Tots els colors de l’abstenció

Aquest mes de juliol es faran les eleccions estatals, i un dels grans temes de debat serà l’abstenció, en què tothom té opinions i poques dades. Jo he consultat el breu de dades del GESOP (pdf) i comprovo que els catalans, per ordre, ens abstenim sobretot a les eleccions europees, seguides de les municipals, estatals i catalanes, que aquests darrers anys són les eleccions en què hem votat més. A les estatals, en canvi, hi votem menys. En xifres, aquests darrers anys, la participació en les estatals ha estat del 65,2% (2011), 68,6% (2015), 63,4% (2016), 74,6% (2019) 69,4% (2019).

Veurem quina participació tindrem aquest mes de juliol, sabent que a les municipals va ser d’un 55,6%, la tercera més baixa de la història. Si a les estatals fem el mateix paper (les terceres eleccions amb participació més baixa), voldrà dir que no arribarem al 65%.

Sobre l’abstenció, no solament hi ha més opinió que no pas dades, sinó que hi ha poc context. A mi, em va anar molt bé de parlar amb el politòleg Toni Rodon, professor de la UPF, entrevistat fa encara no dues setmanes, i que em va ajudar a posar-hi context. Aquest: “Un 40% sempre participa en les eleccions. Un 20% no hi participa mai. Un 20% normalment hi participa, un altre 20% normalment no hi participa.”

És a dir, hi ha una abstenció estructural, de gent que no vota mai i que se situa en un 20%. “Gent d’estatus baix, nivell educatiu baix, classe social baixa.” I després hi ha una abstenció conjuntural, de gent que hi participa a vegades i a vegades no. Gent que es mou per ideologia, o per interès circumstancial. Aquests dies veiem la mobilització dels abstencionistes conjunturals, gent que normalment vota (fins i tot gent que havia votat sempre) i que ara ha decidit d’estar-se a casa per castigar, o fer rectificar, els independentistes. I ens hem trobat que una part de la reacció dels partits ha estat de culpabilitzar aquests abstencionistes, dient que seran els responsables de la victòria de la ultradreta.

Mmmm.

Aquesta interpretació, per mi, és equivocada d’entrada perquè dóna per segura la victòria del PP i VOX, i jo, el PSOE de Pedro Sánchez, no el dono pas per enterrat. Però és que, a sobre, oblida els altres abstencionistes. Els estructurals, que mai no voten. Fins i tot oblida els abstencionistes habituals, que normalment no voten. I aquests, segons Rodon, són gent de perfil unionista, no pas independentista. I també serien ells, dic jo, responsables de la victòria de la ultradreta per no anar a votar. Passa que, a aquests, ningú no els diu res, perquè no raonen la seva abstenció. I perquè la seva abstenció, ai senyor!, segons Rodon només hi ha una manera de salvar-la. Amb polítiques a llarg termini: polítiques educatives, fer-los entrar al sistema econòmic, treure’ls de la pobresa, etcètera. I això és el que no han fet els polítics aquestes darreres dècades. I, per tant, culpar aquests abstencionistes seria culpar-se a si mateixos.

El mes d’abril vaig escriure un article que començava així: “Ja no tinc edat d’abstenir-me i no ho faré a les pròximes eleccions municipals, ni a les catalanes.” Avui hi afegeixo que tampoc no m’abstindré, tot i els dubtes inicials, a les eleccions estatals del 23 de juliol. Per tant, “continuaré fent servir el mètode de votació que he seguit aquests darrers anys: votar independentisme a cegues. Agafo les butlletes dels partits independentistes, les fico dins el sobre corresponent, barrejo els sobres i, sense mirar, en trio un. Llenço la resta. I voto un partit independentista sense saber quin. I no vull saber quin he votat perquè, de saber-ho, me’n penediria.”

Això continuaré fent, perquè en el meu cas em mobilitza més el vot a la contra: no perdono als unionistes que m’obliguin a viure al seu país a hòsties, i per tant voto perquè perdin. I això supera les ganes de castigar els meus. I tot i que la decisió ja és presa, i que votaré segur, m’he adonat que els arguments contra l’abstenció (que he practicat durant dècades) són falsos i mentiders. No es pot responsabilitzar els abstencionistes conjunturals de la victòria hipotètica de la ultradreta perquè abstencionistes ho són tots, també els estructurals, aquesta gent que mai no vota per la mala gestió històrica de les nostres classes dirigents, que ara ploren sense raó.