01.09.2022 - 21:40
Fa anys la política catalana tenia un retorn de les vacances dels més calmats d’Europa. La Diada feia que les coses començassen amb una suavitat i una tranquil·litat que sobtava qualsevol observador estranger. El procés d’independència va posar fi a aquest costum, però això que hem vist enguany em sembla que, amb l’excepció de l’estiu del 2017, no ho havia vist mai. N’és un bon exemple tot allò que va passar ahir al parlament, amb la segona part de l’episodi Borràs, les desqualificacions imprudents de Marta Vilalta sobre els seus socis de govern i les enèsimes amenaces buides i gens creïbles sobre la permanència de Junts al govern –que ve el llop, que ve el llop, aneu alerta que ve el llop!–, pronunciades en públic per Jordi Turull.
Però no entendrem aquests fets sense tenir present una raó que explica tanta acceleració i tanta impostura de tothom. I aquesta raó és les eleccions locals, que l’estat espanyol ha decidit que siguen aquest curs, el 28 de maig. Perquè aquell dia, vist que el combat per la independència ha estat substituït –no al carrer, però sí en l’àmbit institucional– pel combat per l’hegemonia, es posaran en joc unes quantes coses importants. D’ací vénen el soroll i la gestualitat. D’ací vénen l’excés de soroll i l’exageració de la gestualitat.
Oficialment, es tracta de saber quin partit aconseguirà més batllies, o, si més no, més regidors abans dels pactes. En les eleccions del 2019, ERC passà per primera vegada al capdavant, amb 3.107 regidors, seguida de Junts, amb 2.798, i la resta de partits ja molt enrere –la CUP, per exemple, n’obtingué 355. Per Esquerra va ser una victòria molt important, perquè la consolidava com a partit major, després d’haver guanyat amb claredat unes quantes voltes les eleccions espanyoles. Però encara era, i és, una victòria massa minsa a l’hora d’assegurar l’hegemonia, sensació que es va reforçar molt pels resultats tan ajustats de les autonòmiques posteriors.
Ara, per tant, la qüestió és saber si ERC serà capaç de marcar prou distància amb Junts i consolidar-se definitivament com el partit més gran o no. O bé, alternativament, si Esquerra començarà a pagar el seu gir copernicà d’aquests darrers anys en la lluita per la independència de Catalunya o no.
Vistes les coses així –i així és com les veuen en les seus centrals–, les eleccions del maig són una partida a vida o mort i d’ací ve la violència amb què s’expressen els uns contra els altres dia sí dia també. El nerviosisme, lògicament, és particularment intens a ERC, perquè el 2019 va obtenir un resultat excel·lent –guanyà a Barcelona i a Lleida i fou segona a Tarragona, on va fer seua la batllia– i defensar un èxit d’aquestes dimensions no és gens fàcil. És veritat que a Junts, que va guanyar a Girona, ara tampoc no li serà fàcil allí, però Esquerra té més a defensar, sobretot perquè les enquestes no són gaire positives per als actuals dirigents ni a Lleida, ni a Tarragona, ni a Girona tampoc. I tenint en compte també que a Barcelona, que té un pes propi i únic, tot canviarà molt si Xavier Trias acaba essent el candidat de Junts. La batalla per les ciutats de l’àrea metropolitana i les capitals de la Catalunya interior tampoc no s’ha decidit, aparentment, i la xifra d’abstencionistes dins l’independentisme puja a cada votació, mentre que el PSC creix i creix en vot i poder i amenaça de xafar la guitarra a tothom. El panorama, vist amb aquestes ulleres a la seu partidista, no pot ser més inquietant.
Però a l’hora d’explicar aquest nerviosisme cal afegir-hi dos factors. L’un és l’allunyament, com més va més irreversible, entre ERC i Junts, que els ha fet perdre de vista les normes de convivència i respecte mutu més elementals. Esquerra, especialment, sap que la seua credibilitat com a partit independentista cada dia és menor, de manera que cerca quina llufa pot penjar a Junts com a contrapartida, simplement per a evitar que els independentistes que els abandonen a ells es passen als altres. D’ací ve bona part de la pirotècnia verbal.
Ara, el fet més important en definitiva, allò que gairebé ho explica tot, és que en les eleccions municipals és on es posa en joc de debò el poder de les maquinàries de partit.
Perquè els ajuntaments, i els consells comarcals i les diputacions que se’n deriven, són la gran menjadora, els espais que serveixen per a “alliberar” més militants de partit, que, cobrant un sou que els paguem entre tots, es dediquen amb intensitat a fer créixer territorialment les seues sigles. Que és per aquesta sola raó, per exemple, que Junts pacta amb el PSC a la Diputació de Barcelona, gràcies a una de les decisions més extravagants i incoherents d’aquests darrers anys.
Però no parle solament, ni de bon tros, dels regidors –que n’hi ha que cobren sou, però també n’hi ha que cobren dietes i prou. Parle sobretot del gran nombre d’assessors i càrrecs de confiança que els partits camuflen per via d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, però també per via d’empreses o organitzacions dependents –i sobre això us recomane aquest article magnífic de Josep Sala, que ahir es va estrenar com a columnista d’aquest diari. Tan sols l’existència d’aquesta trama finançada, el sotagovern, explica que en un país on l’afiliació als partits polítics és de les més baixes d’Europa, en canvi aquests partits siguen dels que mouen més diners del continent.
Tot plegat ens confirma que, entre la munió de paranys de la transició postfranquista, el peculiar format espanyol de partit és segurament el més reeixit. Perquè la llei electoral i la llei de partits van ser dissenyades amb molta més intel·ligència que no vam saber entendre llavors, amb el propòsit de fabricar un monstre castrador de la voluntat popular –a còpia de concentrar tot el poder en el secretari general, perquè és més fàcil de collar i espantar un sol individu que tot un poble, i de tenir plena llibertat per a cedir a la corrupció i disposar de tants sous, col·locacions i prebendes com siga possible, sempre que el partit estiga disposat a donar suport a l’estabilitat.
Aquest és el monstre que molts de nosaltres, els d’una certa edat, vam haver de suportar ja durant la transició postfranquista, el que va enterrar amb el PSOE els somnis democràtics del postfranquisme. I aquest és el monstre que hem de veure ara, en el procés d’independència –encara que no se n’acaben d’eixir, perquè el nostre carrer aguanta moltíssim– i en la domesticació –aquesta, sí, ja completa i certificada– del moviment dels indignados. En definitiva, generacions distintes de mediocres amb aspiracions han acabat fent igual el 1982 que el 2017: tastar amb el mateix goig aquest particular ascensor social parat pel règim i adaptar-se ràpidament al fet que té com a condició d’ús obligatòria garantir que res de substancial no canviarà mai i que els privilegis del poder real no seran mai amenaçats per l’exercici de la democràcia.
PS. Aquesta vesprada, primera presentació de Fronteres de la nova temporada. I una que serà molt especial per a mi, perquè la faré a l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, a les set, al jardí de Vila Mosca. Podeu consultar la llista completa de presentacions dels mesos vinents.
