Toti Soler: ‘Quan un estima la música, fa el que sigui sense que li importin les conseqüències’

Toti Soler es defineix com un anarquista natural, perquè per compondre depèn absolutament de la inspiració. Per això, durant aquests cinquanta anys de carrera, ha fet tantes coses i tan diferents: va ser una jove promesa del folk que va vendre centenars de discs, ho va deixar tot per aprendre a tocar flamenc, és un dels introductors del rock progressiu a la música en català, ha musicat desenes de poetes i l’interessen Miles Davis, Bach i els ritmes de l’Índia. També per això ha tingut una trajectòria ferma en què ha fet música per sobre de tot: al marge dels gustos comercials, del suport institucional i dels rèdits econòmics. Ell és un músic que, més que no amb la guitarra, toca amb l’esperit, l’ànima i el cor i per això les seves composicions són sentiment pur.

—Sou músic des de molt jove, com és que us vau decantar per la guitarra?
—És un misteri: de petit, el meu pare em va comprar un violí, però no en vaig fer mai gens de cas. Després, vaig començar a estudiar piano i, tot i que hi tenia facilitat, no hi vaig posar mai gaire interès. I de sobte, una tieta em va regalar una guitarra ‘de tómbola’, un instrument absolutament rudimentari. Però em va fascinar. La guitarra és un instrument que permet de fer música popular, perquè amb quatre acords pots fer deu mil cançons, però també pots aprofundir i tocar Bach. És un instrument molt especial, per mi té un so molt profund, el so de les entranyes. A més, amb la guitarra, toques les cordes amb els dits, no com el piano, que és una màquina.

—La guitarra va molt bé amb la vostra música, que és sentiment pur.
—En general, els instruments de corda tenen aquesta possibilitat d’ajudar a expressar els sentiments. Ara, també hi fa molt el músic, perquè l’instrument, com el nom indica, és un instrument. Allò que compta de debò és l’esperit, l’ànima, el cor, la sensibilitat de qui el toca.

—Com a guitarrista sou molt curiós: heu tocat flamenc, rock progressiu, Bach, heu musicat poetes… Què us motiva?
—Quan un és jove vol provar-ho tot. Vaig començar amb la guitarra clàssica, però al mateix temps aprenia a tocar les cançons dels Beatles i de Peter, Paul and Mary, que són els grups que s’escoltaven en aquella època. Amb el grup Pic-Nic seguíem aquesta línia. Passa que ens va agafar una casa de discs, ens van canviar el nom, ens van posar uns violins darrere i ens van transformar en un producte d’èxit, que és la cosa que a ells els interessava. Però a nosaltres això ens va decebre molt i vam acabar desfent el grup.

—Ja teníeu clar que aquell no era el camí que volíeu seguir.
—Jo era molt jove, tenia 17 anys, i vaig tenir la possibilitat de guanyar diners, però ho vaig rebutjar. La manera com funcionava tot allò no m’agradava gens. La cara més comercial de la música és una cosa que a mi no m’interessa gens ni mica. Per això vam aguantar el grup un temps més i, a 19 anys, me’n vaig anar a Londres. Vaig decidir que volia fer música i que tant em feia, la qüestió econòmica. Vaig ser una mica inconscient, perquè és un camí molt difícil. Però quan un estima la música, fa el que sigui sense que li importin les conseqüències.

—Amb el flamenc vau tenir una revelació i ho vau deixar tot. Com va anar?
—En aquell moment, tocava més la guitarra elèctrica que no la clàssica i va ser tot un canvi, perquè la tècnica de la guitarra flamenca és molt interessant: imperfecta, estripada. En el flamenc, el so de la corda no té tanta importància com el sentiment que puguis transmetre. Vaig descobrir un món que em va enamorar i per això vaig vendre la guitarra elèctrica, me’n vaig comprar una de flamenca i me’n vaig anar a Andalusia a fer una immersió. Així i tot, sempre he sabut que jo no sóc un guitarrista flamenc, però em deixo influenciar.

—Amb cinquanta anys de carrera, heu viscut etapes artístiques molt diverses.
—M’han interessat moltes coses, però barrejades, simultàniament: mentre estudiava al Conservatori i començava amb els Pic-Nic, també feia jazz amb en Jordi Sabatés. Quan ets jove, fas moltes coses i després, amb els anys, vas sintetitzant i eliminant. Quan toco, procuro donar-hi la meva interpretació personal, que no és clàssica ni tampoc flamenca ni jazzística. Però tots aquests elements els tinc dins, perquè han intervingut en algun moment de la meva vida. També m’agraden les músiques del món: me’n vaig anar a l’Índia i em vaig comprar un xarot, tinc un llaüt àrab i durant una època veig tenir molt contacte amb músics sud-americans. Però dins el món comercial, que és on vivim, a tot arreu se sent el mateix estil: pop-rock americanitzat. És una llàstima, perquè s’han invisibilitzat molts estils. I això també ha passat a Catalunya, perquè mireu com som, en aquest país, que a vegades sembla que no estimem els artistes i que no valorem prou gent que ha fet coses interessants.

—Això ho heu viscut en pròpia pell?
—Hi ha gent amb un nivell important, i no puc deixar de tenir la sensació que en un altre país potser serien més reconeguts. Aquí no se’n sent parlar, però hi són. No vull dir noms perquè me’n deixaria algun, però en quaranta anys les coses han canviat molt. A la dècada dels setanta, hi va haver una eufòria cultural que ara seria impensable: amb l’Ovidi Montllor vam fer una sèrie de muntatges poètics de Salvat-Papasseit que van omplir el teatre Poliorama durant tres setmanes. I ara el Poliorama mai es proposaria de fer un recital de poesia, perquè és molt complicat.

—Ha fallat el suport institucional?
—Els polítics no han fet els deures: quan van arribar els anys vuitanta, hi va haver un daltabaix cultural important, perquè la cultura va deixar de ser prioritària i no li dedicaven prou pressupost. I per mi, un país sense cultura no és país.

—És paradoxal que als anys setanta, quan no hi havia suport institucional, es fessin més coses.
—Els polítics no van valorar l’efervescència que ja hi havia, només calia continuar l’onada. Hem perdut els nostres clàssics, i sense ells, no tenim personalitat com a nació. A vegades penso que vaig molt despistat, o molt equivocat, però és la meva experiència i tal com ho he viscut. Jo he seguit pel meu compte, m’he anat aïllant, per dir-ho d’una manera. No va ser una decisió voluntària, simplement ha anat passant a poc a poc.

—Però això ha passat de manera conscient, oi?
—Sí, totalment. T’adones que cada vegada compten menys amb tu, com si visquessis en un planeta a part. A mi m’agrada el que faig, si no, no ho faria. Ara amb la Gemma Humet, que ja fa vuit anys que col·laborem, hem tret el nostre primer disc, ‘Petita festa’, que és un recull de poesia. M’agrada molt treballar amb algú de 29 anys, perquè jo en tinc 69! Si hi ha bona sintonia i ens entenem, per mi endavant, però és molt poc habitual. Jo vaig fent les meves composicions, vaig enregistrant i ho guardo en un disc dur. I una vegada a l’any, faig un disc i trio: poden sortir coses enregistrades fa vint anys o temes molt recents. Perquè, en definitiva, si t’agrada, no importa l’època.

—També vau ser un dels introductors del rock progressiu a la música catalana, amb el grup Om.
—Era una formació que es va crear expressament per acompanyar cantants sense fer els arranjaments clàssics, per fer una cosa més actual. Primer, vam acompanyar la Maria del Mar Bonet en un senzill. En Pau Riba ho va sentir, li va agradar, i vam enregistrar Diòptria I. Vam començar a enregistrar Diòptria 2, però sembla que ell no estava d’acord amb allò que fèiem i ho va deixar estar i va seguir pel seu compte. Però al llarg de la meva carrera he acompanyat moltíssima gent: l’altre dia ho comptava i dec haver enregistrat una cinquantena de discs, així. A part dels trenta-sis que he fet amb el meu nom. Per tant, amb els cinquanta anys de carrera, em surten un parell de discs cada any!

—I de tots aquests cantants, amb qui vau tenir una relació més especial va ser amb Ovidi Montllor.
—Ell va començar tot sol i l’any 1969 vam enregistrar dos discs petits, que només portaven quatre cançons. A partir d’aquí, va quedar una amistat. Érem veïns, vivíem al Park Güell, l’Ovidi era padrí de la meva filla, anàvem junts a veure el futbol… L’any 1974, enregistrava un disc que es diu Crònica d’un temps amb tres músics excel·lents i jo li vaig fer un parell de peces: una amb guitarra flamenca i una altra amb elèctrica. I arran d’aquesta col·laboració em va proposar d’anar junts.

—Per què vau connectar tan bé amb l’Ovidi?
—A ell li agradava molt la marxa que jo donava a les seves cançons, en aquella època tocava més aflamencat. Al principi, ell també tocava una mica la guitarra, però finalment vam decidir que se centrés a interpretar. Dic ‘interpretar’ perquè era un actor excel·lent: s’expressava molt bé amb les mans, tenia cura de la posada en escena vestint de negre… A més, recitava poesia com ningú, era incomparable, perquè tenia una manera de dir que no semblava que recités sinó que t’explicava alguna cosa. I notaves que et tocava a tu també. I això és molt difícil d’aconseguir.

—Per això vau musicar tanta poesia plegats?
—Amb ell va ser com pujar un graó, perquè tot i que a mi la poesia sempre m’ha agradat, sobretot coneixia la poesia que m’havia ensenyat el meu pare: Vinyoli, Riba… I amb l’Ovidi vaig descobrir Salvat-Papasseit, Estellés… Ell feia un estudi del poeta i quan ja ho tenia apamat, me n’ensenyava la selecció. Jo m’encarregava de buscar la música i ens enteníem de seguida. Era mot fàcil treballar amb ell. Això que venim de mons molt diferents: ell era fill d’obrers d’Alcoi i jo venia de la burgesia liberal de metges, músics i mestres del Maresme. Però això mai va ser cap dificultat. Per mi, era com un germà gran que em va acompanyar en moltes coses i em va ajudar molt.

—Com viviu aquest ressorgiment de la figura de l’Ovidi després d’anys en l’oblit?
—Jo no veig que sigui tan conegut. Sí que se’n parla una miqueta més i hi ha grups joves que el reivindiquen. És perquè algú s’ha adonat que l’Ovidi fa quaranta anys ja parlava de les coses que ens passen avui. Només cal sentir la lletra de ‘Va com va’, cançons revolucionàries com ara ‘Perquè vull’, la ‘Cançó del cansat’ que diu ‘sóc d’aquí, parlo així, tinc aquesta bandera’… Tocava temes molt universals perquè la injustícia és molt antiga, i les desigualtats també. I la manca de llibertat és antiquíssima.

—Com us ho heu fet per musicar poetes d’estils tan diferents?
—Sóc una mena d’anarquista natural: faig allò que em surt en el moment que em surt. Si em surt. Hi ha gent que podria musicar la guia telefònica, però jo en sóc incapaç: hi ha d’haver alguna cosa més. Amb la poesia, em passa que necessito sentir-la, ambientar-me i, després, provar de veure si surt alguna cosa que em sembla que hi va bé. Abans, feia molts més recitals de poesia, però ara a la gent cada vegada li interessa menys. La poesia no és superficial, comercial, fàcil… Ara llegeixo molt Pla, potser perquè jo toco tan poc de peus a terra i ell és tan terrícola que em va bé. També llegeixo Italo Calvino i Txékhov, que em té enamorat.

—I de música, què escolteu?
—En un 90% dels casos, escolto la meva: tinc una carpeta amb seleccions de coses i m’ho poso, sobretot quan me’n vaig a dormir. Però discs meus no n’escolto gairebé mai perquè normalment, quan ja els tinc fets, els abandono. Treballo molt intensament amb un disc, com ara el que acabem de publicar amb la Gemma, però després em costa molt escoltar-lo sencer fins que no ha passat un temps. No m’atreveixo a escoltar-los al principi, perquè sé que hi trobaré tots els defectes del món i em voldré dedicar a un altre ofici.

—I ho heu pensat mai, que us havíeu equivocat d’ofici?
—Ara ja sóc massa gran per pensar-ho, però ser músic professional no és un ofici gens fàcil. A vegades preferiria viure d’una altra cosa i continuar fent música, perquè jo sobretot creo per a mi. Per tant, si tingués un altre ofici continuaria fent música, enregistrant discs i alguns concerts, però podria escollir més. Si vius d’això, no pots ser tan selectiu com voldries.

—Heu dit que en un 90% dels casos escolteu la vostra música. I el 10% restant, què és?
—Bach i jazz, sobretot Miles Davis. Per mi, Davis és el músic més important de la segona meitat del segle XX. Va fer moltes evolucions: va començar amb el bebop amb Charlie Parker, però després va evolucionar cap a un estil més personal. Menys música per a músics i més per arribar a la gent, demostrar que amb tres notes es podia expressar tant com amb vint-i-cinc… Per mi, aquesta síntesi és molt interessant. És d’aquesta mena d’artistes que són bons i alhora coneguts. I que ho aconsegueixin tot, n’hi ha molt pocs: Picasso, Mozart…

—Amb els anys, la vostra música s’ha tornat més personal i autèntica?
—Sí, descaradament. Les coses que m’han ensenyat, ja les tinc més o menys adquirides i això fa que apareguin lliurement: un deix atonal, un toc aflamencat, elements de música sefardita, un punt de Bach… Tot això ja ho tinc incorporat, és el meu bagatge, i en un artista és natural que aflori. Serà millor o pitjor, agradarà més o menys, però és el meu llenguatge. I jo crec que és això que procura un artista. Pots aprendre dels grans mestres, però a la llarga vols ser tu mateix, no pas un imitador dels altres.

—I quins projectes teniu al cap, ara?
—M’agradaria fer un disc de música de Bach, l’he tocat tota la vida i mai li he dedicat un disc. Passa que si ho faig, no vull que sigui de qualsevol manera, perquè ja hi ha molta gent que interpreta Bach i ho fa molt bé. I necessitaria un temps, uns mesos, per poder-me oblidar que he de pagar el lloguer i tot de coses terrenals. Perquè jo no visc de Bach, sinó de la meva música i depenc dels meus concerts. És complicat. Per això faig com diu aquell tòpic del futbol: anar partit a partit. Procuro anar dia a dia i a veure si tinc les forces per a tocar, si tinc bones idees…