Les ‘tradwives’ del porno i les “noies quilòmetre zero”: hi ha una nova cultura de la modèstia?

La tendència de les tradwives, les influenciadores ultratradicionals que defensen el paper de la dona com a encarregada de la llar i els fills, ha estat un dels temes de l’any. La gran quantitat de seguidors i visites d’aquestes tiktokers, especialment influents als Estats Units, ha despertat preocupació pel missatge masclista i reaccionari que transmeten, però aquest fenomen ha adquirit un vessant diferent de què no es parla tant, el de la sexualitat.

Aquesta apologia dels rols de gènere portats a l’extrem té una translació clara en el terreny del sexe: la defensa explícita d’una cultura de la modèstia i “respectabilitat” femenines, com si les dones aparentment pudoroses i castes tinguessin més valor. Per exemple, PornHub ha fet públic que una de les tendències en pornografia del 2024 ha estat la dels “desitjos modestos”, que té a veure, entre més, amb la fantasia de “pervertir” dones tradicionals. Cerques com “tradwife” han augmentat d’un 72%, i les de “modesty” o “traditional sex” han augmentat d’un 77% i un 27% respectivament, i també han crescut cerques d’etiquetes similars.

Ara bé, la cosa no tracta únicament de fantasies sexuals, sinó que el vessant més preocupant té a veure amb la difusió d’aquest discurs a les xarxes socials. Un bon exemple seria el de les “noies quilòmetre zero”, una tendència misògina especialment difosa a TikTok i entre joves que compara dones i cotxes, i defensa que, de la mateixa manera que l’augment del quilometratge d’un cotxe li’n resta valor, com més alt sigui el body count d’una dona –és a dir, el seu nombre d’amants– menys valor té, com si la sexualitat o la promiscuïtat “desgastessin” les dones o les convertissin en menys respectables. Aquesta lògica no s’aplica pas als homes, que es considera que guanyen valor com més alt sigui el nombre de conquestes. En canvi, el valor de les dones es degrada amb el temps i l’ús, com si fossin objectes. Aquest concepte va estar especialment en auge fa uns mesos, i, tot i que canviï la terminologia, ressorgeix periòdicament.

De manera més innocent i segurament més innòcua, la modèstia femenina s’ha manifestat fins i tot en l’àmbit estètic, amb la tendència demure, que reivindica una roba més tapada i poc cridanera i un maquillatge més discret, en contraposició a la feminitat exuberant, desbordant i acolorida d’altres tendències.

Discursos reaccionaris sense complexes

El fet de demanar a les dones un control alt sobre la seva sexualitat i de considerar que les relacions sexuals les devaluen no és pas nou, són idees patriarcals que sempre han estat presents. Aquestes darreres dècades, amb l’increment de l’autonomia sexual femenina, potser no es feia un discurs tan explícit, però en certa manera la sexualitat sempre ha estat més penalitzada en les dones –el tabú de la masturbació femenina o l’estigmatització de les dones promíscues en serien exemples relativament recents. Però com pot ser que, actualment, discursos tan desacomplexadament misògins com ara “les dones perden valor amb el sexe” o “les dones han de tornar a ser tan sols esposes i mares” tinguin seguiment? Com és que abans aquest masclisme entre els joves es manifestava de manera sovint més inconscient, banal i desendreçada i ara s’exposen teories detallades a internet per a justificar la submissió femenina?

Sònia Herrera, professora de ciències de la informació i comunicació a la UOC i experta en estudis feministes, ho atribueix a l’onada reaccionària actual. “La ultradreta fa servir el feminisme com a boc expiatori, i també hi ha un efecte pèndol que ens ha de dur a l’autocrítica, perquè aquesta onada reaccionària afecta també els joves. En polítiques d’igualtat s’han fet moltes coses bé els darrers anys, però s’han intentat fer coses a les escoles que requerien la base d’una consciència igualitària prèvia que no es tenia. Com que no tenien aquesta base prèvia, alguns joves han acabat assumint certes coses relacionades amb el feminisme com allò políticament correcte o el que toca”.

Janira Planes, periodista especialitzada en cultura d’internet, explica que, així com fa uns anys es considerava antisistema ser d’esquerres i feminista, ara alguns sectors volen vendre la ideologia ultraconservadora com un desafiament a l’statu quo, una manera d’anar a contracorrent. “És una reacció masculina, i també femenina, al feminisme. Hi ha dones que han vist l’oportunitat de copiar les tradwives dels Estats Units perquè aquí ningú no feia contingut similar i funciona molt bé. Són discursos explícits i desacomplexats perquè a internet s’exagera molt tot, perquè la polarització funciona, serveix per a posicionar-se com a pioner. Aquesta mena de discursos et diferencien i generen engagement. Si ara tothom fos tradwife, apareixeria un contingut absolutament contrari. Es fa més en clau de retribució que una altra cosa. Les tradwives fan el discurs de ‘no treballo i sempre sóc a casa’, però realment treballen constantment creant contingut.”

De fet, el fenomen de les tradwives és protagonitzat per dones que decideixen de romantitzar la vida de les mestresses de casa –això sí, de classe alta i comptant amb els ingressos que elles mateixes guanyen gràcies a les xarxes. Lligat a això, també tenen força seguidors algunes youtubers de moda o maquillatge que també animen les dones a no ser gaire sexuals, com si la promiscuïtat fos denigrant. En el cas de les “noies quilòmetre zero”, són sobretot nois qui difonen aquests missatges, però també hi ha noies presumint de no haver tingut relacions sexuals. Ara bé, també n’hi ha moltes que alerten de l’absurditat i perillositat del concepte.

Quant a les tradwives de PornHub, Janira Planes explica que els homes que ja consumien un contingut dirigit a la masculinitat “tradicional” ara també cerquen aquesta mena de dones a la pornografia: “Aquestes dones també els encaixen en l’aspecte sexual, és una manera més d’expressar la seva dominació. Jo crec que l’augment d’aquestes tendències a PornHub va totalment lligat al fenomen de les tradwives a TikTok, però forma part d’un fenomen més gran, que és la tendència al tradicionalisme en tots els aspectes de la vida. També s’ha de tenir en compte que als Estats Units ha tingut molt d’èxit una sèrie de telerealitat sobre dones mormones que són swingers.” De fet, “mormon sex” també és una de les cerques que més ha augmentat, per tant, hi ha tendències que cal lligar amb fenòmens molt concrets, temporals i localitzats, com pot ser l’estrena d’aquest programa, The Secret Lives of Mormon Wives. “Hi ha moltes petites coses que conformen aquestes preferències, però a gran escala s’expliquen perquè hi ha un biaix de gènere en els continguts que també es manifesta en la sexualitat.”

Són tendències minoritàries?

Malgrat que aquesta mena de perfils tinguin moltes visites i seguidors, malgrat que ara ja siguin una tendència també en la pornografia i malgrat que a TikTok hi hagi tendències que tornen a reclamar la modèstia femenina, realment tot això són maneres de pensar que influeixen gaire els joves? A la pràctica, la gran majoria de noies vol formar part del mercat laboral i reivindica la seva llibertat sexual. Aquesta mena de missatges són, doncs, una manifestació desesperada de nostàlgia per uns rols que ja no tornaran? És tan sols una fantasia d’alguns homes, un miratge, i per això és fàcilment traslladable a la pornografia?

“No crec que cap d’aquests fenòmens sigui majoritari, i és perillós crear un alarmisme que no es correspon amb la realitat”, afegeix Herrera. “Ara bé, si augmenten les cerques de tot allò que es relaciona amb la submissió de les dones, sí que cal visibilitzar-ho. No és res més que la cerca de dones com les d’abans. O de la caricatura que es fa sobre les dones d’abans, perquè dones que han alçat la veu sempre n’hi ha hagut.” Planes ho considera un fenomen real i que creix, però que a internet es fa molt més gran i se sobreexposa. “És complicat veure si serà una tendència o si simplement és una moda passatgera, però diria que tot això continuarà, com un estil de vida.”

“És una fantasia masculina basada en un ideal de control i poder, però no hi podem caure. No pot ser que ara es converteixi en un capital social per a les dones el fet de ser una tradwife o comprar el discurs de les ‘noies quilòmetre zero’. Implica un retrocés molt gran”, afegeix Herrera. De moment, una de les preocupacions més grans és que aquestes tendències o altres de similars poden sorgir en comunitats d’internet molt minoritàries, però acabar tenint més repercussió a través d’usuaris amb més seguidors que les recullen per al gran públic.

Una dicotomia sexual que empresona

“La cerca de la modèstia i respectabilitat femenines sempre ha existit i fa anys era molt més forta que ara, abans això era l’statu quo“, recorda Planes. “Ara és més aviat una reacció: com que anem cap a un món cada vegada més igualitari, es reclama, sobretot de tendències que tenen un rerefons religiós, que les dones tinguin el seu mandat.” La periodista també ho analitza en uns altres termes, els d’una crisi d’identitat d’alguns homes: “Com que la dona també treballa i duu diners a casa, a alguns els preocupa la seva posició, el rol que ocupen.”

Pot cridar l’atenció el fet que apareguin a internet tendències que exigeixen modèstia i contenció sexual a les dones quan alhora vivim en una societat hipersexualitzada, on els missatges de dones que apareixen com a sexualment molt desinhibides són per tot arreu. De fet, la recepció de missatges contradictoris en aquest sentit pot arribar a ser molt confusa, especialment per a les més joves. Per una banda, hi ha el mandat de ser molt sexual; per una altra, hi ha una penalització si s’és molt sexual. De fet, els relats pornogràfics sobre les tradwives i sobre la modèstia en general funcionen a partir d’aquesta clau contradictòria: exigeixen modèstia, però alhora que la dona sigui complaent sexualment, i per tant acabi tenint les relacions que l’home vol.

Alguns conceptes, com ara la dicotomia mares-putes, ajuden a entendre-ho millor: la sexualitat femenina històricament sempre s’ha encasellat o bé en la modèstia o bé en la promiscuïtat, tot dividint les dones en aquestes dues etiquetes i posant entrebancs a la seva llibertat sexual. Canvien els canals de difusió i les estratègies, però el missatge és similar. Com també passava amb el discurs masclista tradicional, aquestes tendències impliquen una doble moral sexual que no tan sols valora de manera diferent la conducta d’homes i dones, sinó que cau en una altra contradicció: sí que legitima la promiscuïtat femenina, però exclusivament quan és per al plaer masculí i si va acompanyada d’una denigració de les dones promíscues, com si calgués un grup de dones modestes i respectables per a tenir com a parella i un grup de dones promíscues i poc respectables per a la satisfacció sexual. Al cap i a la fi, els nois que reivindiquen tenir xicotes “quilòmetre zero” no demanen pas que les dones que apareixen en la pornografia deixin de fer-ne.