinent, segons que explica a VilaWeb Montserrat Armengou, directora del Sense Ficció i productora executiva del documentari. “Hem tingut molts problemes. La setmana que ens van confinar, el mes de març, fèiem el rodatge de les escenes de neu, i la setmana següent havíem d’anar a Boí-Taüll per a les simulacions de torb. Tot va quedar aturat. I just demà havíem d’anar a filmar un acte amb les famílies en una placa que s’ha posat prop del Balandrau, i ho hem hagut d’anul·lar pel confinament perimetral del Ripollès.”

Balandrau, infern gelat ja té forma, però queden pendents de rodar algunes d’aquelles escenes de neu que el confinament va impedir d’acabar. Perquè tal com es pot veure en el vídeo promocional, hi ha unes parts del film que són recreacions de les condicions extremes que van haver de patir els excursionistes. Però Armengou destaca que no s’hagin fet d’una manera dramatitzada, defugint la morbositat. “La reconstrucció que fem és subtil, poc dramatitzada, i per això hem fet la producció associada amb Lastor Media, amb el Tono Folguera, que tant amb ficció com amb documentari tenen un pes important, amb ‘Balseros’, ‘Bicicleta, cullera, poma‘ o ’10.000 quilòmetres’. I l’execució la fa Goroka, que són els que fan ‘Crims’. Aquestes dues productores són gent que treballa amb tacte, i hem fet unes reconstruccions de les escenes de neu molt subtils per a transmetre la sensació d’aquell fenomen meteorològic absolutament inesperat.”

Per a fer el documentari han comptat amb el vistiplau de totes les famílies. “I hem pogut accedir a un aspecte molt interessant, que són les criatures que van quedar orfes o sense pare o mare, que aleshores eren molt petites, i que ara el documentari els permet de reelaborar una tragèdia que en aquell moment els va allunyar d’aquella situació.”

La crònica de la tragèdia

El documentari arriba dos anys després del llibre de Jordi Cruz, que va recuperar i reconstruir aquella tragèdia en una crònica emocionant i dramàtica. I en va parlar amb VilaWeb juntament amb el supervivent Josep Maria Vilà ara fa dos anys. Entre el material gràfic que va recollir arran d’aquella investigació, hi ha unes fotografies fetes per Siscu Carola, qui fou el cap dels bombers voluntaris de la vall de Camprodon i GRAE durant les tasques de recerca de les víctimes. Carola les va lliurar a Cruz, i les ha cedides també a VilaWeb. S’hi poden veure els esquís dels excursionistes accidentats en el torrent de la Fontlletera i el gran desplegament dels equips de rescat els dies posteriors.

Aquell 30 de desembre, en Josep Maria Vilà va sortir amb la seva xicota, la Mònica Gudayol, i tres amics més –Josep Artigas i Oriol i Elena Fernández– a practicar esquí de muntanya al Balandrau (2.585 metres). El dia era radiant, i hi havia previsió d’empitjorament del temps cap al vespre. Però cap a migdia es van veure sorpresos per un episodi de torb com no s’havia presenciat mai al Pirineu. Van girar cua per tornar a l’aparcament on havien deixat els cotxes, però no hi van arribar mai. El torb els va atrapar. El torb és un fenomen meteorològic en què fortes ventades aixequen la neu del terreny, dificultant la visibilitat fins al punt que poden fer que sigui nul·la. “Era molt estrany. Com si fóssim dins un núvol molt dens. El vent ens empenyia i els trossos de gel impactaven contra tot el cos”, recordava Vilà.

Víctimes de la desorientació, tots cinc van encaminar-se erròniament cap al torrent de Fontlletera quan pretenien tornar, fet que acabaria essent una trampa mortal. El grup es va desfer, i ja no es van tornar a veure. Es feia fosc, i Vilà va continuar baixant amb la seva xicota, cada vegada més afectada pel fred. No anaven pas equipats per suportar una temperatura i unes condicions tan extremes. Ella no podia caminar més, va perdre la vista… Era conscient que no podien continuar. Va trobar una roca, i va fer-hi un forat darrere, per mirar de retenir la poca escalfor que tenien, es van adormir abraçats, però ella ja no es va despertar. La Mònica s’havia mort, i amb la primera llum del dia en Josep Maria, atrapat en aquell torrent, va decidir que calia continuar baixant si volia sobreviure.

Fins que va trobar un salt d’aigua glaçat que ja era impossible de superar. Fou així que va passar una segona nit al ras en una escletxa de pedra. I l’endemà, amb l’energia sota mínims, va anar esperant que l’helicòpter dels equips de rescat el localitzessin. Però les hores passaven i no hi havia manera, i es va deixar anar. “Em vaig ficar dins l’escletxa de dues pedres, em vaig cobrir amb el tapaboques i la caputxa de Gore-Tex. Ja no em preocupava estar visible per als operatius de rescat. No sé quanta estona va passar. Fins que, de sobte, vaig sentir un helicòpter molt a prop.” Va sortir de la petita cova i allà, davant seu, hi havia l’helicòpter. Estava salvat.

Els GRAE no van poder recuperar els cossos d’alguns d’ells fins a la primavera, quan la neu es va desfer i els va deixar al descobert.

En aquella tragèdia no van morir únicament els quatre companys d’en Josep Maria. Tres muntanyistes més que havien fet el cim del Balandrau el mateix dia 30 van acabar perdent-hi la vida: Josep Marí, Josep Maria Miralles i Maria Àngels Belsa. Pocs minuts abans que el torb comencés a bufar, Belsa va trucar des del cim al seu fill per dir-li que estaven bé i que començaven a baixar. Les altres dues víctimes mortals d’aquell episodi van ser Àngela Roch i la seva parella Javier Guerrero, tots dos de Molins de Rei. El torb els va atrapar al coll de la Coma d’Orri, situat a menys d’un quilòmetre al sud-oest del Gra de Fajol.