20.10.2016 - 22:00
‘Los acontecimientos necesitan un poco de tiempo para volverse palabra.’ Subratllo aquesta frase en el meu exemplar de Los autonautas de la cosmopista (Muchnik, 1983) de Carol Dunlop i Julio Cortázar, meu des de fa poc, quan el vaig trobar descol·locat a les lleixes d’una biblioteca particular que el tenia arraconat. Llegir aquest llibre ara m’ha fet reviure uns personatges de la meva vida que s’han pres un munt de temps per tornar-se’m paraula: l’Eduardo, la Isabel i el seu Citroën Ami 8 de color blanc amb una franja de color cafè amb llet pintada en horitzontal, o el que és el mateix: els meus avis materns i el seu cotxe de tota la vida.
Dunlop i Cortázar van escriure aquest llibre durant la trentena llarga de dies, del 23 de maig al 26 de juny de 1982, que van passar viatjant en una furgoneta per l’autopista de París a Marsella parant cada dia en dues àrees de servei. Després, un cop a casa, ella emmalaltí i morí en menys de mig any, i ell va haver d’acabar el llibre tot sol. El post-scriptum del desembre del 1982 de Cortázar és sec i dur com el cop de la porta d’un cotxe en tancar-se, que deixa després un buit de so que se’t fica a la gola. ‘La vi emprender su viaje solitario, donde yo no podía ya acompañarla, y el 2 de noviembre se me fue de entre las manos como un hilito de agua.’
Cortázar era el Lobo i Dunlop la Osita i viatjaven en una furgoneta Volkswagen que per a ells era un drac que responia al nom de Fafner. Anaven carregats amb dues màquines d’escriure, taules, cadires, menjar i beure, i durant un mes llarg van fer l’autopista de París a Marsella aturant-se a totes les àrees de servei per passar-hi mig dia (n’hi havia més de seixanta l’any 1982). Volien anar a poc a poc en ‘este siglo de velocidad obligatoria’, quedar-se una bona estona en aquell seguit de llocs impersonals (no llocs, si ho voleu) on la gent hi és de pas i s’hi queda l’estona justa per fer un riu, un mos o una estirada de cames mentre algú es refà d’un mareig sobre rodes. El llibre recull tot el que els va passar i tot el que se’ls va acudir en aquells 800 km d’autopista recorreguts a raó de 14 km per dia, mentre teclejaven, menjaven, bevien o badaven.
Cortázar i Dunlop asseguts en cadires plegables enmig de bocins de bosc escapçats pel pas de l’autopista són els meus Eduardo i Isabel entomant els revolts camí de Prades per comprar patates amb el seu Citroën sempre en primera –els seus viatges eren petits però el seu esperit viatger era colossal. No tenen res en comú els dos escriptors amb els meus avis, a priori, però hi ha una cosa que llegint-los m’ha fet recordar les estones passades sobre les quatre rodes del Runrún —que el cotxe dels abuelos també tenia nom. Hi ha una tendresa entre Julio i Carol, i entre ells dos i la furgoneta, que em transporta a la dels meus avis amb el seu cotxe: no era l’avi qui el conduïa, sinó el Runrún qui els portava fins a Prades o Andorra o Barcelona o Premià. Quan arribaven, li donaven les gràcies, recordo l’avi acariciant-li el capó, o parlant-li abans d’engegar el motor, amb les mans agafant suaument el volant, com qui desperta algú que dorm molt profundament, dient-li on volien anar, demanant-li permís per iniciar el viatge.
Els meus avis eren com una parelleta d’ocells, d’aquells petits que quan han menjat tres grans de cereal ja tenen la panxa exageradament rodona i s’estarrufen per fer una petita becaina amagant el cap entre el plomatge, sense fer soroll ni molestar ningú. S’estimaven a miquetes i amb diminutius d’accent andalús, de la seva Almeria d’origen els havia quedat aquella manera d’adreçar-se l’un a l’altre, que si tesorín amunt i tesorín avall, aquella dolçor en les consonants, aquells silencis després de les paraules que ells farcien d’amor, paraules de vellut i sucre, gestos lents, vida sense pressa, com la de Julio i Carol fent aquells 800 km a pessics, asseguts a les seves cadires plegables de flors, mirant-se, escrivint l’un sobre l’altre un mes després de casar-se, omplint les pàgines del seu amor de llop i óssa, d’aquell amor que els divertia i els empenyia a fer bogeries com la del seu viatge per l’autopista, una bogeria perquè Dunlop tenia una salut delicadíssima tot i els seus trenta-sis anys, i perquè a Cortázar ja li havien diagnosticat la malaltia que dos anys després se l’enduria: ‘hace casi un año que sé, y soy la única en saberlo fuera de los médicos, que Julio tiene una leucemia crónica. Él no lo sabe, no lo tiene que saber, porque siendo como es, su mejor esperanza de vivir es no saberlo’, diu Dunlop a la traductora Silvia Monrós-Stojakovic en una carta que li escriu durant el viatge, mentre Cortázar tecleja a la màquina d’escriure ben a prop seu.
‘Su mejor esperanza de vivir’: la millor esperança de viure de la Isabel, l’estiu de 1996, era no saber que l’Eduardo es moria de càncer, que no arribaria al 1997. La seva innocència, la seva fe en la salut del seu tesorín desarmava i enfurismava la resta de la família, però també era un petit far enmig d’una foscor de tristesa que intentava ensenyorir-se de l’ambient. Que quedés algú a la família que no sabés que el final del viatge ens trepitjava els talons era la nostra salvació. Fins a l’últim dia, amb l’Eduardo al llit agonitzant i el Runrún venut a un col·leccionista de cotxes antics no sé si de Reus o de Tarragona, la Isabel va estarrufar les seves plomes perfumades i amoroses al costat de l’Eduardo, que es devia aferrar a aquells ulls seus amb ferotgia. La primera nit sense ell, la Isabel va dormir amb mi, a la meva habitació, i estic convençuda que abans d’agafar el son va tenir un pensament d’esperança, encara li va passar pel cap que l’endemà, quan es llevés, l’Eduardo seguiria al seu costat, i d’alguna manera va ser així, perquè la Isabel sense l’Eduardo era això, una Isabel sense Eduardo com un Julio sense Carol, algú ple d’amor i tristesa que reviu un viatge que s’ha acabat, un viatge que el dia que no el revisqui serà perquè n’haurà emprès un altre, l’últim, per tornar al seu Volkswagen o al seu Citroën, amb la millor companyia, camí d’una àrea de servei o de Prades, corre, Fafner, corre, Runrún, que l’autopista i la carretera ara no s’acaben per a nosaltres.
Cortázar escrivia, la meva àvia, la Isabel, amb prou feines si sabia signar amb el seu nom cada cop que havia de renovar el document d’identitat; Cortázar escrivia, deia, tenia la sort d’escriure i sense saber que es moria, amb aquella esperança de viure que la Dunlop havia procurat assegurar-li abans d’anar-se’n, va acabar el llibre del seu viatge atemporal de París a Marsella: ‘A ella le debo, como le debo lo mejor de mis últimos años, terminar solo este relato. Bien sé, Osita, que habrías hecho lo mismo si me hubiera tocado precederte en la partida, y que tu mano escribe, junto con la mía, estas últimas palabras en las que el dolor no es, no será nunca más fuerte que la vida que me enseñaste a vivir como acaso hemos llegado a mostrarlo en esta aventura que toca aquí a su término pero que sigue, sigue en nuestro dragón, sigue para siempre en nuestra autopista.’ Tanca el llibre el dibuix d’un Fafner amb ales volant cap a una autopista infinita i jo hi veig el Runrún alat enlairant-se un cop arriba a Prades i pilot i copilot dient-se que ja compraran patates un altre dia, tesorín.
