29.06.2023 - 21:40
Tenia dues opcions. Explicar el meu drama amb els mocadors de paper i el nas que sempre em raja o fer cara de veure crisantems i parlar de la futilitat de la vida posant-li majúscula inicial a la mort. Nora o Emily. Doncs les trio a totes dues. Quan es va morir l’Emily, a Amherst, encara faltaven cinquanta-cinc anys perquè nasqués la Nora, a Nova York, a 176 milles de cals Dickinson, a tres hores i quaranta-dos minuts en cotxe, o a cinquanta-quatre hores caminant, en temps de l’Emily, potser dos dies en carro.
Jo les trio a totes dues. La pretesa superficialitat dels articles d’Ephron a Tinc un coll que fa pena (L’Altra, 2023, traducció de Carlota Gurt) i la inabastable profunditat dels bocins de cartes i poemes com aforismes de Fragments (Flâneur, 2022, traducció de Dolors Udina).
Ephron es llegeix com un got d’aigua fresca quan es té molta set. Dickinson són petits comprimits que s’han de dosificar. Combinen i no combinen. Les pots fer combinar. Les he llegides alhora, en el sentit que es pot llegir alhora, és a dir, alternant-les, i amb la idea de veure si en algun punt les podia fer parlar entre elles, i ara podria anar pel camí fàcil i dir que la Nora ens parla de nosaltres per fora, de nosaltres a fora, de nosaltres al món, i aquest nosaltres és un nosaltres fet gairebé essencialment de dones, i l’Emily ens parla de nosaltres per dins, de nosaltres a dins, de nosaltres al marge del món o més enllà, i aquest nosaltres es pot dir que som tots els éssers vius del planeta encarats al més enllà. O sigui que més que lligar, més que enllaçar-se, es complementen com el yin i el yang, fent un cercle complet entre totes dues.
Però he de dir la veritat, la veritat que he llegit: Ephron i Dickinson no parlen entre elles, si mai hi pot haver un diàleg entre aquestes dues autores serà gràcies a qui les llegeixi, i és aquí on vaig i ja ho sabíeu des del principi, si no és el primer cop que em llegiu. El darrer article de la Nora es titula “Podria ser pitjor” i és una mena de carpe diem fet passats els seixanta i carregat de realisme, feminisme i sentit de l’humor (“Soc així de vella: la Nancy Reagan i jo comprem a la mateixa botiga”). El fragment número 35 de l’Emily diu: “Saber el pitjor, fa perdre la por” (tret del poema 341, de 1862). Ho connecto i somric, com si hagués trobat la perla.
Però i si no les enllaço? I si em deixo estar de yins i yangs i vaig una passa més enllà? I si… jugo? I ja m’encenc. Perquè el que m’agrada més de l’Ephron és el to. I el que m’agrada més de la Dickinson…, també. M’interessa i m’interessarà sempre què diuen, sí, però és el com el que m’hi fa tornar. I llavors em ve al cap el tercer llibre que estic llegint aquests dies, Diario de un canalla de Mario Levrero, i tot el que em fa tornar a veure Levrero sempre que el llegeixo: que no s’ha escrit tot encara, que és mentida, que no ho haurem escrit mai tot si comptem amb el com, que és més infinit que el què. Levrero és aquell senyor que em va fer riure i pensar alhora tot un agost de novel·la lluminosa en què a partir d’escriure el diari d’una beca et feia evident que escriure una novel·la pot no ser escriure una novel·la sinó només dir que l’escrius i escriure sobre aquest anar a escriure una novel·la. No vull anar per aquí amb Ephron i Dickinson, però Levrero, des de la pila de llibres per llegir, em fa l’ullet i em diu un altre cop que no està tot escrit, que jugui. I jugo.
* * *
Si puc evitar que el Coll em pengi / No viuré en va / Si puc estalviar una Vida de Jersei de Coll Alt / O Mocador o Collaret / No viuré en va
* * *
Els bolsos de nit, per raons que resulten obscures tret que siguis marxista, són encara més cars que els normals. Però per desgràcia hi havia dies que havia de sortir de casa amb alguna cosa més que això tan bàsic. Vaig solucionar el problema comprant-me un abric de butxaques grosses. Això, ja me n’adono, va convertir l’abric en un bolso, però continuava sense millor que portar bolso. Qualsevol cosa és millor que portar bolso.
* * *
Puc sortir de casa sense bossa, sense diners, sense claus, puc sortir de casa vestida amb el primer vestit que he trobat a l’armari, descalça fins i tot, però no em deixo mai dels mais l’èxtasi de viure, confesso que és aquest el secret de la meva riquesa, que a això dedico els meus dies, mentre al meu voltant tothom empaita possessions i jo, que me’ls miro, només hi veig gent pobra i abjecta, i ni butxaques per amagar-hi les mans, no tinc, ni em calen. Si mai em moro de gana i no tinc ni bossa ni butxaques d’on pessigar quatre molles de pa, tinc les paraules per descriure el dolor i aquestes no caben en cap bossa.
* * *
Les grans Fams s’alimenten elles mateixes, però les petites Fams s’afligeixen en va.
* * *
Imagino Ephron rellegint Dickinson en un dels milions de locals que et fan la pedicura a Nova York (“De vegades em semblava que hi havia més locals d’ungles a Manhattan que no pas ungles”) i la sento recitar, mentre se li eixuga l’esmalt: “Hi ha aquells que són superficials intencionadament i profunds només per accident.”
