26.11.2019 - 21:50
La militància d’ERC ha donat carta blanca a la seva direcció per a investir Pedro Sánchez a canvi d’una taula de negociació; és d’importància menor que, el dia abans de la votació, un alt dirigent republicà publiqués en un diari unionista allò que ell considerava –i, suposadament, la direcció d’ERC– punts bàsics per a la negociació, que, òbviament, no havien estat sotmesos a l’aprovació de les bases del partit. Tot plegat recorda massa la campanya del PSOE en el referèndum per a la permanència d’Espanya a l’OTAN, presidida pel lema ‘OTAN, d’entrada no’ (tothom sap com va acabar aquell referèndum, perdut a Catalunya, per cert). No entenc, doncs, l’alegria de molts partidaris de la independència, com si el resultat de la consulta –no vinculant, recordem-ho–determinés a priori una posició d’ERC contrària a la investidura de Pedro Sánchez. En tot cas, això encara s’ha de veure, però caldria mirar una mica de prop la situació general abans de fer volar coloms i, més en concret, sobre què li espera a Catalunya, què li convé, i què es pot esperar de la situació en què ens trobem.
Aquest dimarts, un programa matinal de TV3 informava de la destrucció de làpides que recordaven els milers d’afusellats pel franquisme en la immediata postguerra al cementiri de l’Almudena de Madrid. Una destrucció com a venjança del feixisme rampant a Madrid per l’exhumació del cos del dictador. Una destrucció que, al costat de prohibicions de concerts, negacions institucionals en favor de les víctimes de la violència masclista, retirada d’ajuts a entitats populars i altres senyals de repressió oberta des del poder madrileny, marquen el compàs de Vox no sols a la dreta de PP i Cs, sinó que es produeixen enmig d’un silenci glacial de l’esquerra espanyola sota el pretext de la ‘qüestió catalana’. L’esquerra espanyola ja estava avisada quan, en nom d’un genèric i pretensiós voluntarisme no nacionalista, rebutjava les protestes catalanes contra les sentències pels talls de carreteres ‘il·legals’: ara el feixisme rampant va directament contra les classes populars que donen suport electoral al PSOE i a Unidas Podemos. (Caldrà recordar als progres madrilenys i als cosmopolites, en general, que un amor indiferent, infinit i etcètera no és més que un concepte.) Al programa esmentat de TV3, la locutora només sabia dir ‘déu n’hi do’ o referir-se a ‘la dificultat dels consensos’, mentre el convidat-comentarista parlava de ‘collonades… en comptes d’abordar els problemes grossos de la gent’. O sigui, banalització d’un perill als ulls de tothom que el vulgui veure, perquè ja no afecta les estructures i aliances de poder, sinó les llibertats i els drets fonamentals –miopia històrica.
A parer meu, aquesta situació ens afecta directament i és prou delicada per a no mirar cap a una altra banda: ‘no és cosa nostra’, ‘ja s’ho faran’, etc. La pujada del feixisme a Espanya, sense una oposició ferma i massiva als carrers, és molt perillosa per a Catalunya, perquè coagula les pors, les febleses i les mancances històriques no ja de l’estat, sinó de la ciutadania espanyola, contra l’enemic, en aquest cas, interior. (Vegeu les enquestes sobre l’apreciació dels catalans per part dels espanyols.) La qüestió bàsica, però, és demanar-nos si, a falta d’aquella mobilització popular, les institucions espanyoles, començant pel congrés, estan en condicions de frenar l’auge del feixisme. A l’espectador menys apassionat no se li escapa que l’atmosfera en diaris, ràdios i televisions espanyols passa per tots els graus de comprensió i difusió de Vox, reforçada per intel·lectuals i comentaristes que n’emblanquinen els continguts franquistes i desplacen el punt de mira cap als ‘separatistes catalans’. En aquest estat de coses, la institució democràtica podria contrarestar la deriva autoritària amb campanyes ciutadanes, donant la paraula a defensors de les llibertats, reforçant els aparells legals, etc., però al congrés espanyol la dreta supera, en conjunt, l’esquerra, que necessita el suport d’escons no espanyols per portar a terme qualsevol iniciativa de sanejament contra la pujada del feixisme, que ja s’ha colat al mateix congrés. Com dèiem abans, no fem volar coloms: l’esquerra espanyola està abduïda pel poder, o en tràmit de ser-ho, mentalment i formalment desvinculada del que passa al carrer i ignorant el perill històric en què es troba ella mateixa de ser escombrada. I un govern Sánchez, amb Unidas Podemos en un pla secundari, no el veig capaç d’emprendre una lluita oberta contra el feixisme, senzillament, perquè no el vol reconèixer –li retornaria una part de si mateix que no vol veure: els Bono, Rodríguez Ibarra o Guerra, que la mostren sense embuts. El PSOE s’ha empassat el discurs de la dreta sobre la unitat d’Espanya i ha permès que el feixisme s’hi coli per empènyer un programa general reaccionari a tots els nivells. Paradoxalment, l’esquerra que vol formar govern està a la defensiva en tots els terrenys i, de fet, no pot prendre iniciatives de gran importància sense mirar de reüll el vigilant de dretes, alhora vigilat pel feixisme rampant. Mentre no comenci per reconèixer que l’ascens del feixisme és producte de la reacció antidemocràtica de l’estat enfront de les demandes catalanes, l’esquerra espanyola no podrà sortir de la paràlisi: fet i fet, ara com ara, no és res sense el poder institucional. De manera que, en l’horitzó estratègic, l’única manera d’ajudar-los a lluitar contra el feixisme no sembla pas mantenir-los en la ceguesa…
Si les coses són així, com podem pactar amb qui no s’adona del que passa? A què hauríem de renunciar, ni que fos temporalment, per fer-los obrir els ulls? Cap a on hauríem de mirar per no veure la cara fosca de la venjança, la repressió i la negació de llibertats que ens han caigut, i ens cauen, a sobre per haver fet una democràtica com la de l’1-O? De què serviria abjurar de certs principis, oblidar certs compromisos, negociar certs mínims, si l’esquerra que vol governar a Espanya està més pendent de la dreta que no d’aprofundir en la democràcia? En aquest sentit, la distància amb Espanya com a estat, i amb les esquerres que la voldrien governar, esdevé, a mesura que passen els dies, gairebé insalvable: entotsolada amb la ‘qüestió catalana’, Espanya –i ja voldríem no haver-ne de parlar com un tot, però, francament, l’opinió majoritària en favor de les condemnes és un escarni– ja s’hi troba bé, disposada a retallar, i si cal, a negar llibertats fonamentals per a salvar la seva unitat nacional. Contràriament, a Catalunya, n’hi ha que descobreixen que som una nació mentre voldrien arraconar la llengua pròpia.
La dinàmica independentista empeny cap a l’aprofundiment democràtic no tant pels valors intrínsecs que vehicula com pel fet de ser una part a Europa –minsa, però significativa– de la lluita general contra la reacció mundial –reacció econòmica, social, política, cultural i, en definitiva, moral. (El fet que no se n’hagi adonat del tot –crisi social i moral galopant als ulls de tothom–, que no sàpiga resoldre-ho quan ho té davant dels nassos –moviments solidaris autònoms respecte als escenaris polítics– o que hagi de dedicar els esforços a tasques aparentment secundàries –repressió, divisions intestines– no nega que l’independentisme s’haurà d’empeltar de tots els continguts de la crisi civilitzatòria que vivim, transformant-se a si mateix, a la vegada, si no es vol cremar en una batalla estèril.) El problema és que l’escissió dels poders independentistes entre el carrer, els partits, les institucions pròpies i la participació política a l’estat, li tanquen contínuament la perspectiva general i, per la via de la repressió, els cicles electorals, la lluita pel poder regional, la participació en el poder de l’estat, etc., l’encapsulen en un marc de política convencional, fins al punt de fer-li perdre de vista la seva originalitat i capacitat de ruptura històrica, el contingut d’alliberaments que podria, i hauria, de vehicular per ser realment un moviment d’abast general i no sols l’expressió d’un particularisme polític. D’aquí la subordinació a polítiques de vol gallinaci –neoautonomisme– i els interrogants sobre el terreny que cal trepitjar, amb qui fer-ho, i cap a on anar, pels partits tancats en les lògiques del poder –la realpolitik.
Tot plegat atorga a la política convencional, a les cúpules partidistes, a les burocràcies institucionals, i als mitjans de comunicació que les serveixen, uns poders discrecionals que són usats a conveniència per deturpar molt sovint la voluntat general, expressada repetidament amb la demanda d’independència des del 2010; en una paraula, concedint-los una autonomia que, per moltes consultes que es facin, sempre cau del costat del consentiment entre maquinàries de poder. Enfront d’això, la voluntat general continuarà produint efectes en les consciències, duradores en el temps i en l’espai, així com formes de lluita, entitats i organitzacions que, malgrat les aparences, cap taula de negociació podrà ignorar, perquè, si ho fes, rebria de seguida la protesta pública fins a inutilitzar-ne els acords. Ho saben els negociadors in pectore, i cal que en siguem conscients tots nosaltres.
El regnat de l’autonomia de la política sobre el moviment de la realitat no pot crear cap estabilitat a Catalunya ni a l’estat perquè, senzillament, ha deixat d’existir, per més eleccions que es guanyin o es deixin de guanyar.
