09.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 10.11.2023 - 21:20
Segons Carles Puigdemont, Junts ha tancat un acord que obre una “etapa de negociació inèdita”. En vista de totes les incògnites per allò que vindrà, una certesa: l’opció pactista de Junts amb el PSOE tanca una etapa i obre un nou cicle polític a Catalunya. Només Puigdemont –amb la legitimitat amb què compta dins les files pròpies malgrat no tenir-hi cap càrrec orgànic– podia dirigir el partit cap a una situació com aquesta i preservar alhora la unitat entre els diversos sectors. L’executiva de Junts, encapçalada per Laura Borràs i integrada per dirigents pragmàtics com Jaume Giró, va avalar l’acord sense veus crítiques. Puigdemont va presentar el pacte amb cautela. “Iniciem un camí incert i ple de dificultats”, va admetre. Junts s’implica en la negociació del dia a dia, i haurà de batallar perquè allò que s’ha signat es compleixi i hi hagi nous pactes, en canvi de garantir la governabilitat al PSOE. I alhora, aparca l’estratègia judicial de l’exili. Si Puigdemont torna a Catalunya, serà gràcies a l’amnistia pactada, no a una victòria judicial a l’exterior.
Puigdemont s’arromanga en la negociació. Espera encapçalar un intent seriós de resoldre el conflicte polític i indirectament nega que ERC hagi fet aquest mateix camí abans. El dirigent de Junts feia aquesta referència velada al mecanisme de verificació internacional tot evocant la conferència que va fer al setembre per a fixar les seves línies vermelles: “M’alegra pensar que aquelles condicions van inspirar uns altres que avui comparteixen el que fins fa poques setmanes desconsideraven o trobaven innecessari”, va dir, tot donant per perduts els últims quatre anys i el manteniment de la taula de diàleg. ERC va evitar de respondre a l’atac de Puigdemont. La seva portaveu, Raquel Sans, es va referir a l’acord com una oportunitat “per a sincronitzar i coordinar” els objectius estratègics.
La coincidència en la via dialogada a Madrid afavorirà un acostament entre els dos antics socis de govern? No sembla que, ara com ara, hagi de ser així, ans al contrari. Ja han negociat la investidura de Sánchez separadament, i ara cada partit tindrà la seva taula, a més de la taula de diàleg entre els dos governs. Es fa crònica la competició per a exhibir qui treu més rèdit de la dependència aritmètica del PSOE al congrés espanyol. Una pugna aferrissada per a mirar de guanyar terreny electoral a Catalunya (en el cas de Junts) i per a mantenir-lo (en el cas d’ERC).
Encara més. D’alguna manera, Puigdemont malda per recuperar la legitimitat política que li ha negat la política espanyola, i part de la catalana, després de l’aplicació del 155. Prova d’exercir un lideratge que va més enllà de la legalitat vigent, malgrat que s’hi hagi d’acollir si aspira a tornar a ser mai candidat a la presidència de la Generalitat. Si ha encapçalat el seu partit en un moment tan remarcable com aquest malgrat ser-ne formalment un militant de base és perquè internament ningú no qüestiona que la seva figura està per damunt de tot. També se n’ha sortit, en part, amb el PSOE. No hi ha hagut cap fotografia amb Pedro Sánchez, però ha obtingut el reconeixement dels socialistes espanyols amb la fotografia amb Santos Cerdán i, abans, amb Yolanda Díaz. És igualment destacable que ahir no es difongués cap imatge de la signatura del pacte entre el número tres del PSOE i Jordi Turull. El missatge implícit és que el pacte és amb Puigdemont.
Podrà exercir aquest ascendent, encara, sobre l’electorat independentista? No deixa de ser simbòlic que la compareixença d’ahir la fes a la mateixa sala on va aparèixer públicament el 31 d’octubre de 2017. Aquell dia s’erigia en el “president legítim”.
D’allò ja fa sis anys. I després de tot això que passat d’aleshores ençà és difícil que ERC, Junts i la CUP refacin la unitat perduda. La CUP creu que Junts s’ha enfilat al carro de l’autonomisme on ja era ERC i que s’ha buidat de sobirania el parlament, que ha restat al marge dels moviments dels partits. El fet que ahir la CUP tornés a sotmetre a votació la seva proposta d’un nou referèndum unilateral, i que ERC i Junts s’hi abstinguessin per la impossibilitat d’arribar a un pacte, no deixa de ser simbòlic.
L’ANC també va marcar distàncies amb el pacte, amb el convenciment que l’acord allunya Catalunya de la independència. També va recordar que Junts no ha aconseguit de “cobrar per endavant”. De manera que es continua covant l’espai per a una quarta llista, tot i que, alhora, la investidura de Sánchez pot ser la millor garantia perquè Pere Aragonès assoleixi el seu propòsit d’esgotar la legislatura. Que el govern preveu de mantenir els mateixos socis ho indica el fet que els contactes per a negociar els comptes de l’any que ve els va obrir amb el PSC. Tant els socialistes com els comuns exigeixen més compliments del pressupost d’enguany abans d’entomar el del 2024. Però, més enllà de les tàctiques negociadores, el fet més probable és que aplanin el camí a Esquerra fins al final del mandat.
Una altra cosa és el desgast que això pugui continuar causant a ERC. En realitat, hi ha massa incògnites per a albirar com arribaran els partits a les eleccions si s’exhaureix la legislatura. La més gran és si l’amnistia (amb una proposició de llei que encara no han fet pública) s’aprovarà i es podrà materialitzar com ho esperen Junts i ERC. Fins a quin punt se’n sortiran els jutges que provin d’obstaculitzar-ne l’aplicació, fruit de la revolta d’una part del poder judicial? Podrà tornar, Puigdemont? Ahir, quan donava per fet que les converses amb el PSOE hauran de continuar fora de l’estat espanyol, no semblava pas preveure de tornar aquests mesos vinents.
Però a hores d’ara tampoc no es pot descartar. I si torna, l’electorat del PSOE està preparat perquè Puigdemont faci política amb normalitat a l’estat espanyol? El PP i Vox s’han disposat a entomar una legislatura de retòrica espanyolista inflamada, de qüestionament de legitimitats i de mobilització al carrer. Fins quan ho podran sostenir i fins on estan disposats a arribar? Un interrogant més: Puigdemont tornarà sense garanties de ser detingut? I, si és el cas, voldrà disputar l’hegemonia electoral a ERC dins l’independentisme? Preveu, després de repetir com a candidat les eleccions europees, optar a la presidència de la Generalitat?
I amb l’amnistia aprovada, quan Oriol Junqueras recuperi la capacitat legal de tornar a presentar-se a les eleccions, voldrà ocupar el lloc de Pere Aragonès? En una entrevista a Onda Cero, el president de la Generalitat va declarar que el seu projecte polític és de llarg termini i que les bases del partit decidiran el candidat en unes primàries. Esquerra entrarà en una etapa de divisió interna o s’hi arribarà a una solució de consens?
Les incògnites s’encadenen: el PSOE està disposat de debò a resoldre el conflicte català? O ha pagat una penyora per a ser investit i repetirà el patró de la legislatura anterior? Si, més enllà de l’amnistia, Junts no pot exhibir resultats tangibles de la negociació, Puigdemont deixarà caure Sánchez? O és que l’alternativa d’un govern del PP i Vox li pesarà irremeiablement? A Junts, hi ha qui espera que, si l’intent no funciona, caiguin del tot les caretes i el partit deixi de donar suport a Sánchez. “Si no s’avança en la negociació dels temes acordats (pacte fiscal, competències 100%, llengua, amnistia, autodeterminació, etc.) el mecanisme de verificació emetrà informe negatiu que es farà públic i Junts retirarà el seu suport”, va escriure a X Aurora Madaula, pròxima a Borràs.
Ara com ara, Junts s’allunya de la unilateralitat, malgrat que no hi hagi renunciat explícitament a l’acord. Tampoc no l’ha practicada d’ençà del 2017. Tanmateix, un nou fracàs de l’intent d’entendre’s amb Madrid podria tornar a portar a una represa col·lectiva d’aquesta via en el futur? Fins a quin punt podria enfortir-la novament?
Sánchez serà investit la setmana vinent i hi haurà un canvi de rasant: passi què passi, l’etapa de transició que va començar el gener del 2018, amb el gir de volant brusc d’ERC refusant d’investir Puigdemont, arriba al capdavall. Alguns dels protagonistes del 2017 malden per posar el comptador a zero, però han passat sis anys que han sacsat definitivament l’electorat. També és massa aviat, potser, perquè l’independentisme polític i civil comenci a trobar el camí per a reconciliar-se amb si mateix.
