24.11.2020 - 21:50
N’hi ha que veuen “tremolor de cames” dins els rengles dels manaires de sempre a les institucions, però semblen ignorar que un allargament dels terminis més aviat podria ser perjudicial per a les candidatures lligades a un govern provisional capaç de cometre com més va més errors, alternativament escenificats per portaveus que semblen Nèmesis o petits napoleons regionals –per no parlar del prestigi, una mica malmès, o de l’eterna incertesa dels caps de llista en dansa.
N’hi ha, també, que aconsellen de cercar “maquiavels a l’Eixample” –perquè es veu que tot comença i s’acaba a la trista Barcelona dels nostres dies– per tal que els partits dits independentistes s’ajustin a la realitat, abandonin l’autocomplaença i l’ambigüitat i “facin una salsa que no agradarà a ningú del tot” en la nova etapa administrativa regional. En aquest cas, sembla que és nul·la la confiança en la capacitat de la direcció dels partits de fer política que no sigui electoralisme de màrqueting –si és que, ara i aquí, n’hi pot haver cap més.
N’hi ha, finalment, que, sempre propicis al diàleg, a les negociacions i a les giragonses del consens amb qui no et vol bé, albiren una mena de govern de “concentració nacional” entre els partits de l’actual govern amb empelts de l’independentisme d’esquerres i del federalisme que cogoverna a Madrid, sempre amb la indissimulada pretensió que tot quedi lligat amb una emulsió neutra.
Fora d’això, la pretensió assembleària de calibrar fidelitats al passat immediat entre els partits en lliça, o de posar a prova la voluntat de proclamar cada dos per tres la república per part d’un nou govern, revela fins a quin punt el moviment independentista ha perdut el carrer i l’estratègia: d’aquí a l’absentisme electoral, o a la formació de candidatures grupusculars d’un independentisme irredempt, hi ha un pas. Després potser tothom farà la guineu i ens diran que no eren verdes.
Admetent que no tinc un dia gloriós, miraré de ser positiu dins les meves limitades possibilitats. És lloc comú, com en la faula esmentada, que el país es troba davant un repte de futur molt compromès, lluny, tanmateix, de la fatalitat històrica amb què solem abordar –amb justa raó, tot sigui dit– el futur de la llengua pròpia dels Països Catalans. Com que, en termes generals, la propaganda oficial sol anar lligada a les magnituds macroeconòmiques, no cal ser un expert per entendre que un cop controlada, en termes clínics, la pandèmia, el sistema financer i les borses mundials, que en són vehicle i nunci, faran sonar totes les campanes de la represa, el creixement i l’estabilitat. Per als despistats en el temps i per als beats de la raó del capital i de l’estat, direm que aquests van ser, justament, els lemes amb què tornaven a embadocar el personal, després de la crisi del 2006-2018, any més, any menys: ai, quin dolor, clamaven els pontífexs del sistema realment existent, ara que ja ens en sortíem, va i arriba el virus del dimoni per privar-nos de la universal felicitat promesa, després de la travessia del desert de l’enèsima crisi capitalista –”y lo que te rondaré, morena…”. Òbviament, les recomposicions del capital, les reestructuracions del mercat de treball, l’ofensiva dels especuladors amb la misèria imposada –”la misèria necessària, diuen, de tanta gent…”, cantava Raimon–, la liquidació de grups socials sencers, la marginació de gent en la maduresa de la seva vida, l’expatriació d’una generació per culpa de les retallades i la precarietat subsegüent, el paper galdós d’unes administracions públiques impotents… De tot això, re de re, no calia parlar-ne, igual que no caldrà parlar, quan sortim de la pandèmia, sobre les noves recomposicions, reestructuracions, precaritzacions, expulsions, pèrdua de drets, descomposició del teixit industrial, proletarització individualitzada amb el teletreball –”y lo que te rondaré, morena…”.
Parlem de “reconstrucció del país”? Parlem-ne, doncs, però, sobretot, que ens en parlin. Que ens parlin de pressupostos, d’assignacions, de pegots per a tapar forats, de fons europeus i, si pot ser, sense ofendre ningú, que ens parlin de l’espoliació fiscal –aquesta delicada partida de la riquesa nacional que la delicadesa de la UE deixa de costat per tal que l’estat espanyol no faci fallida, si es recomponien els comptes domèstics i s’acabaven els subsidis interiors… Si no fos que és la mateixa UE que, en nom dels interessos financers realment existents, subvenciona la pèssima gestió espanyola de la crisi anterior, de la crisi present i de les mares de totes les crisis: la ineficiència, l’opacitat, la corrupció, el centralisme. Res que cap oligarquia no practiqui a consciència.
Aquí, tenim, doncs, el primer problema seriós de la pròxima reconstrucció nacional: des d’on arriben els diners i qui en controla l’arribada; qui fa els pressupostos i qui en controla la sortida; qui fa de mediador i qui sanciona la destinació final (i podem estar segurs que, en aquesta ratlla de les obligacions públiques, a l’administració regional catalana li queden molts deures a fer).
I ara ve allò que anomenen política: qui pot propugnar una aliança, una col·laboració, una entesa, un diàleg, amb un estat com l’espanyol? Lloguem cadires per assistir als assajos de la llei contra desnonaments promoguda per Podem, Bildu i ERC, cadascú amb estratègies ben distintes i acomodacions tàctiques de manual: Podem per tenir garantit un lloc a les estructures d’estat bo i eclipsant Ciutadans i barrar el pas a les temptacions dretanes del PSOE; Bildu per fer la rèplica del PNB, impedir que Podem torni a fer peu a Euskadi i guanyar prestigi com a partit de concert i de govern; i ERC per fer-se un partit lliure de tota sospita per a ser tractat de pal de paller en la llarga nit de l’autonomia-que-vol-i-dol.
Mentrestant, el desassossec ja s’ha fet crònic entre la pobra gent, i el cas extrem del sense-sostre ferit a trets per un urbà, entre el silenci colpidor de les institucions, seria bo que no tingués res a veure amb pràctiques execrables dins la Guàrdia Urbana, derivades dels fets del Raval en la nit del 27 de maig, quan van ser ferits dos urbans, que van rebre el suport oportú d’uns col·legues de l’extrema dreta (traduïm de l’espanyol: “El nostre suport als companys en els enfrontaments provocats ahir al Raval pels radicals independentistes habituals. Ara veurem si Ada Colau us fa costat o segueix la veta victimista i justificadora dels d’Iridia”).
Continuarem, que això acaba de començar, i res de més apropiat per al cronista de tornada a la trista –perdó pel nou rodolí—realitat.
