Tota política que no fem… Barcelona

“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.” Els aforismes de Joan Fuster ja ho tenen, això, que quan els llegeixes per primera vegada dius oh!, i quan hi tornes dius ah!, i a la tercera encara pots fer hum! i trobar-hi més coses. Somriures, burxes, estímuls per al raonament. Frases per a una samarreta que penses, mira, això, avui, em defineix. Citacions d’autoritat per a un article o una conversa fonda o circumstancial. Aquest, per exemple, tan conegut, tan clar, tan repetit tantes vegades, tan necessari també i que ara escric de nou: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.”

Em sembla que, ateses les circumstàncies i els temps i les emprenyamentes que vivim, l’hauríem de prendre de divisa.

Nosaltres, els independentistes, vull dir.

(Per cert, i abans de continuar: recordem que l’aforisme de Fuster es refereix a fer política. A fer-ne. No diu res de gesticular-la ni de viure’n ni de si no em votes a mi és culpa teva.)

Hauríem de prendre de divisa aquest aforisme i algun altre que digui que tant com hem avançat ja és nostre i que no acceptarem reducció. La meva memòria fatal ara no en repesca cap que hi encaixi, però de segur que n’hi deu haver. (Obro parèntesi, faig la crida: si algú se’n recorda o sap trobar-lo, que el comparteixi, si us plau, tanco parèntesi.) Ara bé, totes dues coses (la política imprescindible, els avenços assolits) queden enterbolides per aquest present empantanegat que ens genera decepcions i indignacions que entre elles s’alimenten.

No pretenc, ni de bon tros, seure ara a judicar uns sentiments que a mi mateixa em sotraguen, ni oblidar que les persones ens movem també amb i per les emocions (malament rai, si no fos així). És tan sols que col·lectivament no ens podem permetre que les decisions polítiques ens siguin dominades per les emocions, per l’impuls de dir que de tot plegat en faig un farcell i que a pastar fang amb el bolic i tot el que hi ha entaforat a dins.

I ho escric, això, avui, per dues coses, totes dues relacionades amb la maniobra (llorda, grollera, repel·lent, etcètera i més: previsible) que ha evitat, que ha tornat a evitar (i ja són tres brutíssimes vegades), que Barcelona tingui un govern independentista (de l’independentisme bli, de l’independentisme bla: a ulls del poder espanyolista, tant els uns com els altres com els de més enllà són independentisme). Per dues coses, he dit: per l’aforisme i pels comuns.

Per l’aforisme: perquè hi hem vist com la política feta contra nosaltres de seguida s’organitza políticament precisament quan és per a anar contra nosaltres. I tots plegats es deixen estar de bagatel·les, que si tu em vas dir cul d’olla, que jo amb tu mai de la vida, i els mateixos que s’esbatussen per la cadira que hi ha en joc a Madrid, s’abracen sense problemes quan es tracta de mantenir lligada Barcelona. Lligada a Espanya i als interessos d’Espanya. I hem vist també fins a quin punt entenen que la institució és important. Que la política no és només la que es fa des de les institucions, però que també necessitem la que es fa des de les institucions. I que per això hauríem de vigilar que la crítica a les actuacions dels partits (més que legítima, imprescindible) no se’ns deixatés, no ens immobilitzés en la retòrica antipolítica. Perquè els partits polítics només són eines (evolucionables i canviables), però són eines necessàries.

Per dues coses, deia. La segona, pels comuns: més enllà del filibusterisme del personatge Ada Colau (“ja sóc totes les coses contra les quals vaig lluitar quan tenia vint anys”, que deia, si fa o no fa, aquell poeta mexicà), hi ha el silenci dels seus electors. Penso en amics i coneguts que probablement l’han votada, ara també, i el seu emmudiment és clamorós. Que sí, que aquest corrent no ve de nou, que Coscubiela et alii, però que també hi havia, dins de la coalició, sensibilitats ben diferents. I n’hi havia, sobretot, entre els electors. I em costa de creure que aquests votants de l’espai dels comuns combreguin tan mansament amb la roda de molí que és el complot amb la dreta espanyolista del PP. I penso que no ho hauríem de donar per fet, tampoc. Que el moviment independentista va agafar encara més força, aquella força que el va fer socialment hegemònic, quan va sumar per a la causa (de la llibertat, de la democràcia, del dret de decidir) sectors que d’entrada no n’eren, d’independentistes.

Ara sembla que les forces espanyolistes, que aleshores se’n van espantar, pretenen esquinçar aquella aliança. Ells fan la seva política i juguen les seves cartes. Nosaltres no els hauríem de comprar la catxa.

(I encara que l’article ja s’havia acabat, obro parèntesi per dir que aquesta nit de Sant Joan, a Espolla, a l’Alt Empordà, hi encendran la foguera; i que, juntament amb els veïns de Rabós, des d’Espolla han quedat per anar a cercar la Flama del Canigó a Banyuls de la Marenda, que és al Rosselló; que hi faran cap acompanyats dels Grallers d’Espolla i del Foment de la Sardana de Banyuls; que a la convocatòria hi escriuen explícitament “Travessarem les vergonyoses pedres” perquè ho fan per això i perquè ningú no oblidi que encara ens tallen la carretera per separar-nos els dos vessants de l’Albera. I que aquest país és ple de gent tenaç i collonuda. I pot semblar que la notícia no té res a veure amb el text de dalt però resulta que sí.)