Tots som una mica giròvags (però Borja Penalba més)

S’alça el teló i apareix un músic, amb cara d’haver dormit poc, i diu que després de trenta anys d’acompanyar artistes com Obrint Pas, Feliu Ventura, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, a partir d’ara comença la seva carrera tot sol. S’abaixa el teló. S’alça el teló i torna a aparèixer el mateix músic, amb cara d’haver fumat molt, acompanyat de deu músics de primera sobre l’escenari. Sembla un acudit, però això és més o menys el que va passar diumenge al vespre al Teatre Principal de València, tot i que sense telons pel mig. I la cara d’haver fumat molt –molt tabac, vull dir; Ducados, per a ser precisos– té un motiu: a les deu del matí d’un dels dies més importants de la seva vida, professionalment parlant, la taula de so es va morir i no va ser fins al migdia que un mister Wolf providencial va aconseguir ressuscitar-la.

Sí, senyors, aquest és Borja Penalba, geni i figura, punk i autodidacta, únic i intransferible. Tot sol, sí, però tan ben acompanyat com sempre, perquè allò que és de mena mai no s’esmena i qui millor que ell per a conèixer els secrets d’un bon acompanyament musical? En tot cas, qui se l’havia imaginat, a ell i la seva veu ronca, barreja de Tom Waits i Van Morrison, tal volta batejat per la premsa com a lleó de València, actuant en petits escenaris de bar amb un got de whisky a la mà anava ben errat, sobretot si li fem confiança i ens creiem que allò que hi havia al got l’altre dia era te (només Eva Valenciano ho sap del cert). No, de moment, la nova proposta de Penalba és d’alta volada, grans escenaris i arranjaments de luxe.

Tampoc no canta cançons tavernàries ni de desamor i desolació, que hauria estat una opció possible i, segurament, adequada al personatge que era –o feia veure que era– fa uns anys, el Borja canalla, sinó que el repertori més aviat transita per viaranys poètics, de Marià Villangómez a Joanjo Garcia i de Brecht a Baudelaire. He llegit molta poesia per preparar aquest espectacle, va explicar. Tenint en compte que el dealer era David Fernàndez, el material havia de ser de qualitat. I el missatge resultant general és bastant el de la cançó “Viu”, escrita a quatre mans amb Roc Casagran: he nascut, he viscut i val la pena. Penalba mateix ho definia diumenge: “M’ha sortit un projecte bastant existencial, sobre la vida i la mort, que combina l’optimisme del val la pena amb un punt de cansament per la vida viscuda.”

Aquest punt de cansament és el que el faria retirar-se si pogués. Ho diu i no és de cara a la galeria. Però a diferència de Llach, amic i conseller, ell no pot retirar-se encara, i com que no sap fer res més, o això diu també, continuarà pujant als escenaris uns anys més i cantant cançons. Ara amb un projecte tot sol però acompanyat, anomenat Giròvag, que primer només havia de ser un disc i una ronda de concerts, però veient que la vida és molt complicada, a banda de dolça i pruna, ara ha evolucionat cap a un projecte incert i obert de final de carrera artística, que durarà el que hagi de durar, amb cançons que entren i que surten, i la resta Déu o qui s’ocupi d’aquests afers dirà. També hi haurà un disc, sí, aviat, que diumenge ja se’n podien fer les primeres comandes.

Els giròvags, segons l’explicació que ens ofereix la Viquipèdia, en aquest cas diligentment alimentada per Àlex Hinojo, eren uns monjos errants i rodamons, que viatjaven sense destinació predeterminada, allotjant-se en els monestirs que trobaven pel camí, sense acceptar les regles monàstiques pròpies dels monjos cenobites. I és ben cert que tots ho som una mica, de giròvags, sobretot si no ens jubilem fent feina a una oficina de la Caixa, i que a la majoria les normes i les regles ens fan més nosa que servei. Però a Borja Penalba aquesta denominació li escau de manera especial, ell que en alguns moments de la seva vida havia de consultar el Google Maps per saber on havia estat uns dies abans, de bolo en bolo, autopista AP-7 amunt i avall. Giròvag, doncs, com la professió que posava al DNI de Miguel de la Quadra-Salcedo i que va quedar fixat a la memòria de Borja Penalba quan fa anys ho va llegir en una entrevista.

A banda que va ser molt bonic, què us puc dir del concert de diumenge sense aixafar-vos la guitarra, mai més ben dit? Que va començar amb Atahualpa Yupanqui i que el va seguir Joan Fuster, per deixar clar d’entrada l’eclecticisme i l’heterodòxia de la proposta. Que ben aviat hi va haver una menció al torero, que és la manera com al País Valencià es refereixen al seu magne conseller de Cultura, de qui Penalba va dir que segur que no li faria gens de gràcia saber que al Principal s’hi feia un “aquelarre pancatalanista i abertzale”. Rialles del públic, entre el qual hi havia alguns polítics, potser pancatalanistes, potser abertzales, potser ambdues coses alhora. Polítics locals com Enric Morera, principatins que saben que el país no s’acaba a la Sénia, com Laura Borràs i Francesc de Dalmases, i balears, com una discreta –malgrat el càrrec que ocupa– Francina Armengol, agradable sorpresa.

“O tots o ningú”, la cançó amb text de Bertolt Brecht, la va dedicar a l’imprescindible Pere Camps, ànima durant molts anys del Barnasants, que seia a la vora de Vicent Sanchis. Una mica més tard, en un moment en què els músics el van deixar sol sobre l’escenari, va aparèixer per sorpresa des de darrere Mireia Vives i van cantar plegats “Mujer contra mujer” de Mecano, record del primer (des)amor i regal anticipat d’aniversari. La retrobada entre tots dos –sembla que fa dècades, va dir ella– va ser un dels moments més emotius de la nit. També ho va ser la “Cançó per a M” (qui serà, qui serà?) que Borja li va cantar gairebé a cau d’orella. Res no s’acaba mai del tot perquè tot comença i recomença sempre. Com l’amor de “La noia del país del nord” de Bob Dylan, o la gota d’aigua que ha de triar entre convertir-se en el riu Mekong o filtrar-se terra endins a “Drop”, l’única cançó en anglès.

La primera cançó de la nit va anar dedicada a Sam i Yanire, les seves actuals companyes de viatge. Els dos fills grans van actuar amb ell a la part final, primer Lu, ballant al so d’un poema de Ventura Ametller, i després Claudi, en un bonic duel de guitarres amb el seu pare. Com bé va dir ell mateix, el pare, “Giròvag és el meu nou projecte, però en realitat no és nou, perquè continuo essent jo i la meua motxilla”. Borja Penalba fa el que vol i ho fa molt bé. Trenca normes com els monjos errants i fuma dalt l’escenari si li ve de gust o ho necessita. Demana al públic que canti alguns temes que aniran al disc, però els ho posa fàcil. I quan ja han passat gairebé dues hores troba que ja n’hi ha prou, que l’endemà ha de dur la Sam a escola, i ens canta el “Duerme negrito” que li cantava la seva mare per bressolar-lo. S’encenen els llums i pels altaveus sona “Always look on the bright side of life”, el darrer cant a la vida de la nit. I mentre siguem vius, el Giròvag continuarà girant i, si no hi ha canvis de darrera hora, el 29 de febrer aterrarà a Barcelona.