Toti Soler: “La llibertat artística moltes vegades comporta la indiferència”

Diu que fa tants anys que viu en un confinament voluntari, que aquests mesos no són gaire diferents de la seva vida anterior. Toti Soler és un home discret i força solitari, un músic que ha anat sempre a la seva, al marge de tendències comercials que desaprova amb contundència (“la memòria artística ha desaparegut, i l’oblit fa que no tinguem personalitat”, retreu), i durant més de cinquanta anys ha anat forjant un estil ben propi i característic. Guitarrista i compositor, ha signat centenars de melodies, ha acompanyat algunes de les veus més destacades del país i ha posat música a un bon grapat de poetes. Història viva de la música de casa nostra, divendres serà al festival Barnasants, ell i la seva inseparable guitarra, que són tot u.

—Primer de tot, com esteu? Com passeu aquests mesos de pandèmia i confinaments?

—Fa més de vint-i-un anys que visc en confinament voluntari per motius artístics i socials, la meva música i el meu tarannà no encaixen gaire bé en aquesta societat. Per manera de ser, necessito viure en un lloc tranquil i relativament allunyat, per tenir la soledat que necessito per a la música, la meva música, i tenir una distància que em permeti una certa independència, i disposar del temps de la manera que cregui millor. Per tant, el confinament no és gaire diferent del que ha estat la meva vida habitual. Evidentment, estic molt preocupat per la situació pandèmica i espero, com tots, que passi com més aviat millor.

—Les restriccions afecten força el sector cultural… Com ho heu notat?

—Els problemes culturals m’afecten molt, és clar, l’anul·lació de concerts perjudica moltíssim els artistes, i necessitem tota l’ajuda possible dels responsables culturals i les entitats de gestió musical. Ara bé, abans de la pandèmia ja patíem la falta de concerts, l’escàs interès, per no dir nul, que hi ha per la música no comercial. El 99% de la música que sona als mitjans de comunicació és música comercial, sobretot dels Estats Units d’Amèrica, o a imitació d’aquesta música. Les televisions la posen a tot arreu: futbol, cuina, documentals, publicitat… Tenim el present i el futur molt complicat, sobretot tenint en compte que els qui haurien de vetllar per la memòria i la qualitat de la música no comercial no fan la feina. Un veritable desastre.

—Sempre heu estat molt crític amb això.
—Els músics de qualitat d’aquest país no tenen espai als mitjans de comunicació, sols la música comercial mastegada americanitzada i de baixa qualitat. I la memòria ha desaparegut, no queda ni rastre dels nostres orígens, no hi ha memòria artística, els joves d’avui (sempre hi ha excepcions) no coneixen la nostra cultura musical, la nostra història musical. Ovidi Montllor deia: “Queda clar també que són covards aquells qui obliden les arrels, seran branca d’empelt en altres prats, i en la nit rellogats dels estels.” Però és evident que hi ha molt poca gent que es prengui seriosament aquestes paraules. “Tu vuo fa l’americano” és una cançó de Renato Carosone dels anys cinquanta en què ja avisava d’aquesta tendència. L’oblit, la memòria perduda, fa que no tinguem personalitat, i aquesta és una mancança molt greu quan es vol construir un poble. Potser no és sols un problema musical, és un problema cultural general.

—Com era el Toti Soler infant?
—Solitari i trist. La mort de la meva mare quan jo tenia cinc anys em va marcar tota la infantesa, és una cosa que no es pot superar mai, sempre et queda un buit.

—Què en recordeu o en sabeu, de la vostra mare?

—Es deia Maria Galí. El meu pare em va explicar que era una magnífica pianista, lloada per molts, que quan es va casar amb el meu pare sembla que va preferir dedicar-se a la família que a la música. Però va tenir mala sort. El meu germà bessó –vam ser els primers– va morir al cap de poc temps de néixer i una criatura va morir amb ella uns anys després, durant el part. Abans havien nascut la Montserrat i en Martí. És una persona important per a mi, però al mateix temps desconeguda. Tinc força fotografies de les excursions que feien els meus pares.

—Després d’això vau anar a viure a Barcelona.
—A casa dels avis Galí. Però mai em va agradar aquesta immersió a la ciutat, enyorava la vida antiga i, ja vivint amb el meu pare, no desaprofitava l’ocasió per anar a Vilassar de Dalt i reviure, encara que fos tan sols el cap de setmana, la meva vida al poble. Mai he estat gaire social, ja m’agradava la soledat i preferia voltar per les muntanyes del poble que no les festes amb el jovent de la meva edat. Començava la vida solitària.

—Com us vau introduir en la música i què us va fer decantar per la guitarra?

—Jo vinc d’una família de músics. El meu besavi, “Angelo Angioletti” (Jaume Bachs), va ser un baríton, i més tard tenor, d’una certa anomenada. Els meus avis paterns, els meus pares, germans, els meus fills i, fins i tot, els meus néts són músics, encara que professionals sols l’Angelo i jo.
 A tretze anys o catorze vaig estudiar piano, sense gaire entusiasme, i una guitarra (de tómbola) que em va regalar una tia em va fer perdre els sentits. I tot seguit vaig començar els meus estudis musicals; una mica massa tard. De totes maneres, sempre he sabut quina era la meva vida, a què em dedicaria, la música és la meva raó de viure des de molt petit; el meu pare m’explicava que abans de parlar ja cantava afinant.

'Dins del meu cor' un tema d'influència "bachiana". Si algú en té ganes, es troba en el meu primer volum de partitures.
Bona nit 🎶🌙https://t.co/2WAz0xOkYR#totisoler #guitarra #guitarracatalana #bachiana pic.twitter.com/KoHnOVGiHQ

— Toti Soler (@toti_soler) May 3, 2020

—La petjada de la formació clàssica és innegable.
—La família hi ha tingut molt a veure. A part del meu besavi, sembla que la meva mare era molt bona pianista, i el meu pare era metge però tocava el violoncel i la viola de gamba i componia cançons. Totes les èpoques des de la música antiga que tocava el meu pare amb Ars Musicae passant per Bach i tot el Barroc, el romanticisme, els impressionistes, fins a la música contemporània han estat les bases del meu coneixement clàssic.

—Quins són els descobriments i coneixences que us van fer agafar els camins que han acabat marcant el vostre estil?
—La música clàssica em va donar els primers coneixements. Després, una profunda admiració per Miles Davis, el descobriment del jazz, l’harmonia moderna, la improvisació, també el folk, el rock i el blues (vaig tocar amb Taj Mahal). Tot això, sense abandonar el conservatori i la guitarra clàssica, la cançó francesa per mitjà del meu pare… I de sobte el flamenc, que per a mi va ser una autèntica revolució. Sense cap mena de dubte, els flamencs són qui han conservat millor la seva cultura musical.

—Què té, el flamenc?
—El flamenc em va portar a les músiques mediterrànies i cap a l’Índia. Hauré fet la volta al món aprenent tant com he pogut d’algunes de les seves músiques, i aquestes músiques m’han ensenyat moltes formes i ritmes que són part important del meu petit univers.

—Pot ser que sigueu el músic viu del país amb una discografia pròpia més extensa?
—Podria ser, no ho sé del cert, però actualment treballo en el trenta-vuitè disc amb el meu nom, Fill de la Fortuna. He fet nombroses col·laboracions, i potser he fet una cinquantena de discs acompanyant altres artistes.

—No és gens fàcil viure de la música, i ho heu fet tota la vida. A quin cost, si és que trobeu que n’ha tingut cap?
—Quan ets jove tot sembla més fàcil i penses que te’n sortiràs, però amb els anys vas veient la gran dificultat que té, sobretot quan no fas música comercial. A final dels seixanta i durant els setanta vaig fer de tot: estudiar, folk, jazz, arranjaments per a un munt d’artistes, descobrir el flamenc i les músiques del món, multiplicar-me en tots els fronts i sobretot compondre, que és el que més m’atrau. A poc a poc, vaig començar a construir un llenguatge cada cop més propi, que és el que realment m’interessa. El cost és alt, la llibertat artística moltes vegades comporta la indiferència i la falta d’interès per part dels suposats entesos i la premsa musical. Però sempre m’he mantingut independent i sempre he cregut en la meva música, i ha valgut la pena perquè cada dia que passa el meu món musical és més meu, i això m’omple d’orgull.

—Com a autor de cançons, signeu algunes de les més boniques de la música popular d’aquest país. “Em dius que el nostre amor“, per exemple, l’han acabada versionant molts músics. Quina història hi ha darrere?
—La cançó ha estat important per a mi, encara que sempre l’he tinguda en una mena de segon pla. El meu pare em posava llibres de poemes perquè els anés musicant, i així em vaig acostumar a fer cançons. Després, altres persones m’han animat a continuar, i és tot un plaer quan trobo un poema que puc musicar fàcilment, és un regal. L’amistat del meu pare amb el poeta Joan Vergés va fer que musiqués uns quants poemes d’ell, com “Em dius que el nostre amor”. I amb el temps he anat coneixent altres poetes que m’han inspirat: Vinyoli, Sagarra, Pessoa, Pere Quart, Luis Cernuda, Miguel Hernández, Maria Antònia Salvà, Marià Manent, Maria-Mercè Marçal, Sílvia Amigó i altres.

—Us devem part de la popularització de tots aquests poetes. Què us aporta, la poesia?
—El que més m’interessa és la composició musical, que no necessita paraules, que es mou en un món abstracte on conviuen tots els sentiments, emocions i misteris. Ara bé, per a mi la poesia és la forma més musical de la literatura, i les seves construccions i ritmes m’han facilitat la trobada musico-poètica. Amb l’edat, he anat connectant amb diferents classes de poesia. Ara bé, aquesta possible connexió sempre ha estat fruit d’alguna cosa que no sé definir, casualitat, temàtica, ritme, comoditat… Poden ser aquests aspectes o poden ser també uns altres; és un veritable misteri. En tot cas, dec a unes quantes persones el coneixement i l’acostament als poetes que he musicat, i els estic molt agraït.

—També hi ha la vostra guitarra en multitud de col·laboracions, una altra marca vostra, destacant especialment els anys acompanyant l’Ovidi. Per acabar, m‘agradaria que ens diguéssiu algun record que us vinguin al cap per a cadascun d’aquests cantants i rapsodes: el primer, Ovidi Montllor.
—Què puc dir de l’Ovidi Montllor que no hagi dit! Amic, sobretot amic, company entranyable, cançons, un munt de cançons, poesia –per mi, l’Ovidi deia la poesia com ningú, teníem onze muntatges poètics–, veí, padrí de la meva filla Laia, hores i hores d’assaigs, de carretera, de quedar simplement per veure un partit del Barça, per xerrar, riure i plorar, gaudir de la cançó francesa… Un germà gran de qui lamento profundament la seva pèrdua.

—Léo Ferré.
—El meu pare escoltava, bàsicament, música clàssica, però era un gran enamorat de la cançó francesa, i és clar, de Léo Ferré. Em va conèixer perquè l’Ovidi va anar a casa seva, a Itàlia, amb tots els seus discs i, és clar, amb la meva guitarra sonant gairebé sempre. Quan en Léo va venir al Palau de la Música a Barcelona el vaig anar a escoltar, i després em vaig presentar al camerino. Quan vaig obrir la porta ell em va dir, “jo a tu et conec, i vull gravar un disc amb tu”, abans que jo obrís la boca. La sorpresa i l’alegria van ser màximes, i poc després el vaig presentar al meu pare: un moment inoblidable.

—Jeannette.
—A setze anys, el 1966, jo tocava amb Vytas Brenner, un artista excepcional que feia unes cançons delicioses, i un bon dia va aparèixer una noieta de tretze anys amb l’uniforme del col·legi que es deia (es diu) Jeannette, amb una veu candorosa i unes cançons precioses. Immediatament va quedar incorporada al grup, que poc temps després es va dir Pic-Nic i va assolir una popularitat insospitada per a tots.

—Pau Riba.
—He fet molts arranjaments per a molts cantants, entre ells, Pau Riba, amb qui vam enregistrar Dioptria. També he acompanyat Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i molts altres artistes. Crec que en Pau Riba és un excel·lent lletrista, i un molt bon poeta.

—Ester Formosa.
—L’Ester Formosa i jo vam ser parella artística un cert temps i vam fer dos discs: M’aclame a tu i L’arxiver de Tortosa.

—Sílvia Pérez Cruz.
—La Sílvia Pérez Cruz és una gran cantant amb qui vaig compartir escenari tres anys.

—Gemma Humet.
—Vaig conèixer la Gemma Humet al concert de final de carrera de Pau Figueres (meravellós guitarrista) i de seguida vam començar a col·laborar en concerts i gravacions. Actualment, ja deu fer uns deu anys que fem concerts i segur que en continuarem fent. És una magnífica cantant que creix, i cada dia és més apreciada, i és una molt bona amiga.

—Laia Soler.
—La meva estimada filla Laia és el millor àngel de la guarda que hi pugui haver. Ha cantat alguna cançó en algun disc meu, la seva veu dolça m’ha acompanyat sempre, i quan tenia quatre anys li vaig dedicar un disc amb el seu nom. És, sense cap mena de dubte, qui em coneix millor.