09.02.2016 - 10:27
Catalunya no només es construeix amb castells de 10 pisos amb folre i manilles. La identitat catalana és rica i abraça moltes altres tradicions que, malauradament, avui en dia semblen haver estat oblidades pels joves.
Malgrat això, n’hi ha que volen seguir amb l’expressió de la cultura catalana i alhora aprofitar per passar una bona estona amb els amics. Culturalment, avui en dia tiren molt els castells, els diables, o el ball de bastons; però en canvi, costa que la gent s’enganxi a les sardanes o les havaneres. El jovent considera que aquestes activitats estan mancades de dinamisme o no troben prou colla per animar-se a participar-hi.
De les sardanes a l’esbart
Això és el que els va passar a l’Oriol Roger (20 anys) i la Marina Serra (21 anys). Aquests dos joves de Blanes van començar a ballar sardanes de ben petits. Els seus pares també en ballaven i volien que, a banda de fer esport, els seus fills també fessin cultura popular. En aquell moment, la colla sardanista del poble tenia tres grups: l’aleví-infantil, el juvenil i el dels pares. Tots assajaven cada divendres; però avui dia ja només ho fan els pares, i de tant en tant.
El mot sardana apareix recollit en la terminologia del segle XVI en referència a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana, però no es té informació de com és el ball fins al segle XIX. En el seu origen, es tractava d’una dansa semi litúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes, i que representava l’organització jeràrquica i social d’una comunitat. Durant la dictadura franquista, la sardana -entesa com a símbol de la cultura catalana-, va ser prohibida, però no va desaparèixer. L’any 2010, la Generalitat de Catalunya la va inscriure al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya declarant-la “element festiu patrimonial d’interès nacional”. Avui dia, la sardana la ballen tan homes com dones i existeixen més de trenta mil partitures.
Però, tot i el reconeixement institucional, no sembla gaudir de massa bona salut: ara farà uns dos anys, que tant l’Oriol com la Marina, van deixar-les. L’Oriol ho va fer per apuntar-se a l’esbart i perquè “la colla es va anar diluint, i com que l’esbart seguia fort i era una cosa que des de petit també m’havia semblat interessant, vaig canviar d’aires”.
La temporada de sardanes, tal i com estableix la Confederació Sardanista de Catalunya, és una lligueta de concursos que se celebra cada setmana a un indret diferent. Hi ha dues categories: la lliga territorial i la d’honor. Ambdues comencen per Setmana Santa i duren tot l’estiu, fins que cap el mes d’octubre es fa l’última. L’activitat sardanista però, no s’atura durant l’hivern, perquè és l’època en què comencen a assajar per tenir-ho tot a punt per tornar a començar la primavera següent.
Les bitlles catalanes com a entreteniment d’estiu pels joves
Un cas ben diferent és el d’en Carles Torner (20 anys) i en Pau Ribas (20 anys), que van decidir apuntar-se al torneig de bitlles catalanes de Tordera (Barcelona) amb la seva colla d’amics. En Pau recorda, somrient, que “a la primera jornada, al primer llançament, vam ser líders provisionals”. Actualment, la majoria dels joves s’apunten a l’estiu de manera espontània, i tot i que la mitjana d’edat dels tornejos d’estiu volta els 30 anys, la regular és d’uns 60. Per en Carles, el futur de les bitlles és com el present: “gent gran que juga tot l’any i gent jove que s’hi apunta espontàniament”.
Avui dia, les bitlles catalanes les practiquen unes 2.000 persones a Catalunya i hi ha més d’un centenar de clubs. Des del 30 d’agost de 2007, la Federació Catalana de Bitlles i Bowling està reconeguda de ple dret per la federació internacional, però no pot jugar amb altres països perquè el reglament no és el mateix.
Els documents més antics que es conserven a Catalunya sobre les bitlles catalanes daten dels segles XIV i XV; i igual que les sardanes, durant el franquisme es va prohibir jugar-hi amb el pretext que s’hi feien apostes, i el joc va patir una forta davallada que en molts llocs va suposar-ne la desaparició. Als anys vuitanta, amb el canvi de règim, va renéixer.
Les havaneres: un món masculí però no masclista
Malgrat que molts no sapiguem definir què és una havanera, si sentim El meu avi va anar a Cuba… sabrem acabar el verset: a bordo del català. “El meu avi” és una de les havaneres més conegudes, però aquest gènere musical català va molt més enllà. El seu origen es remunta al segle XIX i recull influències d’Amèrica, Europa i Àfrica. De fet, l’havanera va néixer com un gènere ballable; però ara està concebuda per ser cantada.
A Catalunya hi ha hagut sempre la tradició de cantar-ne a les tavernes, i de fet, es va seguir cantant en llengua castellana fins als anys seixanta del segle XX. L’any 1966, s’inicià la coneguda cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell i el 1994 es va crear la Fundació Ernest Morató amb l’objectiu d’impulsar la investigació del món de les havaneres.
Actualment, la majoria de grups musicals que canten havaneres estan formats per homes de més de 50 anys, a excepció d’alguns conjunts de joves, com ara Arjau o Xicranda. Però la norma no sempre es compleix: Les Anxovetes són un conjunt musical format per 3 joves veus femenines i 3 nois que les acompanyen, “els seitons”. Elles volen demostrar que aquest món no és ni exclusiu dels homes, ni un món tancat.
Tona Gafarot (30 anys), ideòloga i component de Les Anxovetes, entén les havaneres com “un gènere que poca gent jove coneix i que es pot difondre molt més amb noves maneres d’interpretar”. Tot i així, una de les preocupacions més grans que hi ha ara per ara al món de l’havanera és que quedi reduït a poques formacions.
Les Anxovetes estan sorpreses de l’èxit que han tingut. I és que, al mes de novembre passat, ja tenien 20 concerts tancats per a l’estiu. A més, aquest any, estan nominades als premis Enderrock a millor disc de folk per En fresc i millor cançó de folk per La mare del mar –la seva primera havanera pròpia- del 2015.
So de festa: els trabucaires
Els trabucaires són grups armats amb trabucs que acompanyen en seguicis, cercaviles o trobades, entre d’altres actes, llançant trets enlaire per tal de fer soroll per alertar i anunciar una festivitat a la població. El mot trabucaire s’aplica tant als bandolers catalans com als qui duen a terme aquest tipus d’activitat folklòrica. Tot i que el seu origen es remunta al bandolerisme i les agrupacions de defensa populars i guerrilleres del segle XVIII, avui la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya només té registrades unes 50 colles, la immensa majoria formades per gent gran amb poca representació juvenil.
La jove trabucaire Anna Maria Tuneu (26 anys), n’és una excepció. Fa 15 anys que forma part dels Trabucaires d’en Toca-sons de Taradell i la seva colla fa sortides durant tot l’any, però la més especial és el 25 d’agost, durant la Festa Major. Des de petita, l’Anna acompanyava al seu pare a trabucar, i quan va tenir l’edat, va treure’s el permís. Sempre que pot, engresca a la gent a trabucar, perquè diu que “és una sensació inexplicable” i que no ho deixarà fins que es jubili.
La realitat és que, totes les activitats que duen a terme els protagonistes d’aquest reportatge formen part del folklore català i confegeixen la identitat catalana. Tot i que a vegades els han criticat per participar-hi, asseguren que s’ho passen bé i que les crítiques no els tiraran enrere. I és que aquesta és l’única manera perquè les tradicions no acabi essent només una pàgina dels llibres d’història de Catalunya. Els joves tenen la clau per mantenir-les vives.
