Totes les veus de la cultura basca

Després de deixar Barcelona enlleganyada i de recórrer sis-cents quilòmetres, dissabte al vespre em vaig plantar a Durango amb el cel ben estelat. El recinte de la Durangoko Azoka acabava de tancar en aquells moments, per la qual cosa vaig haver de posposar temporalment el meu primer contacte amb el principal aparador del llibre i el disc basc. Sí que vaig tenir el temps just de deixar les coses en un cèntric hostal i acostar-me al teatre municipal, l’antic convent de Sant Agustí, on s’havia de celebrar un reconeixement als dotze fundadors de l’Azoka, ara fa justament cinquanta anys. Un homenatge, vaig comprovar ràpidament, en forma d’obra de teatre a càrrec de la companyia amateur resident, Karrika, formada fa vint anys a recer de la ikastola municipal. Curiós, vaig pensar, que el principal tribut als membres impulsors de l’associació Gerediaga, organitzadora des del 1965 de la fira del llibre i el disc, fos en format teatral.

L’endemà, 6 de desembre, just abans de l’obertura de portes de l’Azoka l’equip de comunicació em va proposar de passar pel cinema. S’hi feia l’estrena d’un documentari sobre la constitució (no pas del text rebutjat en referèndum per la majoria del poble basc el 1978) del primer diari en èuscar, l’Euskaldunon Egunkaria, vint-i-cinc anys abans dia per dia, en el marc precisament de la Durangoko Azoka. Curiós, vaig tornar a pensar, que en la principal fira literària i musical d’Euskal Herria es pugui seure també a les butaques d’un cinema.

Una hora i mitja després, seguint la riuada de gent que, com les aigües del Mañaria, avançava cap al pavelló de Landako Gunea, encara em va saltar una altra vegada la curiositat: fora del recinte de la fira, en dos edificis annexos, em van cridar l’atenció un tendal ple de cotxets infantils aparcats (sota el rètol ‘Haur kotxeak’) i, ben a prop, una façana farcida de cartells musicals.

Amb algunes preguntes extra d’última hora rondant pel cap, doncs, finalment vaig aconseguir de trepitjar el recinte central de la Durangoko Azoka i començar a treure’n l’entrellat: després de molts anys de dedicació exclusiva al llibre i el disc, tant l’organització com alguns participants en la ‘cita del desembre’ van veure el perill que el model estrictament comercial de la fira la deixés muda, em va explicar ben gràficament Lutxo Egia. Va ser així com el 2008 va néixer l’espai Ahotsenea (‘la casa de la veu’), per donar la paraula als escriptors i el micro als cantants. L’èxit de l’aposta va convèncer Gerediaga a eixamplar des de fa uns cinc anys les disciplines presents oficialment a la fira donant la veu, per exemple, al cinema (amb l’espai Irudienea), les arts escèniques (Szenatokia), els grans concerts (Plateruena) i les propostes infantils (Saguganbara). Durant el cap de setmana llarg vaig poder-ne parlar amb les seves quatre responsables.

Arrate Illaro és membre d’Euskaltzaleen Topagunea, la federació d’associacions en èuscar que col·labora amb Gerediaga en l’organització i la programació de l’espai dedicat al cinema. L’objectiu d’Irudienea, em va explicar, era d’acostar la cultura audiovisual a la gent que visita la fira del llibre i el disc, perquè en gaudeixi i alhora visualitzi els últims treballs del sector. Un sector, em va sorprendre, que veia ‘bastant bé, tot i que sovint es digui que no’. Hi ha com a mínim diferents generacions que hi juguen, s’explicava: ‘L’anomenada generació Kimuak, formada sobretot al voltant d’un potent i reeixit programa de curtmetratges amb aquest nom impulsat pel govern basc. Directors? Asier Altuna, Jon Garaño, Jose Mari Goenaga… Però ara ve una altra generació, ja, encara sense nom i de creadors més joves.’ Com Lara Izagirre, directora de ‘Un otoño sin Berlín’, i Aitor Gametxo, formant-se en cinematografia (com molts més) a Barcelona.

En l’àmbit dels curts hi ha qualitat i fins i tot quantitat, m’assegurava Illaro: ‘És un sector bastant potent en la cultura basca. I ara, amb films d’èxit com “Loreak” i “Amama”, estem començant a fer el pas cap als llargmetratges, que pel nostre context ja són grans produccions.’ I no s’ha començat amb mal peu, en això de les ‘superproduccions’: ‘Loreak’, dirigida per Garaño i Goenaga, és el film que l’Acadèmia de Cinema espanyol ha seleccionat per al premi Oscar a la millor producció de llengua no anglesa. ‘Tenim l’esperança que la nominació pugui ajudar el cinema en èuscar a creure que és cinema de qualitat, i no sols que té valor perquè és en èuscar.’

L’optimisme expressat per Illaro amb la descripció del, perquè no?, moment dolç del cinema en èuscar es va rebaixar amb la conversa que vaig mantenir amb Arantza Arrazola, responsable de l’espai teatral de Durango. Consumidora empedreïda de teatre (‘Aquest any no he vist tantes obres com el passat: unes dues-centes per tota la península’, em va deixar anar a mode de presentació), es planyia dels efectes directes de la crisi sobre el sector: ‘D’entrada, ha dificultat molt que avui, tal com tenim estructurats els cicuits teatrals, es pugui moure el teatre fora del país. Cada vegada que hi ha crisi, els circuits es tanquen en els seus territoris. I, alhora, hem viscut una atomització de l’escena.’ Tampoc no en surt ben parat, el sector, quan el compara amb el català: ‘El nostre està molt menys professionalitat. Catalunya juga a una altra lliga.’

Però, al costat d’això, reivindica des del seu estimat teatre el seu espai dins la Durangoko Azoka. Szenatokia va néixer fa quatre edicions quan l’associació d’afeccionats al teatre d’Euskal Herria (EHAZE) es va posar en contacte amb Gerediaga perquè l’espai escènic de Durango fos utilitzat pels creadors teatrals, més enllà d’esdeveniments puntuals de la fira com la gala d’inauguració i alguns homenatges. ‘Volíem reivindicar-hi un espai d’arts escèniques i per això vam idear tot d’activitats, que s’amplien any a any: EHAZE té un estand al recinte de Landako amb llibres d’obra teatral en èuscar; s’organitza una marató amb vuit companyies que tenen un quart d’hora per a presentar un espectacle seu; s’impulsa un dia de reflexió sobre un tema concret, tot prenent un cafè, amb professionals de les arts escèniques; cada any també es programa un espectacle professional… Enguany, com que la fira s’ha allargat un dia més, n’han muntat un altre, dedicat íntegrament al circ (la disciplina en què s’ha especialitat aquest centre cultural de Durango) i amb una companyia de Biscaia, una altra de Guipúscoa, una de Navarra i una d’Iparralde.

Promoure els grups de tots els territoris d’Euskal Herria que s’expressen en èuscar és també l’objectiu primordial de Plateruena, ‘percebut com la zona dels concerts (i la festa) quan la fira tanca cada vespre la porta’. M’ho deia Erika Uranga, l’encarregada d’aquest espai de cultura que té la particularitat de programar i funcionar en èuscar tot l’any. De ‘kultur exteak’ com aquesta, n’hi ha una mica per tot el país: ‘A la comarca del Duranguesat, l’èuscar s’hi parla bastant i no són inusuals, aquesta mena d’espais. No és tan habitual l’esforç que fem perquè la llengua sigui present en els productes finals, però també en el procés d’elaboració de les propostes que oferim.’

Aquests dies a Durango només he pogut assistir a un dels cinc concerts programats. Esne Beltza, el grup de moda actualment, hi defensava el disc que farà rodar l’any vinent per gairebé tots els pobles d’Euskal Herria: ‘Els grans grups tenen clar que han de passar per l’escenari del Plateruena durant la fira si volen presentar un nou treball: és la targeta de presentació i d’obertura de portes principal.’ Uranga em va confirmar també una percepció personal: ‘Malgrat que ara amb la crisi potser ha canviat una mica, durant molts anys la manera de socialitzar-se culturalment de la gent aquí ha estat amb la música. Durant molts anys, sí, ha estat la clau de la cultura basca.’

El que no admet cap dubte és que, per damunt de la música i de qualsevol altra disciplina, la clau de la cultura basca són els infants, els nens i les nenes escolaritzats ja normalment en èuscar i que tenen l’oportunitat i el desafiament alhora de fer-lo un idioma (més) normal en el futur. Per això la Durangoko Azoka té ben presents les criatures des de fa molts anys, quasi vint-i-cinc. Però no ha estat fins fa relativament poc que no ha premut l’accelerador i ha canviat el xip: en comptes que els petits s’adaptin a la fira com en el passat, amb la jove secció Saguganbara coordinada per Itsaso Gangoitia (de l’associació Berbaro) fa l’efecte que és la fira qui s’ha adaptat a ells. I ho fa no sols amb un dels passadissos més llargs, concorreguts i amb més cues per signar llibres del firal, sinó sobretot amb un espai específicament pensat per a infants: ‘Bé, per a tota la família’, em va puntualitzar ràpidament Gangoitia. La segona frase que vaig pronunciar també va rebre una correcció immediata: ‘No, a Saguganbara no oferim una programació d’entreteniment i prou, no és una ludoteca perquè els nens s’hi estiguin, sinó que tenim uns objectius que són la transmissió de l’èuscar i de la cultura basca. I pensem que en aquest objectiu, les famílies i els adults, hi tenim molt a dir perquè som els qui al capdavall els transmetem aquests valors. No és un espai perquè els nens s’hi estiguin, sinó perquè en siguin protagonistes i els adults també hi tinguin un paper, perquè som el seu referent.’

En general, l’èuscar és la llengua majoritària de la Durangoko Azoka (i de Durango, aquests dies), però on especialment es nota és a l’espai infantil: ’Sí, aquests cinc dies s’escolta més la nostra llengua que en tot l’any, sobretot aquí. De fet, ja se sol dir que l’èuscar és l’idioma per a parlar amb els nens i amb els gossos… Més enllà de la broma, sí que es nota amb l’escolarització en basc un canvi de xip en alguns pares que l’aprenen per transmetre’l als fills o per tenir-hi comunicació.’ Fora de l’escola, la realitat lingüística és tota una altra. Però no falten iniciatives que miren de capgirar la situació: ‘Hi ha editorials que treballen per crear imaginari euskaldun. Si la televisió inculca als petits uns personatges que no són nostrats, doncs creem-los perquè tinguin referents fets per nosaltres, en la nostra llengua i amb els valors que vulguem transmetre’ls.’ Tot això al mateix nivell, recalcava Gangoitia: ‘A l’espai tenim molt clar que no tot el que es fa en basc és vàlid: que sigui en èuscar és molt important, però també que incorpori valors com la coeducació, la interculturalitat, el respecte per la natura…’

Amb aquests criteris, la programació de Saguganbara es basa en rondallaires, teatre, pallassos i tallers. Però també hi ha, és clar, una atenció especial per al llibre i la música. Seguint la política de donar veu que s’ha imposat els últims anys a totes les seccions de la fira, els escriptors de literatura infantil també són convidats a presentar-hi la seva obra davant el seu públic: ‘Observem sovint que els escriptors saben escriure i arribar a la imaginació dels nens, però després no saben la manera d’arribar-hi en el tu a tu, els falla la manera d’acostar-s’hi físicament. Molts dels autors que convidem, de fet, ens diuen que els representa un plus anar al nostre espai, perquè a més d’escriure el llibre han de preparar la presentació infantil, ja sigui amb il·lustracions, amb contes…’ ‘Però després en surten encantats, perquè la màgia que es viu allà dins és increïble.’

Amb satisfacció per la màgia increïble d’aquests dies passats a Durango deixo el bon temps del País Basc per a retrobar-me amb la Barcelona… emboirada.