El ‘totis’: una barrera contra la inclusió

Em sap greu, hi torno. Per estalviar-me debats inútils, un aclariment: ja ho sé, que les llengües canvien. Fa molts anys que estudio el canvi lingüístic. I un altre: no parlo de normativa, parlo de funcionament del llenguatge.

Una de les coses més boniques de la lingüística és que t’ajuda a entendre per què totes les llengües són iguals, per què no podem dir que hi ha llengües millors que altres. I una altra cosa meravellosa és que et fa veure que els mateixos fets es poden explicar de maneres molt diferents. Segurament per això sempre hi ha qui vol controlar les llengües i, pel mateix motiu, hi ha qui vol destruir-les. Sempre hi ha algú que vol “millorar” la llengua. Com si això fos possible, com si servís de res. La humanitat fa mil·lennis que fa servir aquest instrument meravellós, tan versàtil i flexible que s’adapta (alerta: he dit “s’adapta”, no “l’adapten”) a totes les necessitats, però sempre hi ha algun humà que creu que ho pot millorar. Afortunadament, ningú no se n’ha sortit amb aquest propòsit perquè, si fos així, ja no podríem parlar de la igualtat de totes les llengües.

Però l’eurocentrisme és una força molt potent i, com que en la majoria de llengües indoeuropees els substantius es classifiquen en gèneres, ens hem arribat a creure que això passa a totes les llengües. I com que, per si no n’hi hagués prou, als grecs se’ls va acudir d’anomenar “masculí” el gènere no marcat, també ens hem cregut que la classificació en gèneres es cosa de l’heteropatriarcat. No deixa de ser una paradoxa, atribuir un poder que no té a aquell que vols vèncer. D’aquest malentès –que el masculí és per als homes i el femení per a les dones–, en van sortir les propostes de desdoblament, una manera implícita de dir que les humanes no són humans, i els desdoblaments van actuar com a promotors del binarisme perquè si les humanes no són humans aleshores no et queda més remei que ser o bé humà o bé humana. I aleshores és quan els que no se senten ni l’una cosa ni l’altra reclamen un gènere per a ells.

Fa uns dies, la consellera d’Igualtat i Feminismes feia unes declaracions –que es reprodueixen en el Twitter de la conselleria– per justificar l’ús de totis com a gènere inclusiu. Val a dir que vaig sentir la intervenció de la consellera al parlament i també n’he llegit alguna entrevista i, en principi, la consellera parla normal. Segurament li sobra nomenclatura però això deu ser un problema dels acadèmics. El cas és que els arguments que fa servir només poden crear confusió.

Per començar, ens diu que l’ús de totis és un acte d’amor per la llengua catalana. Faré una comparació odiosa però és com aquells senyors que no ens estimen fins que no ens hem emmotllat als seus gustos. No cal que l’estimem, la llengua, ja fem prou d’estimar-nos els uns als altres i si estimar-la significa estrafer-la doncs potser que ens estalviem tant d’amor.

Una de les justificacions de l’amor és que diu que recullen el batec a peu de carrer. Doncs no sé de quin carrer, perquè jo totis només li ho he sentit dir a ella. I aquí arribem al moll de la qüestió. Els polítics, potser perquè no són capaços de fer polítiques que millorin la vida de tots, han trobat una distracció impagable en l’ús de la llengua. Mira que feminista que sóc, que sempre dic “catalans i catalanes”; per a les altres coses no hi ha pressupost. Han malversat temps i diners en cursos i guies que només han servit per a crear confusió (de debò, si algú em pot demostrar que aquesta disbauxa del gènere ha millorat en res la vida de les dones, que m’ho expliqui) i, a més a més, ens han imposat als altres aquesta manera de parlar.

Però la consellera encara diu que el diccionari fa curt a l’hora de reflectir realitats que existeixen. És clar, és així com funcionen els diccionaris, si més no els normatius. Qui es prendria seriosament un diccionari que recollís totes les ocurrències dels polítics? Com reaccionaríem nosaltres mateixos si al diccionari ens hi trobéssim craix, estalquejar o random, paraules que són molt més emprades que totis? Jo ara mateix hi trobo a faltar la paraula matonisme. La faria servir per qualificar un tweet d’ERC LGBTI que diu “Que et molesti l’ús del #totis #NoÉsNormal”. A mi no em molesta l’ús del totis, em molesta la presa de pèl i que m’ho imposin des del poder, però si, a sobre, dicten qui o què no és normal, crec que s’ho haurien de fer mirar.

Però tornem a la consellera perquè també diu que el gènere inclusiu “s’utilitza en moltíssimes llengües arreu del món”. No sé quantes llengües són moltíssimes per a la consellera, però en la immensa majoria no hi ha gènere gramatical i hi ha un únic pronom de tercera persona per a tothom. Ara, que això es reflecteixi en la inclusió o en la igualtat entre les persones ja és una altra qüestió. En tot cas, com a consellera no pot fer afirmacions que no tenen cap fonament. Si vol que li fem cas en qüestions molt més transcendents no hauríem de tenir dubtes sobre la seva autoritat.

I ara anem pel totis. Que jo sàpiga, en anglès, neerlandès, noruec i suec s’han afegit o reutilitzat pronoms per referir-se a les persones no binàries. No sembla que l’ús s’hagi generalitzat, però. En anglès, ara funciona el they en singular però des dels anys setanta s’han proposat quinze pronoms “neutres” diferents sense èxit. En tot cas, l’anglès és una llengua que no té gènere i la introducció d’un pronom no hi té cap efecte en les concordances. En el cas del totis, però, la cosa es complica perquè en català, com en la resta de llengües romàniques, un canvi de gènere implica un canvi en les concordances:

Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços.

Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices.

Si ara hi afegim el totis, suposo que la cosa seria així:

Totis lis (pamis?) (mapis?) (paris?) (maris?) de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis.

De debò algú es veu amb cor d’imposar una cosa així? Els pronoms febles al costat d’això no són res. Però, bé, suposem que aquest sigui l’objectiu. Si hem de canviar la llengua, no la canviarà la consellera, ni un col·lectiu, ni el IEC, la canviarà la gent. I com la canviarà? Us proposo un exemple anàleg.

Fins els anys seixanta, l’ús del tu i el vostè (i el vosaltres i el vostès) estava prou ben fixat. Amb els canvis socials que hi va haver aquells anys va començar una certa incomoditat en l’ús d’aquests pronoms. Sovint hi havia pactes (“tracta’m de tu”) o directrius més clares (“a mi, em parla de vostè”). El cas és que, d’una banda van canviar els usos del vós que, de ser una forma arcaica o respectuosa, va passar a ser una mena de forma intermèdia entre el tu i el vostè (a banda d’usos puristes, és clar) i d’altra banda tots observem que el tu ha anat guanyat terreny al vostè i no seria gens estrany que s’acabés neutralitzant i féssim servir tots sempre el tu. Que jo sàpiga, ningú no va dictar aquests usos, però hem vist com nosaltres mateixos fem servir molt més el tu. Aquí veiem com la llengua s’ha adaptat a un canvi social, que és el que passa sempre. Algú s’imagina un conseller dient-nos si hem de tractar de tu o de vostè els nostres mestres, o els nostres alumnes, o el metge o el cambrer? Per què, doncs, ho han de fer amb el gènere?

M’agradaria tenir la possibilitat de veure el canvi natural que es produeix en la llengua a conseqüència del canvi en la vida de les dones. Ja no és possible. Estaria bé, però, que deixéssim de manipular la llengua ni que només fos perquè, com deia Umberto Eco, hauríem d’estar alerta davant de qualsevol moviment que volgués introduir una neollengua perquè això és el que fan els totalitarismes. I també deia que els que intenten millorar la llengua acaben provocant l’efecte contrari. Pensem-hi.

Carme Junyent
Grup GELA