Tots els llibres són els més venuts de Sant Jordi

“La Diada del Llibre no fou, com alguns han previst, ofegada per la festa de Sant Jordi. Al contrari, es pot afirmar que les dues festes s’han juntat graciosament en una sola, plena de sentit i, per què no dir-ho?, de patriotisme. Cal fer tots els possibles perquè d’aquí endavant la doble tradició, tan feliçment començada ahir, perduri, i d’aquí endavant, el 23 d’abril, sota l’ombra simbòlica de Sant Jordi, sigui la festa magníficament barcelonina dels llibres i les flors.” Ho escrivia un periodista anònim al diari la Publicitat, la històrica capçalera on es podia llegir tot Josep Maria de Sagarra, Josep Carner o J. V. Foix, el Sant Jordi de 1931. No era una diada qualsevol, sinó la primera diada en què el Dia del Llibre i la festa de Sant Jordi es fusionaven.

Història d’una festa més o menys recent

Com a “Dia del Libro Español”, iniciativa de l’editor valencià Vicent Clavel Andrés, a través de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, havia arribat a la taula del directori presidit pel dictador Miguel Primo de Rivera, que l’havia fet oficial per via d’un decret signat per Alfons XIII i establert el 7 d’octubre, dia del naixement de l’escriptor castellà Miguel de Cervantes. Malgrat el caràcter oficial, a Barcelona va arrelar més que enlloc i amb un tarannà ben diferent del que els estaments oficials li havien volgut donar: davant un govern rabiosament anticatalà, comprar llibres en aquesta llengua va esdevenir un senzill acte públic d’oposició al règim i d’afirmació nacional. La diada del llibre perd el gentilici “espanyol” pel camí.

El visionari Antoni López Llausàs, fill i nét d’editors que havia fundat un negoci propi, la llibreria i editorial Catalònia, va ser dels que van veure les possibilitats de la diada si, per motius meteorològics i d’opcions de venda, es passava de la tardor a la primavera. Al capdavall, Cervantes –com William Shakespeare– havia mort el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, patró de Catalunya segons decisió de les Corts de l’any 1546.

Així doncs, el 1931 el Dia del Llibre passa a programar-se per Sant Jordi. Tanmateix, ningú no havia previst que aquell primer Sant Jordi se celebraria en plena primavera republicana, sota l’eufòria de la ressaca d’aquell dia d’abril en què s’havia proclamat la República catalana i “tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada”, com escrivia Joan Sales. Aquella coincidència va ser l’impuls definitiu d’una festa que ha sobreviscut a una guerra i a una llarga dictadura franquista, i que de llavors ençà conserva algunes tradicions inalterables. Com assegurava la revista Mirador l’any 1932, el costum de comprar llibres el 23 d’abril havia agafat “com el de comprar panellets per Tots Sants, gall dindi per Nadal i coques per Sant Joan”.

“Els llibres catalans s’emporten la palma”

Tornem al cronista anònim de La Publicitat, encarregat de la primera crònica de la jornada del 23 d’abril, que hem deixat sol al primer paràgraf. A la seva crònica, escriu:

“En fer el balanç de la Diada del Llibre és arriscat de prendre, com a punt de comparació, un sol establiment. Algunes llibreries, especialment de la Rambla, han manifestat que la venda fou, ahir, inferior a la de la darrera Diada del 7 d’octubre. En canvi, una coneguda llibreria de la plaça de Catalunya [Catalònia] ha experimentat una crescuda de compradors i una recaptació semblant a la darrera Diada (pels volts de quaranta mil pessetes).

Cal tenir en compte que cada vegada són més els llocs de venda. Ahir, se superà de molt el nombre de parades de les Diades anteriors. Magatzem de robes, botigues que no tenen res a veure instal·laren davant dels comerços llurs taulells per a la venda de llibres. Es pot assegurar que enguany el comprador s’ha trobat augmentades en una tercera part les parades que l’invitaven a firar-se un llibre. Aquest superàvit de llocs de venda ha tingut de fer-se sentir, forçosament, sobre els comerços especialitzats.

Si fos possible fer una estadística exacta dels llibres que ahir foren venuts ens trobaríem segurament amb què aquesta festa ha estat la més important de les celebrades fins ara.”

Tafaner com devia ser aquell reporter de cultura –antecessor nostre en aquest ofici– i mancat de dades oficials, es va decidir a anar per totes les llibreries a copsar-hi l’ambient –va deixar constància que fins i tot el president Macià s’havia deixat veure i aclamar a la llibreria Artís de la plaça de la Curuculla– i, especialment, a descobrir quins havien estat els llibres més venuts. En primer lloc, una constatació: “Per tot arreu, triomf del llibre en català. Són principalment les botigues especialitzades en la venda de llibres no catalans els que més s’han ressentit de la pretesa minva de compradors. Els llibres catalans s’emporten la palma.”

Els més venuts que diuen més que no sembla

I, entre aquests, l’èxit d’aquell Sant Jordi va ser per a un llibre de títol eloqüent en aquell moment polític, La lliçó de la dictadura, d’un intel·lectual esdevingut polític, que en aquell moment ocupava el ministeri d’Economia del govern republicà espanyol, Lluís Nicolau d’Olwer. Completaven la tria Laura a la ciutat dels sants, de novel·lista avui oblidat Miquel Llor, que es va exhaurir en algunes de les llibreries visitades, les Nits de Barcelona del periodista Josep Maria Planes i la reedició en butxaca de Fanny, de l’elegant escriptor i influenciador avant-la-lettre Carles Soldevila. En consonància amb el clima polític, també havia tingut el seu públic el llibre pràctic Trenta-dues lliçons per a escriure correctament la llengua catalana, de Josep Maria Folch i Torres, i la nova edició dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, amb els colors de la tricolor en compte de l’ensenya monàrquica.

La dèria de fer llistes dels més venuts, per tant, ve d’antic, des dels orígens de la festa, i explica coses de cada context. Si el Sant Jordi gris i negre del 1939 els més venuts eren Palabras del Caudillo i Discursos de José Antonio –Jordi Amat ha estudiat aquella diada espectral–, l’any 1976 –a la primera festa sense Franco, que també es va escaure en diumenge, com la d’enguany–, La Vanguardia es feia ressò que havien triomfat Els barris de Barcelona dels periodistes Josep Maria Huertas –que feia deu dies que havia sortit de la presó Model– i Jaume Fabre i els llibres memorialístics sobre l’exili de Teresa Pàmies. Avui continuem fent, si fa no fa, els mateixos articles i fent servir pràcticament els mateixos termes. Més venuts, victòria, triomf. Quina fal·lera! Jo mateix m’acuso d’haver caigut en aquest “excés” en les meves cròniques. Què hi farem!, coses de l’ofici.

I si ens ho mirem amb optimisme?

Per una altra banda, en aquest darrer Sant Jordi hem viscut una peripècia que fa noranta-dos anys no s’esperaven: el ball de xifres. Les dades provisionals de diumenge van situar Les nostres mares de Gemma Ruiz al capdavant, però, comptat i debatut, al cap d’una setmana i escaig –i havent-hi afegit els exemplars venuts en parades–, el 32 de març de Xavier Bosch li passa davant. Alguns altres escriptors, com Andreu Claret, Marta Orriols, Eva Piquer i Eva Baltasar, s’han afegit a la llista dels deu més venuts en llibres de ficció. Tant se val, en contrast amb aquestes altres dades, prou indicatives: els 1,87 milions d’exemplars, la facturació de 24 milions d’euros acumulada durant la setmana, els 60.000 títols diferents, i el fet que, com l’any 1931, el català va ocupar el 52,2% del total dels llibres venuts, contra el 47,8% del castellà. I encara una dada més important: del total de llibres venuts en català, el 41,1% correspon a obres de literatura infantil i juvenil.

Siguem optimistes, si més no per un dia. Ja sé que llibreters i editors estan espantats perquè aquella festa que l’any 1931 no sabia ningú si arrelaria –no valia més continuar celebrant-la a l’octubre?, devien dir alguns– pot morir d’èxit. Especialment si s’escau en diumenge. Però siguem conscients que per Sant Jordi fins i tot els qui no llegeixen mai, com aquell jugador de futbol que va respondre “cap” quan li van demanar quin era l’últim llibre que havia llegit, es troben obligats a comprar-ne almenys un. O a rebre’n. I se’n venen de tota mena. Des dels que una entitat mig ocultista ven en una tauleta mig coixa a la Rambla fins als que han rebut tota la publicitat del món. Tots els llibres són els més venuts de Sant Jordi, perquè ningú no escriu ni edita –o no ho hauria de fer– per guanyar una medalla honorífica d’una festa que és com és d’ençà del principi. D’ençà d’aquell primer Sant Jordi ple de polítics en campanya, llibres mediàtics de periodistes, novel·les d’èxit que demà potser no llegirà ningú, llibres sobre llengua i recomptes en què el llibre català, malgrat tot, hi sortia guanyant. Ara no sé si parlo del 2023…

No me’n vull descuidar

Aquesta setmana també hem sabut que l’Ateneu Barcelonès continua amb una manera d’actuar ben poc arrelada a la seva tradició i que s’ha implantat darrerament. És la purga de treballadors per la via de l’acomiadament disciplinari, amb el benentès que abans d’arribar a judici ja s’arribarà a un acord econòmic. Va passar amb el gerent, Daniel Ortiz; es va repetir amb el director de la biblioteca, Àlex Cosials; i ara li ha tocat a la responsable de coordinació cultural, Diana Cot. La darrera víctima és algú que tenia la institució al cap i havia treballat amb cinc presidents abans d’aquest nou gest d’autoritarisme contra l’equip professional de la casa. A diferència dels anteriors, a més, feia tretze anys que treballava a l’Ateneu, des que havia arribat provinent del món de l’edició –on va deixar grans amistats– i la indemnització pot ser una despesa afegida per a una entitat que arrossega un dèficit alarmant, que l’equip directiu no ha aconseguit d’eixugar. Personalment, hi he treballat braç a braç i puc donar fe de la seva implicació. On calgui. I també de la seva capacitat de treball. Molta sort, Diana.