Traïdors, a signar

Explicava l’altre dia Anna Maria Villalonga, comissària en cap de la novel·la negra autòctona, que en una xerrada es va haver de sentir (una vegada més!) aquella cançó de l’enfadós segons la qual molts catalans llegeixen novel·la en castellà perquè les traduccions catalanes no són prou bones. El desesper de la professora era justificat: la submissió fa arrelar tant determinats prejudicis que no hi ha manera d’extirpar-los amb el bisturí del raonament.

És l’anomenat ‘efecte Rioja’, un xantatge cultural tan banal com pervers. La promoció abassegadora que es va fer d’aquesta DO durant els anys del boom econòmic va gravar amb foc l’hàbit de demanar-ne per defecte. ‘Si és Rioja, és bo’, ens diu l’automatisme a cau d’orella, encara que de Rioja n’hi ha de ben bons i de ben emètics. Per a una certa mena de consumidor, demanar un Alella o un Terra Alta (o per a una certa mena de restauradors oferir-ne) encara té un deix ‘barretinaire’, i per no quedar com el típic provincià pagerol que no s’ha curat del nacionalisme perquè no ha viatjat, diu saps què?, demanem un Rioja, que sempre fa cosmopolita. El Viña Pomal com a llengua no marcada, la que no crea conflictes. I així l’autoodi converteix la víctima en el seu propi repressor.

Amb la literatura passa la mateixa. El ressort de la submissió és automàtic, i el lector que no se sent segur amb les seves tries (perquè no té un gènere preferit, o perquè és un tastaolletes, o perquè es deixa aconsellar) demana un Rioja: caves Perez-Reverte, caves Antonio Gala, Almudena Grandes… Amb aquests sempre quedes bé. I amb la novel·la estrangera, la mateixa: en castellà no l’espifiaràs, encara que vostè i jo ens hàgim fet tips de patir narradors de llenguatge artificiós i retòric (d’aquells que diuen ‘dieron buena cuenta de ello’ o ‘debería granjearme su amistad’) o diàlegs inversemblants i ampul·losos (‘—No tiene usted arrestos’, ‘—Pierda cuidado, amigo’). El registre literari (i cinematogràfic) castellà està tan consolidat que mots i expressions que només funcionen en l’àmbit artístic no ens grinyolen, perquè els tenim interioritzats (que potser heu sentit mai a la vida real ningú que digui ‘Id pasando, que enseguida me reúno con vosotros’?); com que aquest registre en català encara s’està consolidant, hi ha ple de lectors i espectadors que rebutgen el producte autòcton perquè ‘no escriuen com es parla’ (sense parar compte que aquesta és una constant del món mundial. De fet, és una característica del llenguatge artístic). Curiosament, aquesta queixa sol anar acompanyada com a exemple de no sé quin volum de Harry Potter (que el pobre traductor devia haver de lliurar en un termini impossible) o d’algun llibre de negra americana traduït per en Pedrolo, que també treballava a preu fet. Ja m’imagino el pobre lector innocent de divuit anys, il·lusionat amb el seu Chandler nou, llançant-lo al contenidor a la pàgina 19 mentre declara solemnement al món, retallat contra la posta: ‘Juro que no tornaré a llegir mai més en aquest idioma que no s’escriu com es parla i que és ple de paraules rares com “enfeinat“, amb lo fàcil que és dir “liat”, joder.’ No recordo que cap d’aquests desenganyats de la literatura hagi esmentat com a exemple El comte de Montecristo en la versió de Jesús Moncada o El jardí dels Finzi-Contini en la de Carme Serrallonga.

Els prejudicis, com la verola, s’encomanen. Costa de creure que tota aquesta massa crítica que troba tantes pegues a les versions catalanes realment n’hagin llegides gaires. Justament perquè l’escola traductora del país va farcida de noms de categoria, de gegants de la literatura que van de Carles Riba a Joan Fontcuberta o Joan Sellent, que honorarien qualsevol tradició cultural. El mal, com de costum, respon més a la ignorància que a res més. I com que no són temps de sermons, el desconeixement es pot combatre amb visibilització. Fa anys que les associacions de traductors s’escarrassen a restituir als deixebles de sant Jeroni la dignitat de creadors literaris, i alguna passa endavant ja s’ha fet. Ara és més freqüent que el nom de qui ha traduït el llibre surti en portada, especialment a les editorials petites; també comença a constar a les fitxes de les webs (tot i que no sempre). Als mitjans, veus?, sembla que els costa més: encara són massa freqüents els suplements literaris, ressenyes i números extra on són silenciats, com si Lucia Berlin, Roald Dalh o els Wu Ming escrivissin directament en català. Proposo, doncs, d’aprofitar la Champions de la indústria editorial en què s’ha convertit Sant Jordi per donar visibilitat a la figura del coautor. Ara mateix, les famoses llistes de més venuts es despleguen en quatre categories: ficció en català i en castellà i no-ficció (ídem). Comptant que part de l’atractiu de la festa consisteix a endevinar rànquings i superar xifres de facturació, desdoblant cada categoria es podria arribar a doblar l’emoció de tot plegat: ficció traduïda i no-ficció traduïda. Tot serien guanys: a les llistes en V.O. alguns autors indígenes que es queden a les portes del podi ara tindrien més possibilitats de sortir-hi. I a les de V.S. el lector tindria ocasió de posar cara (i nom) a aquests traduttori traditori sense els quals la immensa majoria de la literatura del planeta ens seria vedada. I descobrir, de passada, que no és igual llegir Robinson Crusoe en la veu noucentista de Carner o juganera de Cortázar que en la de la traductora de moda. I com que no hi ha Sant Jordi sense travessa, ja avanço la meva: la traducció més venuda serà l’esplèndida Llum d’agost de Faulkner, avalada, no en va, per l’últim premi de la Crítica Serra d’Or… de traducció.

De la paradeta per a signatures ja en parlarem l’any que ve.