Tractors, violència policíaca i un equip d’Antena 3: la pel·lícula d’Alcarràs durant l’1-O

Hi va haver un temps en què Alcarràs (Segrià) no era conegut en l’imaginari col·lectiu pel film guardonadíssim de Carla Simón que competirà als Oscar, sinó per haver estat escenari d’una de les actuacions policíaques més simbòliques del referèndum del primer d’octubre de 2017. Si aquell dia Alcarràs hagués estat un film, s’hauria pogut catalogar de drama de tons bèl·lics. Però amb final feliç, perquè, tal com recorda una placa commemorativa al centre del poble, aquell dia “no, no van passar”. Qui hi va ser present no ho oblidarà mai, encara que hagin passat cinc anys i l’horitzó polític sigui menys encoratjador que no pas aleshores.

Com en molts altres municipis, va ser el teixit associatiu que va fer possible que aquell dia les urnes arribessin al col·legi electoral, en aquest cas, al Centre cultural Lo Casino. Durant les setanta-dues hores prèvies, alguns col·lectius l’havien ocupat perquè fos obert nit i dia. S’hi van fer actes de tota mena per evitar qualsevol intervenció o tancament. El govern municipal, encapçalat per Miquel Serra, d’ERC, sabia tots els detalls perquè l’operació arribés a bon port. Fins i tot tenia un as a la màniga: la biblioteca pública era l’altra dependència preparada per a instal·lar-hi les urnes en cas que els Mossos o la policia o la Guàrdia Civil espanyoles haguessin tancat el casino.

Els presents ja van veure a la matinada que aquella votació no seria tranquil·la. El batlle Miquel Serra ho va veure clar pels volts de les quatre de la matinada, quan va arribar al Casino on ja hi havia congregada una multitud i va veure que hi havia una furgoneta aparcada. Era d’Antena 3, amb un equip de periodistes i càmeres fent guàrdia. Va ser la confirmació d’allò que li havia arribat per diversos canals el dia abans: que Alcarràs tenia números de rebre la visita de la policia: “Alcarràs és un poble de 10.000 habitants, el més gran del Segrià sense comptar Lleida, i dels pocs que tenia govern d’ERC. Ens imaginàvem que ens podia tocar perquè nosaltres havíem entomat tots els posicionaments que havia fet el govern”, recorda l’ex-batlle.

Hi ha un altre element a tenir en compte. Alcarràs és el primer poble de la A-2 si es ve de la Franja. Molts catalans que resideixen fora del Principat van elegir-lo per a anar a votar, perquè des de primera hora del matí s’havia activat el cens universal i tothom podia votar on li plagués.

Amb totes aquestes sospites, el govern municipal havia estat previsor i ja havien coordinat un dispositiu per a aïllar el centre de votació. Els pagesos van col·locar tractors estratègicament als carrers que donen accés al Casino. L’objectiu era evitar que qualsevol patrulla de policia pogués arribar al centre del poble i, per tant, que hi haguessin d’anar a peu. A primera hora, i abans que obrissin els col·legis, les xarxes van començar a bullir amb imatges d’algun col·legi clausurat. Serra va agafar un micròfon per demanar a la gent que mantingués la calma i que si venia la policia es comportessin pacíficament: sense deixar que entressin, perquè la voluntat del poble era votar, però mantenint la calma.

Només de deixar el micròfon, es va sentir un tret i un helicòpter es va situar damunt el col·legi electoral. I de fons, una remor bèl·lica cada vegada més intensa. Com si allò fos una base militar, tothom va poder reconèixer que desenes de botes s’acostaven al Casino.

“Va ser un bullici de nervis i tensió. Sense dir res, tothom es va agafar dels braços i es va formar una barrera”, recorda Carlos Garcia, membre del CDR d’Alcarràs que aquell dia era a primera fila. Les imatges van córrer com la pólvora. De cop, el soroll es va convertir en una presència de tretze guàrdies civils. Tan bon punt van arribar a la multitud, sense dir ni un mot ni presentar cap ordre, els agents van començar a donar cops de porra. Van arribar més guàrdies civils. Els testimonis diuen que n’hi va arribar a haver vuitanta. Anaven armats amb escuts i cascs, però també amb perpalines i malls. “Si haguessin arribat a les portes del casino, ho haurien rebentat tot”, diu Miquel Serra.

Tot un #poble #Alcarràs defensant el dret a decidir! #CatalanReferendum pic.twitter.com/R8Z4sEUq1r

— Ramon Capdevila 🎗️ (@capbert) October 1, 2017

En total hi va haver tres actuacions policíaques violentes i una vintena de ferits, entre els quals Serra mateix. Quan va arribar fins a la primera línia per a provar de mitjançar, també li van respondre amb empentes i cops. A les imatges es pot veure amb la samarreta esparracada. L’adrenalina de la multitud es barrejava amb la por, tot i que els agents tampoc no les tenien totes. “Va arribar un moment en què els carrers laterals s’omplien de gent i ells anaven quedant aïllats al mig. La gent trucava a les famílies i la multitud cada vegada era més gran”, rememora Carlos Garcia. Malgrat que els policies havien pogut apartar uns quants manifestants, el mur de gent continuava essent impenetrable: “Jo els ho deia: no passareu ni borratxos de vi.”

Mentre passava tot això, la gent del fons, autoorganitzada, anava passant cap dins del Casino en grups de deu per poder votar. Aquest va ser el mecanisme durant les dues hores que la Guàrdia Civil va maldar per entrar al Casino per a prendre les urnes. “Al cap de dues hores suposo que van entendre que si volien entrar havien de fer molt mal i, no sé per què, van fer-se enrere i van fer una formació en forma de punxa. Vaig pensar que llavors sí que entrarien per la força. Però van girar cua i se’n van anar. Va ser un esclat de joia”, recorda amb els ulls entelats Miquel Serra. El 2019 ja no es va presentar a la batllia i va tornar a fer de pagès, el seu ofici de tota la vida. Fa tot just un any va ser condemnat a tres mesos d’inhabilitació per haver permès la votació.

La resta de la jornada va transcórrer amb normalitat, per bé que tothom es malfiava de qualsevol cara desconeguda que arribava al Casino per votar. Després del recompte, la sala d’actes del local es va omplir de gom a gom per celebrar la fita. La placa que recorda aquell dia ho explica així: “Els veïns, colze a colze, vam aturar la violència de l’estat espanyol tot cantant ‘no passaran’. I no, no van passar.”