Tradicions que no es perden: la repressió espanyolista a l’Orfeó Català

El concert de Sant Esteve és una tradició de l’Orfeó Català d’ençà de fa cent deu anys. Fa més de deu anys, d’ençà del 2012, la interpretació de “El cant de la senyera”, himne de l’entitat amb lletra de Joan Maragall i música del mestre Lluís Millet, i peça ben estimada del repertori patriòtic, s’acompanya de l’exhibició d’estelades per part dels cantaires més jove. Una demostració espontània que any rere any ha anat agafant embranzida, especialment els anys culminants del procés. La identificació entre els anhels del país i l’associació coral és reconeguda, i això l’ha situada al punt de mira de l’espanyolisme d’ençà de fa dècades. Gairebé cent anys. Per ser fidels a la tradició, aquests dies hem sabut que l’obsessió de la Guàrdia Civil per investigar el Tsunami Democràtic per terrorisme va derivar en informes sobre el concert nadalenc de l’any 2019, en què els cantaires van desplegar una pancarta de color blau, que deia: “Tsunami D.” En els informes, es destaca com un fet greu la presència del president Quim Torra entre el públic, tenint en compte que “hi va haver crits d’independència i de llibertat i es va desplegar una pancarta del Tsunami”.

Més que un orfeó

L’Orfeó Català va ser fundat el 15 de setembre de 1891 pels músics Lluís Millet i Amadeu Vives. Millet i Vives, de vint-i-quatre i vint anys respectivament, es reunien diàriament al cafè Pelayo amb un grup de melòmans i músics i van decidir-se a fundar l’orfeó, influïts per les societats corals estrangeres que havien conegut durant l’Exposició Universal del 1888 i pel desig de crear un estil propi, una música nacional catalana. Volien, en definitiva, que el poble cantés per al poble. D’organitzacions musicals, n’havia moltes, però si alguna cosa va convertir l’Orfeó Català en una entitat diferent va ser la seva vinculació estreta amb el catalanisme. La doctora Manuela Narváez Ferri ha estudiat aquest vincle decisiu a la tesi L’Orfeó Català: cant coral i catalanisme (1891-1951).

El vincle es va anar fent més evident a mesura que l’Orfeó va deixar de ser una colla d’amics que es reunien per cantar i passà a ser una entitat estructurada i moderna, arrenglerada amb el primer catalanisme unitari, representat per la Unió Catalanista i, després, amb el catalanisme polític de la Lliga Regionalista. Tot plegat, afegit al seu rigor artístic, va fer que l’Orfeó conquerís el suport popular, l’admiració dels entesos i la complicitat dels intel·lectuals. L’himne en honor a l’ensenya de l’entitat, que en presidia les actuacions, obra de l’arquitecte modernista Antoni M. Gallisà, encarregat al poeta Maragall, estretament vinculat a l’Orfeó, va esdevenir de seguida més que un cant, un autèntic himne nacional, al costat de “Els segadors”, la vella melodia recuperada i adaptada l’any 1892, per Emili Guanyavents i Francesc Alió.“El cant de la senyera” i “Els segadors” s’interpretaven indistintament i plegats en concerts, manifestacions, mítings i tota mena d’actes reivindicatius. Sense cap mena de caràcter oficial, representaven un moviment polític que amb la Solidaritat Catalana començava a recollir els primers èxits. I també les primeres garrotades.

Així com tots els símbols del catalanisme, tots dos himnes van ser permanentment sota sospita governamental i van ser objecte de la proscripció de la dictadura anticatalana del general Miguel Primo de Rivera. L’any 1925, l’Orfeó Català va ser clausurat governativament quan, en un partit de futbol entre el FC Barcelona i el Júpiter FC –dos equips vinculats al catalanisme i, aquest darrer, al moviment obrer–, que volia homenatjar la societat coral després d’una ronda d’èxit a Roma, el públic del camp de les Corts va xiular l’himne espanyol i va saludar efusivament el “God save the King”, interpretat per la banda de l’esquadra britànica.

1960: els fets del Palau

Després d’haver tornat als carrers i als actes públics amb la República espanyola, la dictadura franquista va prohibir “El cant de la senyera”, com també la resta de símbols catalans. A mesura que el règim de Franco s’anava afermant, anava fent petites concessions, com ara tornar a autoritzar l’himne de l’Orfeó, però amb la condició que formés part del gruix del repertori i no obrís ni tanqués cap concert. Unes condicions que l’entitat sempre s’havia negat a acceptar.

L’any 1960 s’esqueia el centenari del naixement de Joan Maragall, en plena “Operación Cataluña” del dictador Francisco Franco, i va semblar que era el moment de tornar-lo a interpretar al Palau de la Música, seu de l’Orfeó, en un homenatge al poeta a què havien d’assistir quatre ministres franquistes.

El viatge del generalísimo responia a la necessitat de contrarestar l’enrenou causat arran de l’afer Galinsoga, la protesta impulsada pels sectors del catalanisme catòlic contra el director de La Vanguardia Española, Luís Martínez de Galinsoga, un feixista que havia dit públicament: “Tots els catalans són una merda.” L’èxit de la campanya, que va acabar amb la destitució de Galinsoga, va enfervorir l’oposició al règim, que va començar a inquietar-se.

A Barcelona, Franco va presidir la Demostració Sindical del Dia del Traball al Camp Nou –amb la interpretació de la popular “Sardana de les monges”–, va visitar Montserrat i va presidir un consell de ministres a Pedralbes, on es va aprovar la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat, la compilació de dret civil de Catalunya i la carta municipal de Barcelona.

L’anunci de la interpretació de “El cant de la senyera” a l’homenatge a Maragall, que s’havia de fer el 19 de maig, va entusiasmar activistes catalanistes, com ara Guiomar Amell, que van preparar-se per aprofitar l’acte per desplegar les quatre barres, prohibides d’ençà del 1939. L’any 1945, en un concert davant el governador civil, Bartolomé Barba Hernández, els Grups Nacionals de Resistència havien aconseguit de fer-hi visible una bandera catalana.

Però, finalment, tres dies abans, el governador civil, Felipe Acedo Colunga, va decidir d’impedir la interpretació de l’himne de Maragall, i els conjurats de la resistència catalanista –molts dels quals, membres de l’Acadèmia de la Llengua de les Congregacions Marianes– van canviar de plans: omplirien tots els espais possibles del Palau i reclamarien la interpretació de “El cant de la senyera”, com una manera de protestar i de posar en evidència el règim.

Al principi del tercer acte del concert, que segons el primer programa havia de començar amb “El cant de la senyera”, el públic es va posar a aplaudir i a reclamar la interpretació proscrita. Alguns esperaven un gest del mestre Millet, que dirigia l’Orfeó, però quan van començar els primers compassos del “Cant espiritual”, van començar els xiulets, les esbroncades i el llançament de papers amb la lletra de “El cant de la senyera”. Entre el públic del galliner, Josep Espar Ticó es va alçar, alt com un sant Pau, i va començar a cantar: “Al damunt dels nostres cants…”

Policies secrets infiltrats entre el públic van abraonar-se sobre els cantaires improvisats. Els escorcolls i les detencions d’aquella nit conduïren cap a Jordi Pujol, dirigent clandestí del catalanisme catòlic i inspirador de les campanyes de protesta contra Galinsoga i la visita de Franco, que aquella nit no era al Palau de la Música. Els anomenats “fets del Palau” van portar Pujol a un consell de guerra amb una condemna a set anys de presó.

Sembla que les forces de seguretat espanyoles són fidels a la tradició i, novament, havien situat l’Orfeó Català al punt de mira. Ara, pel Tsunami Democràtic. No sabem les dots musicals de la Guàrdia Civil, però és ben clar que el vincle profund entre l’entitat i el país, no solament el saben, sinó que el recorden i el tenen ben present.