05.05.2020 - 22:00
En qualsevol democràcia hom entén de manera gairebé intuïtiva que el resultat de les eleccions condiciona la formació del govern. Perquè al final és la gent, amb el seu vot, que decideix no únicament qui governa sinó com governa. El govern, en una democràcia, no el pot formar qui vol: necessita tenir prou vots a les urnes o al parlament. I qui forma govern sap que ser al govern no li dóna llicència per a menystenir la resta de l’espectre polític. L’aritmètica parlamentària, fruit de la decisió popular, el lliga sempre. És per aquesta raó que, en qualsevol democràcia, la tasca fonamental d’un primer ministre és suscitar el consens necessari entorn de les seues polítiques perquè es transformen en acció. I això per una raó molt simple: perquè si no té prou vots per a governar no ho podrà fer, perdrà votacions i acabarà perdent el govern. Això vol dir, com és evident, que la tasca fonamental d’un primer ministre és negociar, oferir pactes i escoltar, si més no els partits més pròxims. La democràcia funciona d’aquesta manera.
Arran de la situació creada per la pandèmia de la Covid-19, el president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, va anunciar el mes de març que acaparava tots els poders de l’estat proclamant un irregular estat d’alarma que, tanmateix, com que la situació era tan greu, ningú no es va atrevir a criticar dins el parlament votant-hi en contra. Concretament, el 25 de març es va votar per primera vegada amb el vot favorable de tots els partits, tret d’ERC, Junts per Catalunya, la CUP i Bildu que es van abstenir, demostrant una altra volta que la sensibilitat democràtica és més aguda en aquesta part de l’estat espanyol que no pas en aquella.
Des d’aleshores ha passat poc més d’un mes i avui Sánchez sotmetrà aquest mateix estat d’alarma a una nova votació, en què les coses seran molt diferents. D’entrada, i això és molt més important que no sembla, perquè el bloc català tornarà a votar unit com el primer dia però ara havent passat de l’abstenció a un contundent vot negatiu, molt aclaridor. Encara falten unes quantes hores per a la votació, durant les quals poden passar moltes coses, però, fins i tot amb el dubte sobre què farà el PNB i sobre si el PP s’abstindrà, com sembla, o votarà que no, tot indica ja que el govern bipartit PSOE-Podem no aconseguirà ni el 50% dels vots del parlament espanyol a favor de l’estat d’alarma, encara que el puga renovar in extremis.
Haver baixat del 90% dels vots a menys del 50% en només quaranta-dos dies és tot un rècord d’incompetència política certament digne de ser apreciat. Oimés en les circumstàncies tan extraordinàries que tots hem viscut aquestes darreres setmanes i que facilitaven molt l’adopció de decisions que altrament no s’haurien arribat a acceptar mai. Per aconseguir-ho el president del govern espanyol ha hagut de menystenir molt i reiteradament, de manera insultant i tot, els altres partits de la cambra dels diputats i, no cal dir-ho, les anomenades comunitats autònomes. Que fins i tot presidents socialistes com els de l’Aragó o Castella – la Manxa siguen crítics amb el govern espanyol resulta avui més que significatiu –si n’és, de lluny, ara, aquella primera reunió on només el president Torra va ser capaç d’alçar la veu…
La supèrbia de Pedro Sánchez, i la seua escassa comprensió de les regles democràtiques, li passa una factura cara que potser acabarà salvant encara pels pèls avui, però que ja veurem si pot tornar a salvar d’ací a dues setmanes. El PNB ja n’ha tret el suc que li interessava, a darrera hora, negociant a la seua, com sempre, un tracte bilateral. I el PP no acaba de ser clar que s’atrevesca a votar avui que no, però passarà a l’abstenció i d’ací a dues setmanes potser el seu no ja farà impossible de mantenir les mesures d’excepció.
A curt termini, doncs, Sánchez ho té magre. Però a llarg termini encara ho té molt pitjor. El bloc que el va dur al poder s’ha esquerdat i l’independentisme català se li allunya cada vegada més –la CUP ja ho va fer votant que no el 9 d’abril, Junts per Catalunya s’hi va afegir el 22 del mateix mes i ara ho farà ERC. Per tant, les esperances que el dirigent socialista espanyol podia tenir de dominar la situació política al Principat, amb la intenció de mantenir-lo durant un temps raonable encara dins el marc espanyol, s’aprimen. I molt. Ara la Covid-19 és el problema principal de tothom. Però quan passe, que passarà, el procés d’independència de Catalunya tornarà a ser a la primera fila, acompanyat d’una crisi econòmica com no n’haurem vista mai cap i enmig d’un descrèdit enorme, no solament del PSOE sinó també dels comuns, que no han sabut desmarcar-se gens dels seus col·legues a l’executiu ni han fet valer gens la seua diferència –ni tan sols per a impedir, diguem-ho tot, que Sánchez es llançàs als braços de Ciutadans en la darrera giragonsa per a mantenir-se al poder.
Si fossen llestos i pensassen com a demòcrates, i en el futur d’Espanya, els socialistes ara mateix ja mirarien com recompondre les relacions amb l’independentisme i suavitzar la situació, ni que siga pel seu interès de mantenir-se al poder. Però ja heu vist tots que en compte d’això s’han llançat a l’insult desbocat i tavernari contra Gabriel Rufian i han desfermat una campanya de manipulació tan barroera de la posició d’Esquerra que farà molt difícil als republicans de tornar allà on eren abans de la pandèmia. És clar que, si fossen llestos i pensassen com a demòcrates, en realitat ja no haurien fet la major part de les coses que han fet aquests darrers quaranta-dos dies…
PS. Abans algú no s’excite massa i diga que dic coses que no dic: amb tot això que he escrit no dic que el pas al no d’Esquerra signifique res més que això que significa concretament, ara i ací. Ni amb això aventure res sobre el futur i encara menys sobre la manera com l’independentisme traurà el cap de nou ni sobre si el traurà amb els mateixos protagonistes polítics que fins ara –cosa que cada dia em sembla certament més difícil. Remarque únicament que el govern espanyol tenia, per primera vegada en una dècada, molt bones cartes a la mà per a deixar l’independentisme estabornit una bona temporada, fora de joc, i no les ha sabudes jugar. Que l’independentisme, siga quina siga la forma que adopte, sàpiga ara jugar les cartes que li han caigut a les mans, això ja és tota una altra història que veurem si passa. I, si passa, com passa. Però d’una cosa no tinc cap dubte: que el joc i l’escenari han tornat a canviar radicalment. Espanya, ja ho veieu, no ens fallarà mai –ep!, si se’m permet la broma.
