Tots els arguments del tribunal alemany que desacrediten Llarena i el Suprem

La justícia alemanya ha desmuntat el relat de la violència que ha creat la fiscalia espanyola i ha assumit el Tribunal Suprem. Ho deixava ben clar el comunicat del tribunal de Slesvig-Holstein de dijous sobre la decisió de rebutjar l’entrega de Carles Puigdemont a l’estat espanyol per rebel·lió i de proposar-la només per malversació. Però el text íntegre de la resolució dels tres jutges de Slesvig-Holstein, de vint-i-dues pàgines, al qual ha tingut accés VilaWeb, és molt més dur i constitueix una impugnació total a la invenció jurídica i política espanyol sobre la violència de l’1-O. Per damunt de tot destaca el caràcter i la determinació pacífica del president Puigdemont.

Aquesta decisió ha irritat la majoria de la premsa de Madrid i dels polítics dels partits que van contribuir a crear un discurs fals sobre una violència inexistent. Precisament aquests dos darrers dies han criticat que el tribunal alemany, segons ells, s’hagués ‘extralimitat’, perquè consideren que no hauria d’haver entrat en el fons de les acusacions i haver-se limitat a examinar si els delictes de què acusaven Puigdemont eren equiparables en el codi penal teutó. Però les coses no van així.

És com ho diuen els jutges en la resolució, que deixen clar que, ‘segons la llei, no n’hi ha prou que el delicte de què s’acusa [Puigdemont] sigui semblant a un de recollit en la llei alemanya, sinó que també s’ha d’haver comès’. Perquè, de fet, Llarena els ha inundat de paperassa amb proves que demostressin que Puigdemont va cometre rebel·lió i malversació.

No hi veuen la violència
Els magistrats de Slesvig-Holstein fan una anàlisi de la informació que li ha tramès la justícia espanyola per a demostrar que hi va haver rebel·lió; els jutges examinen els fets i proven de contrastar si equivalen a la descripció que la llei alemanya fa del delicte d’alta traïció i de desorde públic. I conclou que no hi va haver ni una cosa ni l’altra.

Ni la paperassa de Llarena ho demostra: ‘És dubtós que l’acusat perseguís l’objectiu de la separació de Catalunya respecte de l’estat espanyol per la força. Es desprèn de la documentació lliurada que volia aconseguir la legitimitat de la secessió per vies democràtiques, concretament mitjançant una votació […]. Els fets del primer d’octubre de 2017 no van arribar al nivell de violència que caldria per a complir l’element constitutiu no escrit de la “idoneïtat” de la violència per a aconseguir el seu propòsit.’ ‘Això’, afegeixen, ‘no és ni en la llei alemanya ni la llei espanyola’.

El tribunal suma referències de què s’entén per ‘alta traïció’, és a dir, ‘que hi hagi hagut víctimes, que s’hagi causat una situació caòtica, però no pas manifestacions, crides a boicots o vagues per se‘. No troben pas que s’hagués arribat a una situació en què ‘les institucions espanyoles no poguessin suportar la pressió exercida pels fets que hi va haver el dia de la votació.’

Els vídeos de Llarena no funcionen
Llarena va enviar material gràfic als jutges alemanys per a demostrar que hi va haver tal violència que permetés parlar de rebel·lió. Però d’acord amb les imatges —en què un noi llançava una cadira a un policia, o la de manifestants empenyent tanques contra la policia—, no troben que demostrin pas cap rebel·lió. ‘Considerant que la petició d’extradició es basa en unes escenes tumultuoses en uns quants col·legis electorals, no és pas evident que fossin propiciatòries d’una situació com aquesta. És cert que hi ha imatges d’individus que actuen contra la policia en els llocs descrits en l’informe de la investigació, i que és recognoscible en el material gràfic lliurat, i que hi poden haver delictes —com ara lesions, resistència a l’autoritat. Però més enllà de la punibilitat acceptable d’incidents individuals i els delictes que es poden veure en els enregistraments de vídeo presentats, el tribunal no veu de quina manera es va veure seriosament amenaçat l’ordre constitucional espanyol.’

Més: ‘El dia mateix de les eleccions hi va haver 2.259 col·legis electorals a tot el país, d’acord amb la informació facilitada. En disset hi va haver incidents al carrer. Aquell dia, només cinquanta-vuit dels sis mil agents de la policia espanyola desplegats a tot el país van ser ferits en les topades.’ Afegeixen que el fets del primer d’octubre ‘no es poden descriure com a susceptibles de portar a una revolució.’ I diu: ‘D’acord amb els documents per a aquesta extradició, no hi va haver batalles campals als carrers ni incendis intencionats relacionats amb el referèndum del 1r d’octubre de 2017. Ni tampoc l’ús [per part de la policia] de gasos lacrimògens ni de canons d’aigua. No es van utilitzar armes de foc.’

Exculpació dels Mossos
Un dels punts més destacats de la resolució és aquell en què els jutges alemanys desmunten el relat de l’acusació contra els Mossos d’Esquadra i els seus responsables polítics durant l’1-O, i deixen clar que el seu rol no és pas constitutiu de rebel·lió. Destrossa l’argument, apuntat el 5 d’abril per Intereconomía i recollit per Llarena en la documentació enviada a la justícia alemanya, segons el qual el fet de disposar de disset mil agents dels Mossos d’Esquadra aquell dia era una amenaça potencial d’enfrontament contra la policia espanyola que podia utilitzar el govern. ‘No és pas clar que l’acusat ni ningú més instés la policia catalana a atacar la Guàrdia Civil o la policia espanyola. L’ordre de detenció europea no diu res d’això. Respecte d’això, i contràriament a la petició de la fiscalia general, no serà possible d’afirmar que l’acusat volgués cometre violacions violentes de la llei contra els sis mil policies espanyols utilitzant els disset mil agents de policia regionals. En primer lloc, és probable que no fos possible que el nombre de disset mil estigués a disposició en aquell context […]. I l’euroordre del 21 de març de 2018 exposa que aquell dia es van desplegar només set mil policies catalans.’

El caràcter pacífic de Puigdemont
El tribunal també al·ludeix a l’acusació contra els Mossos de ser passius i de no cooperar. Però hi treu ferro, dient que si bé això va poder dificultar ‘el desplegament de les forces de la policia espanyola contra els manifestants i els qui anaven als col·legis electorals i l’acompliment de l’objectiu d’impedir el referèndum’, no considera que per si mateix pogués menar a ‘una secessió per la força de Catalunya’.

En aquest punt de la resolució el tribunal introdueix un altre qüestionament d’arrel del relat de Llarena i de la fiscalia espanyola: el del caràcter de Puigdemont, no pas violent, sinó tot el contrari, tal com fan notar els jutges alemanys, que destaquen que volia arribar a una situació de negociació amb l’estat espanyol mitjançant l’1-O .

Diu de Puigdemont que no pot ser instigador de desordres públics, perquè ‘els qui fan crides a manifestar-se pacíficament no poden ser castigats amb aquest delicte simplement pel fet que algun grup violent s’hi pugui afegir’.

Afirmen: ‘L’acusat no tenia la voluntat de cometre avalots. En canvi, havia repetit l’absoluta necessitat d’una acció pacífica. Ell no era el “líder espiritual” de la violència. D’acord amb les autoritats espanyoles, no hi va haver cap pla de batalla violenta dissenyada per ell. Ell i els seus col·legues no tenien interès de blocar la policia espanyola ni de causar una guerra civil als carrers, sinó de permetre com més votants millor de participar al referèndum […]. Això pot haver estat inconstitucional i il·legal. I el tribunal assumeix que el govern espanyol va voler impedir-ho legalment. Però del punt de mira de l’impulsor del referèndum, això no volia dir que hi hagués la contundència d’unes situacions de violència i de desordre públic. I a ell també es va permetre d’assumir que les autoritats espanyoles havien fet prou de declarar il·legal o ineficaç el resultat del referèndum o que, si fos necessari, hi hauria dispositius policíacs de distensió.’

La fina i subtil conclusió
La resolució de Slesvig-Holstein arriba a qüestionar si l’1-O fou il·legal, si més no el dia de la votació, perquè fins llavors el Tribunal Constitucional espanyol simplement n’havia ‘suspès’ la llei que el regulava. ‘No fou fins el 17 d’octubre de 2017, unes dues setmanes i mitja després del dia de la votació que el Tribunal Constitucional va dictaminar que el referèndum era inconstitucional i sense efecte’.

I els jutges escriuen: ‘Si hom només veiés l’anunci de la decisió preliminar del Tribunal Constitucional que el referèndum no era efectiu i que el resultat no podria ser fàcilment considerat com a vàlid, es podria considerar que el manteniment del referèndum no tindria sentit però que encara es podria permetre. En aquest cas, l’acusat estaria lliure de càstig sota la llei alemanya’. Però, si ‘tal com entén el poder judicial espanyol i probablement és també evident’ la suspensió temporal també contenia la prohibició de fer efectivament el referèndum, ‘aleshores els fets del 1r d’octubre van ser un procés il·legal’. Tot i això, en aquest cas, continuen, Puigdemont no va instigar a cap acció violenta, per petita que fos, i no se’l pot fer responsable dels incidents d’aquell jorn. El tribunal insisteix que no fou responsable de cap acte violent, i amb una certa subtilesa es pot arribar a entendre que assenyala algú altre. No és pas explícit, però vegeu-ne el darrer paràgraf, amb aquest incís entre parèntesis: ‘D’acord amb la informació rebuda, ell no era el planificador, ni l’organitzador ni tan sols el defensor de cap acte contret de violència que hi hauria pogut haver. Precisament perquè els esdeveniments posteriors al dia de la votació no van ser planificats ni organitzats (per ell), van ser espontanis i imprevisibles segons el lloc i el temps. Per tant, l’acusat no podia ni controlar-los ni influir-hi.’