Tot mirant a Perpinyà

Hores abans de la gran concentració independentista de Barcelona, Lleida, Tarragona, Berga i Salt, una altra ciutat del país va reclamar protagonisme polític: Perpinyà. Dissabte, a Perpinyà, s’hi va viure una manifestació en defensa de la catalanitat com no s’hi havia vist mai. Reconec que la causa m’incomoda: el problema és França i no pas Occitània. Però estic disposat a escoltar els qui, com Joan-Lluís Lluís, entenen que el pas és més important que no el motiu pel qual s’ha fet.

Diumenge, en un article de VilaWeb que tots hauríem de llegir, Joan-Lluís Lluís retratava des del seu acreditat escepticisme l’emergència de les estelades a Perpinyà. Deu mil persones al carrer, indignades, en català i en francès, perquè Catalunya és maltractada no és cap anècdota. Veurem on duu, tot això. El Consell d’Estat ha de parlar i potser quan parle n’hi haurà que veuran amb claredat que si Tolosa és un problema al final és problema menor en comparació amb París. Siga com siga, el desvetllament de la catalanitat al nord és un fet i al sud hauríem de celebrar-ho molt.

Quan va començar el procés cap a la independència, alguns expressaren la por que no acabàs esquarterant més encara la nació, que no deixàs el Principat a una banda i la resta a una altra. Alguna cosa d’això hi ha hagut, és cert. Però si mirem què ha passat aquests últims dies cal convenir que el Principat també ha estirat la resta del país. Hi insistesc: a Catalunya Nord. Però també a Andorra, on el procés d’independència de Catalunya ha esdevingut la pedra clau per a entendre si té amenaçat el futur com a estat o no. I a les Illes. Hem vist fa poc tot d’organitzacions menorquines cridant a favor de la República de Menorca i dels Països Catalans. A Mallorca l’aparició de l’Assemblea Sobiranista ha marcat un abans i un després, i ha forçat a recompondre el mapa polític. I al País Valencià, on Ximo Puig porta la qüestió del finançament a un terreny que recorda Maragall, on els nacionalistes tenen un poder institucional que no havíem ni somniat i on sembla que la por es va arraconant –pense en l’extraordinari concert de la plaça de bous o, en un altre àmbit, en la presència oficial del Bloc Nacionalista Valencià a la Diada de Catalunya, per primera volta en molts anys.

De Salses a Guardamar, som un país complex i ple de matisos, ric de matisos. Les coses no passaran de colp ni totes alhora. Però avui, vist des de París i vist des de Madrid, estic segur que les preocupacions ja no es limiten de cap manera només al Principat. I això és una notícia excel·lent per a tots nosaltres, que fa només quatre dies no constava en cap guió.