Tots hi perden menys els catalans

Ens han clavat tant la tabarra amb el nefand bipartidisme que, ironies de la vida, els ha caigut al damunt un multipartidisme i fraccionament que recorden el parlament polonès dels temps del ‘liberum veto’. El troben avorrit, el bipartidisme; prefereixen el ball del multipartidisme. El problema és que no saben ballar. El multipartidisme –ho ha dit tothom mentre celebraven molt capcots la nova era– obre una etapa de diàleg, pacte i negociació. Just allò que els polítics espanyols no dominen. Tant és. No ho reconeixeran; com tampoc no reconeixen que hi han perdut tots, un a un i en conjunt. Un a un perquè cap no ha aconseguit ni de lluny el que volia, i en conjunt perquè han deixat un parlament ingovernable que probablement durarà dos mesos. Vegem-ho.

La derrota del PP és inqüestionable. La ximpleria de Rajoy del partit més votat mentre hi hagi moció de censura a la constitució és això, una de les seves habituals bajanades. Derrota sense pal·liatius. El PP no pot formar govern amb Ciutadans perquè no tenen prou escons. Amb els altres, queda descartat per distància ideològica, excepte el cas d’una possible gran coalició amb el PSOE o un govern de salvació nacional amb PSOE i Ciutadans, com deia ahir Palinuro. Ho veurem més endavant. Però, en tot cas, és clar: Rajoy a casa. Ja era hora!

El PSOE suma un altre desastre. El pitjor resultat ‘on record’. És, amb tot, l’únic que pot formar govern a les dues bandes de l’espectre polític. Ho veurem també immediatament. El lideratge de Sánchez no ha tingut el deteriorament del de Rajoy, però ha quedat tocat.

Podem s’ha clavat una castanya. Passa de zero a 42 diputats, però això no és res per a qui volia assaltar el cel i ocupar la centralitat política. La derrota es mesura per la diferència entre resultat i expectatives, que és abismal. Una altra cosa és que ho reconeguin. Els seus dirigents creuen que amb 42 diputats són algú. Els seus fidels més llepes (per exemple, García Ferreras de la Sexta) sumen als 42 diputats de Podem pròpiament dit, els altres 27 de les confluències, és a dir, els de Xosé Manuel Beiras, Ada Colau i Mónica Oltra. I això és sumar molt, a banda que amb 69 escons tampoc no pinten gran cosa.

Patacada a l’estil Podem, també la de l’amic Rivera, de Ciutadans, amb 40 escanyolits diputats quan ja havia jugat amb la idea de ser segon i, en els moments de més optimisme, el primer. Feia tres mesos que es passejava per totes les televisions (matí, tarda i nit) i jugava amb la idea de posar i treure governs a Espanya. Els seus seguidors diuen, com els de Podem, que és miraculós passar de zero a 40 diputats. El detall dolent és que amb 40 diputats no pinten res enlloc. No serveixen ni de crossa perquè el PP formi govern. Els seus vots no fan falta a ningú. Per cert, tant Podem com Ciutadans, dos partits criats als generosos pits de les televisions, demostren que el poder dels mitjans tampoc no és tan gran.

Garzón segurament no es mereixia l’amarga derrota de quedar-se amb 2 diputats dels 11 d’IU a la legislatura anterior. Ha demostrat ésser un dirigent amb categoria i carisma. Però ni això no ressuscita un mort i IU és un cadàver d’ençà que Podem la va fagocitar. Ni grup parlamentari, no podrà formar, i haurà d’integrar-se al grup mixt. Podem, amb tot, no ha estat capaç de fagocitar també el PSOE, malgrat els ímprobes esforços de La Sexta, amb la qual cosa cal concloure que, en efecte, ha servit per a dividir més l’esquerra i només per això.

Quant als independentistes catalans, una situació ben curiosa; els dos components de Junts pel Sí (CDC i ERC) baixen dels 19 escons del 2011 als 17 d’ara. Però d’aquests 17, nou són dels republicans (que multipliquen per tres la representació), és a dir, l’independentisme més radical. Els últims dies alguns propugnaven l’abstenció en aquestes eleccions perquè eren espanyoles. Si hagués triomfat aquesta posició, els independentistes catalans no serien ara en la posició de ser la clau de la formació d’un govern a Espanya. És, realment, la ironia de la ironia. A partir del dia 27, quan la CUP finalment es pronunciï sobre la investidura d’Artur Mas, podem trobar-nos una situació que ni Mefistòfil no es podia imaginar. Si Mas és finalment investit, a Catalunya hi haurà un govern amb majoria absoluta i a Espanya no hi haurà cap govern.

Hi ha més conseqüències catalanes d’aquest resultat, com ara que enforteix la posició de JxSí en les negociacions amb la CUP perquè els 17 diputats catalans al congrés espanyol i, llevat d’un sol supòsit, poden abocar a eleccions anticipades a Espanya, de manera que no serà tan greu si també s’avancen a Catalunya. Però això ja són especulacions complicades que deixarem per debatre a Catalunya. A l’estat, la brotxa és més grossa.

Efectivament, cal un govern de coalició de l’esquerra sempre que hi donin suport els diputats independentistes catalans, perquè PSOE, Podem (i confluències) i UP-IU sumen 161 escons i només arriben a 178 amb els independentistes catalans.

Resumint. Només hi ha dues possibles coalicions amb majoria absoluta: les esmentades Gran Coalició (PP + PSOE) i Coalició de Salvació Nacional (PP + PSOE + Ciutadans), o la coalició d’esquerra (PSOE + Podem i confluències + UP-IU) amb els independentistes. De totes, en formaria part el PSOE. Això sí que és centralitat política i no la de Podem, que, seguint l’inveterat costum de vendre la pell abans de matar l’ós, ja imposa condicions per a arribar a un pacte en què no és clar que pinti res.

Passa que tots dos possibles pactes són extraordinàriament difícils, atesa la cultura política espanyola i les reiterades declaracions dels partits. Tant PP com PSOE van negar del tot qualsevol intenció de formar un govern conjunt. Els governs de gran coalició no són tan estranys a Europa i segurament Angela Merkel, que en presideix un, el deu haver aconsellat a Rajoy. Però el problema, el té Pedro Sánchez. Un pacte com aquest podria obrir una nova crisi al PSOE i potser alguna nova escissió per la seva castigada esquerra. I, és clarf, una coalició de salvació nacional respecte de la qüestió catalana, també.

Una cosa semblant passaria amb el possible govern de coalició de l’esquerra. El suport dels independentistes catalans no serà de franc, sinó en canvi d’alguna cosa substanciosa. I, pel cap baix, serà el referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Els de Podem i afins hi donaran suport, fins i tot sense ésser conscients que, en el fons, seria una concessió dels independentistes que ja no volen referèndum, sinó tirar endavant el full de ruta i fer una DUI. La qüestió és que, en principi, el PSOE probablement tampoc no aguantaria la pressió de la seva ala dreta en cas d’un referèndum d’autodeterminació. Bono, Vázquez, Rodríguez Ibarra, Rubalcaba, Díaz, etc., tots nacionalistes espanyols, no ho admetrien.

Quedarien per investigar governs minoritaris també de coalició i amb algun suport parlamentari, però em semblen més inestables que un govern minoritari monopartit amb acords esporàdics amb uns grups o uns altres. El problema és que aquesta fórmula tampoc no és gaire segura, perquè la majoria relativa del partit queda molt lluny de l’absoluta i necessita més d’un suport.

O sigui, gairebé totes les paperetes per a unes noves eleccions cap al maig.

I, mentrestant, via lliure al full de ruta català.

Article de Ramón Cotarelo publicat originalment en castellà al seu bloc.