31.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 31.03.2024 - 21:41
The Washington Post · Matthew Hay Brown
Apareix cada vegada que Haití passa una crisi.
Penseu en l’any 2010, quan un terratrèmol de 7 graus de magnitud va sacsejar el pla de Port-au-Prince i va matar unes 220.000 persones. Les rèpliques encara se sentien a la capital quan Pat Robertson es va dirigir a la Christian Broadcasting Network per assenyalar la causa del desastre.
“Alguna cosa va passar fa molt de temps a Haití, i potser la gent no vol parlar-ne”, va dir el teleevangelista convertit en sismòleg als espectadors de The 700 Club, el seu programa de notícies i tertúlia. “Eren sota el jou dels francesos… i es van reunir i van jurar un pacte al diable. Van dir: ‘Us servirem si ens allibereu dels francesos.’”
I va continuar: “Una història real. I així el diable va dir: ‘D’acord, tracte fet.’ Però d’ençà d’aleshores, han estat maleïts per una cosa rere l’altra.” Robertson, que es va morir l’any passat, potser no va era l’autoritat més fiable: va avalar l’afirmació que les feministes i els homosexuals eren responsables dels atacs terroristes de l’Onze de Setembre de 2001 i va predir, unes quantes vegades, l’arribada imminent d’un asteroide destructor a la Terra, “alguna cosa” com un atac nuclear terrorista als Estats Units i una presidència de Mitt Romney.
Però no va inventar la història del suposat pacte d’Haití amb el diable. Fa segles que en circulen versions.
En la seva forma actual, segons l’estudiosa de Yale Marlene Daut, la història fa almenys trenta anys que circula, és popular entre els evangelistes que proven de difondre la seva interpretació del cristianisme al país del Carib. (Ho vaig sentir per primera vegada d’un grup de joves missioners nord-americans a Port-au-Prince a principi del 2004: un altre moment turbulent per a Haití, amb un aixecament rebel al camp, violència mortal a la capital i la fugida del president Jean-Bertrand Aristide a l’exili.) Però es remunta a molt més enrere, al moment que molts historiadors creuen que va ser un esdeveniment real: una assemblea clandestina d’africans el 1791 que conspirava contra els esclavitzadors europeus a la que aleshores era la colònia francesa de Saint-Domingue. Com a practicants del vudú, la barreja de creences de l’Àfrica occidental i catòlica autòctones del país, van sacrificar un animal.
D’aleshores ençà, la gent blanca atemorida ha tergiversat la reunió.
Ara, a mesura que la violència criminal a Haití augmenta, el primer ministre es prepara per plegar i els Estats Unit proven de bastir un nou govern, la història torna a sorgir, empesa, aquesta vegada, per les xarxes socials. “Recorda que els rebels haitians van fer un pacte amb un dimoni (potencialment, Satanàs mateix) per aconseguir la seva independència”, va piular un internauta aquest mes. “El sofriment interminable d’Haití és simplement el diable, que cobra el pacte.”
“Haití és un infern basat en la cerimònia vudú anterior a la revolució haitiana”, va coincidir un altre. Un tercer va oferir un consell: “El país ha de penedir-se del seu pacte amb el diable, perquè Crist l’anul·li.”
Aquella nit a Bois Caïman
Com a teologia, la història té forats. “En el vudú haitià no hi ha Satanàs”, explica Daut, professora de francès i estudiosa de la diàspora africana. “Hi ha un Déu, però és Bondye, un déu de tots, un déu bo. No hi ha un diable.”
Però, com a història, és pitjor: converteix el triomf de la revolució haitiana –una revolta d’esclaus reeixida per a crear la primera república negra del món, un èxit clau en la història dels drets humans– en una història amb moral. I absol, per omissió, els Estats Units, l’estat francès i més països dels seus esforços per estrangular la jove nació quan era a les beceroles: la desestabilitzadora ingerència estrangera que en realitat ha afectat Haití d’ençà que va ser fundat.
“És una manera mandrosa d’explicar la complexitat del que va passar i el que passa ara”, diu Bertin M. Louis Jr., antropòleg de la Universitat de Kentucky. “Oculta el mal real que s’ha fet i perpetrat contra els haitians.”
Aleshores, què va passar realment en aquella tempestuosa nit d’agost a les muntanyes boscoses fora de la ciutat septentrional de Cap-Français? Per als haitians, l’aplec a Bois Caïman (bosc de caimans) és un moment de glòria: el primer pas en la marxa de dotze anys de la nació de l’esclavitud i la colonització cap a la llibertat i la independència.
No hi ha cap testimoni ocular de la cerimònia, i alguns estudiosos han argumentat que és una llegenda, creada per unificar i motivar els rebels. Però hi ha informes gairebé contemporanis, tant de colons francesos com d’africans, que diuen que es va convocar algun mena de reunió cap al 14 d’agost de 1791, als afores de la ciutat que ara s’anomena Cap-Haïtien, en què els participants van demanar una benedicció per a fer un aixecament.
La majoria coincideix en els punts clau. Centenars d’africans, que representaven plantacions de la zona, es van reunir en un moment i un lloc preestablerts per escoltar Dutty Boukman, un houngan o sacerdot vudú, i Cécile Fatiman, una mambo o sacerdotessa.
“Plovia i el cel era ple de núvols”, segons un relat publicat pel govern haitià. “Aleshores, els esclaus van començar a confessar el ressentiment per la seva condició.”
Fatiman, “pres pels esperits dels loas”, intermediaris sobrenaturals entre els humans i Bondye, “va començar a ballar lànguidament”. Va degollar un porc crioll negre per honrar Èzili Dantò, la loa femenina de l’amor. Aleshores, els assistents “van jurar matar tots els blancs de l’illa”.
Una revolució brutal
Per fer de Saint-Domingue la colònia més lucrativa del món –a final del segle XVIII, era el productor principal de cafè i sucre, i una font important de cotó, indi i cacau–, els francesos van practicar l’esclavitud amb una violència considerable.
Homes i dones eren obligats a treballar sota el sol tropical durant dotze hores el dia o més per complir les quotes de producció com més anava més altes. Els ferits o malalts sovint eren descartats; els francesos podien importar substituts. Els càstigs per presumptes transgressions –treballar massa lentament, fingir malaltia, fugir– incloïen la violació, amputació i ser cremat o enterrat viu.
Quan els africans es van sollevar, van tornar la brutalitat amb la mateixa moneda: van envair les cases per despertar i matar els esclavistes i saquejar i incendiar plantacions. Durant els dotze anys següents, els rebels haitians i els soldats francesos van lliurar una cruenta guerra de desgast. Cada bàndol va perdre desenes de milers de combatents, unes quantes vegades les baixes que van patir els Estats Units i la Gran Bretanya a la revolució americana.
França finalment es va rendir i el primer de gener de 1804, el cap revolucionari Jean-Jacques Dessalines va declarar la independència d’Haití. Però París no havia acabat amb la seva antiga colònia. Al principi, els francesos es van negar a reconèixer el nou estat. També els Estats Units i les potències europees, que temien que l’èxit dels haitians inspirés revoltes semblants entre esclaus d’uns altres territoris.
Finalment, l’any 1825, el rei Carles X de França va oferir un camí a seguir: reparacions, per als antics esclavistes. El preu de l’admissió a la família de les nacions, va dir, seria de cent cinquanta milions de francs, una indemnització, aparentment, per a pagar als colonitzadors francesos la propietat, inclosa la gent esclava, que havien perdut a la revolució.
Es calcula que el rescat proposat pel rei era de deu vegades els ingressos anuals del govern d’Haití en aquell moment. El rei Carles X va enviar vaixells de guerra a Port-au-Prince per cobrar-ne el primer lliurament.
Amb més de cinc-cents canons francesos apuntats a la capital, el president Jean-Pierre Boyer va acceptar –i immediatament va contractar un préstec a un banc parisenc per cobrir el pagament inicial. Així va començar el doble deute, una bola de neu d’interès compost als prestadors francesos i, posteriorment, nord-americans que va aturar efectivament el desenvolupament del nou país devastat per la guerra.
Els EUA tornen a imposar el treball forçat no remunerat
Mentre els veïns llatinoamericans van passar el segle XIX aconseguint la independència, construint infrastructures i modernitzant les economies, el govern d’Haití enviava la major part dels seus ingressos a l’estat francès. La pobresa es va estendre, la corrupció va aflorar, el descontentament públic va créixer. L’estat francès no va establir relacions diplomàtiques amb Haití fins el 1838; la Gran Bretanya, no ho va fer fins el 1859. Els Estats Units van resistir fins el 1862, quan la guerra civil va replantejar el debat nacional sobre l’esclavitud.
Mentrestant, les contínues afirmacions sobre un tracte fàustic van mantenir Haití aïllat dels veïns. “És la idea que la revolució americana és providencial i ha resultat perquè els fundadors van fer un pacte amb Déu –diu Daut– i la revolució haitiana és satànica perquè els revolucionaris haitians van fer un pacte amb el diable.”
Haití va trigar més de seixanta anys a satisfer finalment la indemnització, el 1888, i gairebé seixanta més a pagar els interessos associats, el 1947. El cost d’aquesta càrrega en diners gastats i en desenvolupament perdut, segons que va informar el New York Times el 2022, ascendeix a 115.000 milions de dòlars, vuit vegades la mida de l’economia d’Haití el 2020.
Però la pèrdua no s’acaba ací. El deute relacionat amb les indemnitzacions dels nord-americans va donar un pretext perquè el president Woodrow Wilson ordenés als marines que entressin a Port-au-Prince el 1915, establir la llei marcial i ocupar el país durant dinou anys.
En una ironia tràgica, els Estats Units van sotmetre els haitians a corvees –treball forçat i no remunerat– per a projectes d’edificació pública. Per als haitians, va ser la reimposició de l’esclavitud. Però les rebel·lions es van sufocar de seguida: els marines i la gendarmeria entrenada pels Estats Units van matar milers d’haitians.
El president Franklin D. Roosevelt va posar fi a l’ocupació el 1934. Tot i això, Washington continuaria estretament implicat en els afers d’Haití, va finançar-ne el desenvolupament, però també va donar suport als dèspotes que prometien fer costat als interessos dels EUA. Entre aquests hi havia, d’entrada, François Duvalier, Papa Doc, i Jean-Claude Duvalier, Baby Doc, cleptòcrates assassins que van terroritzar i saquejar el país entre el 1957 i el 1986.
En un exemple més recent, les autoritats nord-americanes van empènyer el govern haitià a incloure Michel Martelly a la segona volta presidencial del 2011. El mandat de cinc anys del popular cantant va ser alterat per denúncies de corrupció i violència. Un grup d’expert de l’ONU l’any passat el va acusar d’haver fet servir bandes per expandir la seva influència sobre els barris per avançar en la seva agenda política, contribuint a un llegat d’inseguretat, els impactes de la qual encara se senten.
Això és prou per a explicar almenys gran part dels desafiaments d’Haití sense recórrer a històries d’influència diabòlica. Però Daut veu un altre propòsit a aquesta afirmació. “És realment una manera de desviar l’atenció del fet que els revolucionaris haitians van fer alguna cosa que el món no havia vist mai abolint permanentment l’esclavitud i creant un estat lliure d’esclavitud enmig de tots aquests altres imperis esclavistes”, diu.
“Si dius que la revolució haitiana va ser la revolució més radical que el món occidental havia vist mai, la gent dirà: ‘Sí, però mira Haití ara.’ Com es pot dir que la revolució haitiana va tenir èxit?’”
“Però és clar que ho és! Vivim en un món on ara tothom està d’acord que l’esclavitud és dolenta, i que els haitians siguin els primers a portar aquesta narrativa és poderós i important, i no s’hauria de permetre que els xarlatans que venen teories que en realitat solament pretenen de convertir més gent a la seva religió ho enfosqueixin”.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
