Toti Soler: ‘Els joves d’avui es pensen que el nostre folklore és el blues, és una vergonya’

Si no és el millor guitarrista català de la història, poc se’n falta. Però, al marge de sentències i comparacions, que sempre tenen un grau de subjectivitat, sí que és cert que Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949) és una de les guitarres més prolífiques i que més ha creat escola al nostre país. ‘Guitarra catalana’, aquesta és l’etiqueta que molts han posat al seu so inclassificable, una barrija-barreja d’estils. ‘La puresa no existeix’, defensa. El seu últim treball, Transparències (Satélite K), és reposat, una píndola per a relaxar-se i escoltar amb atenció; igual que l’autor. Té una mirada noble, potser un pèl cansada. Segurament no és la mateixa que llueix a Palau-sator (Baix Empordà), on fa divuit anys que ha trobat la tranquil·litat i la pau per a compondre. N’ha vistes de tots colors, i per això pot repartir a tort i a dret quan parlem de la cultura del nostre país. Se sent menystingut, abandonat i assenyala els mitjans de comunicació i les institucions públiques. Comencem per aquí.

—Us sentiu valorat com a músic?
—Em sento valorat per la gent que em segueix. Els incondicionals.

—I culturalment?
—Culturalment, tenim un problema greu a tot el país. No és que no em senti valorat, és que el país no valora els propis artistes. El país no valora Josep Pla, no valora Frederic Mompou, no valora Jordi Sabatés… Podria dir molts noms. És preocupant i això és un problema cultural general. No hi ha demanda. Els músics no treballem perquè no hi ha demanda. Perquè els ajuntaments o la gent es gasta els diners en unes altres coses.

—En certs sectors culturals sí que hi ha despesa, però tenen més sortida els productes comercials.
—Absolutament. El 90% de la música que sona per la ràdio o la televisió és música comercial. Cultura, poquíssima. Mira, fa un mes i mig el director del Liceu deia que si no fos pels diners públics, el Liceu no existiria. Amb això ja s’ha dit tot. I l’orquestra simfònica, igual. I la resta, els normals, no som ningú, no existim. En canvi, la música comercial sí, té el seu suport. Llavors, els mitjans de comunicació són com el departament de promoció de les discogràfiques. És així, i no ho dic només jo.

—Us sentiu desplaçat de l’estructura cultural dominant d’aquests últims vint o trenta anys?
—És que crec que sempre ha estat la mateixa. Als setanta hi va haver molta activitat perquè era el final del franquisme, però vaja, encara el tenim a sobre. Llavors no paràvem d’actuar, semblava que la gent tenia ganes de literatura, música, poesia, teatre… Van arribar els vuitanta i a partir de Jordi Pujol hi ha una desfeta cultural impressionant, quan en teoria hauria d’haver estat tot el contrari.

—I què li ha passat a la nostra cançó?
—Doncs que s’han perdut els orígens mediterranis i pràcticament no sabem on són. La cançó, pobreta, no ha evolucionat perquè no hi ha hagut cap adhesió. La cançó napolitana, en canvi, que és germana de la nostra, és famosa a tot el món. No hem sabut exportar. Només algun, pel seu compte, com Serrat o Raimon. Quan va arribar la democràcia va ser un desastre per a la cultura. Que no volem construir un país? On és la nostra identitat? És la música americana? Som americans? Els joves d’avui dia creixen pensant que el nostre folklore és el blues. És una vergonya. Alto, que a mi també m’agrada la música americana i sóc un enamorat de Miles Davis, i està bé aprendre de tot arreu, però, vaja, no tenim cap mena de respecte als nostres orígens. L’altre dia parlava amb un gran amic músic i li parlava de l’Emili Pujol i no tenia idea qui era. I això vol dir que no coneixem la nostra història musical. I la responsabilitat és dels polítics i els mitjans de comunicació.

—L’etiqueta que ha fet més fortuna per a definir la vostra música és ‘guitarra catalana’. Ho accepteu?
—[Riure] Aquesta etiqueta se la va inventar el constructor de les meves guitarres, que és suís. Les últimes dues guitarres que he tingut els darrers vint anys…

—Dues en vint anys?
—Sí, però són de gran categoria. Són cares perquè són de lutier. I a aquest home, en Philippe, li vaig demanar que definís la meva música per a una conferència que havia de fer a Suïssa. Jo li vaig dir que no feia jazz, que no era un clàssic, ni tampoc feia flamenc ni rock. ‘Com ho diries?’, li vaig demanar. I ell, amb absoluta serenitat, em va respondre: posa-li guitarra catalana. Evidentment, sense cap connotació política ni res. I llavors, resulta que aquesta etiqueta ha tingut una transcendència que a mi em fa petar de riure. Però penses: I per què no?

—És clar. La vostra sonoritat és típicament vostra, típicament Toti Soler.
—I que he anat construint. És la meva. És una barrija-barreja d’estils i n’hi ha uns quants que han anat seguint aquest estil, com en Pau Figueras, en Feliu Gasull, en Mario Mas… però poquíssims. Vaig fer de professor a l’Aula de Músics i pràcticament no tenia alumnes perquè tots volien fer guitarra clàssica, jazz, flamenc, rock… En canvi, en aquest estil de guitarra mediterrània o guitarra catalana la gent no s’hi apuntava.

—M’agrada aquesta definició: barrija-barreja.
—En definitiva, totes les músiques són una barrija-barreja. Bach mateix era una barrija-barreja. Tot és fusió, la puresa no existeix. Només és una paraula, res més, però no vol dir res perquè no existeix, la puresa. Tot té un origen. Claudio Monteverdi mateix també agafava d’aquí i d’allà. I el jazz, què és si no una barreja?

—Què us ha influït?
—Vaig tenir una formació clàssica al conservatori, coneixia el jazz des de dotze anys. Llavors vaig començar a fer harmonies, després vaig descobrir el folk americà: Peter, Paul and Mary, Bob Dylan. Després els Beatles, després el flamenc, la música índia, la japonesa… Tot això m’ha anat construint.

—D’aquí a poc Raimon es retirarà. Toti Soler ha pensat de penjar la guitarra?
—És clar que no! Evidentment. En Raimon és en Raimon. És un home que quan jo tenia quinze anys era la persona més important de la cançó. Recordo al Palau, tots drets i emocionats cantar ‘no creiem en les pistoles’. Vaja, això no crec que s’hagi repetit mai més. És l’home que més ha representat el moviment de la cançó. I ara ha decidit això i em sembla molt bé. Però jo no puc, continuaré tocant.

—Parlem de l’últim treball que publiqueu. Us haig de dir que m’ha fet sentir tristesa i distensió, tot alhora.
—Molta tristesa? És que segurament n’hi ha molta. La majoria de temes són fets de fa anys, i hi havia el component de tristesa que em comenteu. A l’hora de fer la selecció he intentat alternar els moments plaents amb els més tristos i malenconiosos. Surten d’emocions molt profundes i que em vénen en les hores nocturnes. Per això el disc l’hauria pogut anomenar ‘Nocturns’.

—Us agrada compondre de nit?
—No és que m’agradi compondre de nit, sinó que les coses surten quan surten i moltes vegades surten de nit, quan m’agrada improvisar. Perquè bàsicament les transparències són improvisacions. Algunes no, són temes que els pots escriure en una partitura, però fins i tot aquests són tocats d’una manera flotant, sense tempo, de manera que tenen aquest aire d’improvisació. I si veig que em surt alguna cosa que m’agrada, engego la gravadora. Després intento imitar-ho quan ho toco en públic, però ja és una còpia de l’original.

—Què són les transparències?
—És difícil d’explicar, eh? És una emoció que em surt de dins i que és instantània. Se’m va acudir d’anomenar-los transparències perquè a través seu es veu molt clar l’estat d’ànim del moment. I tal com em surt es queda. Perquè aquestes peces són la primera presa, no hi ha repetició. La primera és la bona.

—Cap transparència no té lletra, però sí que són inspirades en poemes de Palau i Fabre, Joan Vinyoli o el vostre estimat Pere Quart. Crec que en una altra vida hauríeu estat poeta.
—Va ser el meu pare qui em va obrir l’interès i les ganes cap a la poesia. Ja de molt jovenet em feia llegir llibres de poetes perquè fes cançons. I així vaig començar a conèixer Joan Vergés, Joan Vinyoli, Marià Manent i molts altres.

—El vostre pare era metge de formació, però va tocar moltes tecles. Això que avui en dia en diríem un humanista.
—Sí, era metge però també poeta, músic, de tot. Al meu pare li dec mitja vida. Suposo que l’altra meitat és meva. Qualsevol que el conegués em demostra sempre la seva admiració cap a ell perquè era un personatge únic. Més que metge era enginyer. S’inventava aparells electrònics de medicina. Els primers aparells d’electroencefalografia de l’estat espanyol els va fer el meu pare. I m’ensenyava a llegir els esquemes i muntar-los amb ell quan tenia dotze anys o tretze. Era un home que també tocava música antiga amb la viola de gamba, el violoncel, componia unes cançons precioses. Fins i tot té un disc amb Montserrat Torrent tocant el piano. I després també li agradava molt la música electrònica i contemporània, i em va traslladar aquesta afició. Tots dos junts fèiem música electrònica, per riure, per jugar. Llàstima que no conservo gravacions d’aquella època, sempre m’ha sabut greu.

—I quin poeta us ha marcat més?
—Depèn de l’època. Podria començar per un Salvat-Papasseit, que és un poeta de l’amor, aquell de la fe infinita i l’esperança eterna. Un home que sabia que s’anava a morir però, en canvi, demostrava una raó de viure, un sentit a la vida extraordinari, sense cap recança. Però també sóc un gran enamorat de Pere Quart, per exemple. També m’ha agradat molt Estellés, Vinyoli. Molts, Pessoa. Després del meu pare, qui més em va transmetre l’amor per la poesia va ser l’Ovidi.