Tractors a les portes del Palau: el nou front de desgast polític d’Aragonès

Si la sequera i la crisi educativa ja eren dos fronts que podien desgastar políticament el govern de Pere Aragonès, s’hi ha afegit el malestar dels pagesos. El president de la Generalitat entoma un final de legislatura complex. El PSC i Junts no estan disposats a aïllar de la crítica qüestions que toquen tant la quotidianitat dels ciutadans i poden contribuir a decantar el vot. Aragonès insisteix que els dos partits han tingut responsabilitats de govern i no se’n poden espolsar les culpes. Però la maquinària pre-electoral és engegada, i no solament per la proximitat temporal de les europees. De manera que, al mateix temps que s’ofereixen per formar part de la solució, es multipliquen les crítiques mútues. La llei d’amnistia capitalitza els titulars a Madrid però el Parlament de Catalunya és abocat a debats sectorials, malgrat els estralls de la repressió a les files pròpies: el buit de Ruben Wagensberg a la mesa, els efectes dels moviments dels jutges Aguirre i García-Castellón i el compte enrere per al judici de la consellera Natàlia Garriga, Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, entre més causes.

La mobilització dels pagesos continua. Ho va advertir la delegació de manifestants del 6-F que dijous va arribar al parlament i va arrencar una proposta de resolució a la majoria dels grups parlamentaris: “La lluita no s’acaba, només es transforma.” Aragonès va rebre la vigília una delegació de pagesos al Palau de la Generalitat, com a colofó d’una jornada històrica de protestes, i en va escoltar les reivindicacions, tot esperant que el govern s’hi torni a reunir per fer una anàlisi més detallada de la situació. Però la majoria reclama solucions urgents i, per tant, la pressió sobre l’executiu es manté. La vice-presidenta del govern, Laura Vilagrà, va ser rebuda abans-d’ahir a Casserres per un centenar de pagesos i una trentena de tractors. Vilagrà, que presentava l’avantprojecte de llei de l’Estatut de Municipis Rurals de Catalunya, s’hi va reunir després. Demanen fets, i que no s’escudin en la manca de competències. “Si els polítics catalans s’han de plantar davant Madrid, que ho facin. I si els de Madrid s’han de plantar davant Europa, que ho facin també. La pagesia està farta”, deia Eduard Lladó, manifestant, en declaracions a l’ACN.

Manca de competències i dificultat d’interlocució

La manca de competències és l’obstacle principal amb què topa l’executiu. El conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, reconeixia al parlament que no tenien prou eines per a assegurar la viabilitat econòmica del sector primari. I a aquest fet s’afegeix la complexitat de l’articulació del moviment i, per tant, també la capacitat del govern per a satisfer-ne les demandes: les comarques funcionen de manera assembleària i, si una cosa va quedar clara en la protesta davant el Palau de la Generalitat, és el malestar amb els sindicats, a què alguns culpen de no haver lluitat prou. “Fora sindicats!”, exclamaven. La interlocució es complica. I les dificultats són proporcionals al potencial desgast que pot patir l’executiu.

Per això, tant el govern com l’oposició esmolen els retrets. El govern prova de fer valer que el portal únic per a facilitar la burocràcia serà enllestit el mes vinent i ERC també ha demanat al congrés espanyol una reforma de la llei de la cadena alimentària. Però no vol assumir tota sola les conseqüències del malestar. El partit d’Aragonès subratlla que Junts ha tingut responsabilitats de govern gairebé trenta anys dels darrers quaranta –l’identifica amb CiU– i l’ha acusat, juntament amb el PSC, de no oposar-se als tractats de lliure comerç amb tercers estats al Parlament Europeu. Junts, per la seva banda, ha recordat que fa vuit anys que Esquerra encapçala les competències en agricultura i ramaderia. El partit de Carles Puigdemont defensa acords amb Xile o el Mercosur. Diuen que el vell continent ha de tenir accés a les matèries primeres necessàries per a la transició energètica i reduir la dependència d’autocràcies, i perquè creuen contraproduent que augmenti la dependència dels països llatinoamericans amb la Xina i se’n rebaixin encara més els preus i dels estàndards exigits.

“No podem esperar més”, diu el PSC

Pagesia, sequera, educació. És la situació més propícia per a Salvador Illa: que les dificultats de gestió autonòmiques acaparin l’agenda del govern i el projecte independentista sigui aparentment aparcat de la discussió política de fons. En un consell nacional del novembre, el mateix en què confirmava que es presentaria a la reelecció per a encapçalar el partit, Illa va dir: “Ara toca governar Catalunya, sense pressa, sense gens de pressa, quan sigui el moment.” Divendres, el PSC difonia un espot absolutament propi de la campanya electoral que en realitat ja ha començat i s’encomanava a la pressa: “Ha arribat el moment. Ara toca. No podem esperar més. La sequera no pot esperar. L’educació no pot esperar. L’economia no pot esperar.” El pressupost d’Aragonès s’ha encallat en el calendari de l’amnistia. Sánchez no pot posar sobre la taula els comptes d’enguany mentre no arribi a un acord sobre la llei amb Junts. Però la decisió del partit de Carles Puigdemont de tibar la corda amb el PSOE per provar d’ampliar-ne l’abast no solament ha endarrerit els plans del PSOE, sinó que ha arrossegat el pressupost de Catalunya.

Els comptes no passaran pel consell executiu fins que no s’hagin negociat. ERC confia que la dependència del PSOE farà que el PSC i els comuns els avalin, però no han aconseguit encara que Illa s’hi avingui, mentre la situació del congrés espanyol es manté en la incertesa. Els socialistes analitzen un document del govern sobre l’execució de l’acord del darrer pressupost mentre assenyalen el complex turístic del Hard Rock en la llista dels incompliments. Més enllà d’aquesta dependència parlamentària, Illa també es pot penjar les medalles del resultat de les negociacions entre tots dos governs: els de l’altra banda, són seus. I no deixa d’exhibir la facilitat en la interlocució amb Madrid: Illa es va reunir amb la vice-presidenta i ministra de Transició Ecològica espanyola, Teresa Ribera, el mateix dia que la ministra pactava amb el conseller Mascort de portar aigua de la dessalinitzadora de Sagunt en vaixells al Principat i sufragar la dessalinitzadora de Foix i l’ampliació de la de Tordera amb fons europeus. També va parlar amb el ministre d’Agricultura espanyol, Luis Planas, sobre l’afectació de l’escassetat hídrica als conreus.

Junts: de la Moreneta a l’Almudena

“Abans vèiem governs que anaven a resar a la Moreneta i ara veiem que el govern va a resar als peus de l’Almudena, perquè la segona solució és que vingui de fora”, va retreure dimecres a Aragonès el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet. Junts ja es va vantar de la proposició de llei que van impulsar i pactar amb ERC i el PSC després de les dificultats del govern per a tancar un acord amb l’oposició amb el seu decret. La cimera de partits de la sequera del març de l’any passat –abans de les municipals del 28-M– va ensopegar amb les discrepàncies amb les sancions als ajuntaments. Ara Junts insisteix a demanar una cimera per tornar a abordar la sequera, malgrat que ERC en va sortir escaldada.

Junts supedita l’acció política a la capacitat de decisió que tenen els seus set diputats al congrés espanyol. I arran de la manca d’un candidat designat per a les catalanes, Batet i el grup parlamentari proven d’erigir-se en alternativa i assenyalen Illa com la crossa d’ERC. Junts va registrar al novembre la petició d’un ple monogràfic sobre la pagesia que es farà el mes vinent, i que ara reivindica amb l’esclat d’indignació del sector. També Junts ha reivindicat aquesta setmana el seu paper perquè la consellera d’Educació, Anna Simó, hagi rectificat la decisió de no fer les proves orals de català, almenys als alumnes de cent trenta escoles i instituts. Li van dir que no negociarien el Pacte Nacional per la Llengua si s’eliminaven. I això, tot esperant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei del català que provava d’esquivar el 25% de castellà a les aules. El tram final de legislatura és com més va més costerut.