Tot jugant a imitar les llengües

Davant la percepció ciutadana de la diversitat lingüística com una qüestió d’abordatge quasi impossible, la sensibilització per via lúdica es revela una bona opció. Fa un parell d’anys una noia de Finlàndia (àlies Smoukahontas a la xarxa) va penjar, per pur joc, un vídeo a YouTube en què imitava la fonètica d’una vintena de llengües amb frases sense sentit. Aquest vídeo, que algú podria considerar una solemne bestiesa, ha estat vist des d’aleshores per divuit milions de persones, una audiència no gens negligible.

Jugar a imitar les llengües és una de les mil maneres d’aproximar-s’hi amb voluntat lúdica. Imitar o parodiar no deixa de ser reconèixer l’existència d’alguna cosa. És cert que la imitació pot expressar una distància o un rebuig: pensem, per exemple, en les denominacions exònimes onomatopeiques bàrbar i berber, fetes a imitació del so de la llengua forana per pobles que no la coneixien. O en la denominació també imitativa que els nahua aplicaven als pobles que no parlaven la seva llengua: popoluca o popoloca (a partir de la reproducció de ‘pol pol’). A aquestes imitacions, que han quedat fossilitzades en denominacions de pobles i llengües, n’hi podem afegir d’actuals de ben poc respectuoses. Imitar pot ser escarnir i burlar-se d’un altre: reconèixer-ne l’existència, sí, però des del menyspreu. Això és el que passava, per exemple, quan des del nacionalisme lingüístic espanyol s’afirmava malèvolament que els catalans bordaven com gossos, quan parlaven, amb l’argument que alguna expressió (‘au’) suggeria el so dels lladrucs.

Jugar a imitar una llengua pot ser també una activitat senzilla amb potencial pedagògic en la nostra mancada educació lingüística. Una educació que ens ha ensenyat a apartar l’oïda d’allò que sonava estrany i no era comprès de seguida, més que no a interessar-nos per sentir la fonètica, la prosòdia i la música de les llengües desconegudes.

És ben curiós que en català s’hagi anat transmetent de pares a fills una forma d’aquest joc imitatiu (que no trobem en espanyol o en anglès, segons que ens comenten alguns companys especialistes en aquestes llengües): tenim tota una colla de frases divertides, en les quals el sentit voreja l’absurd, que constitueixen paròdies d’altres llengües. Es tracta d’un fenomen innocu que es pot explotar com a recurs puntual i motivador a les aules i que pot donar peu a altres exemples relacionats amb les llengües de la nova immigració, en el marc d’una estratègia de reconeixement de les llengües i de presa de consciència de les seves peculiaritats fonètiques. Ens referim a frases molt arrelades entre els catalanoparlants, amb variants populars, de l’estil de ‘Tinc tanta sang que a les cinc tinc son’ (‘xinès’); ‘Cards verds taquen i secs piquen, però fan fàstic si es mullen i es taquen’ (‘alemany’); ‘Pujar fa suar’ (‘francès’); ‘En un got no pot haver-hi hagut vi bo…’ (‘anglès’); ‘Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini’ (‘italià’); ‘Anant amb els nuvis amb òmnibus, l’àvia sua’ (‘llatí’); ‘A qui li piqui que s’ho rasqui’ (‘polonès’); ‘Aixafen xuixos i fan traus’ (‘neerlandès’), entre altres.

A la segona meitat del segle XIX aquests jocs lingüístics es van començar a recollir en algunes publicacions satíriques (Lo Xanguet, 1865) i a La Llumanera de Nova York (1872) va aparèixer tota una col·lecció de frases catalanes d’aquest estil amb què es volia demostrar, humorísticament, que el català havia de ser ‘la mare de totes les llengües’, perquè tenia els sons de totes. L’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de 1895 les va recopilar, enriquides amb altres de noves i classificades, fins i tot, per famílies de llengües. En la llista de frases hi havia representades un total de vint-i-dues llengües. El 1958, finalment, la Biblioteca Popular va publicar l’opuscle El català mare de totes les llengües (humorada fonètica) que les reproduïa, juntament amb altres jocs lingüístics. El joc pretesament imitatiu de la fonètica de les llengües esdevenia, en algunes d’aquelles frases, un joc d’enginy lleugerament diferent, imaginem que a causa del desconeixement real de les característiques de les llengües que es pretenien imitar. En alguns casos les paraules de les frases insinuaven referents associats a la cultura de la llengua en qüestió. Per exemple: ‘Com que ha de rajar, faci-me-la barateta’ (‘sànscrit’) suggeria el Mahabharata. O: ‘Tot el meu se’n va en misses o ciris’ (‘egipci’) suggeria el nom del déu Osiris.

Si aquesta mena de jocs tradicionals més o menys imitatius de llengües ens semblen divertits i inofensius i potencialment educatius, no passa ben bé el mateix amb altres de més recents. Aquestes darreres dècades s’han estès una mena de jocs lingüístics basats també en una certa idea d’imitació fonètica que fan un flac favor a la diversitat lingüística. El fenomen es va estendre en castellà i consisteix en definicions-acudit (les frases, en aquest cas, no renuncien al sentit) que creen un efecte d’imitació. L’exemple més cèlebre, potser el primer, va ser la definició en castellà del mot ‘autobús’ en ‘alemany’ en forma de l’inoblidable ‘suban empujen estrujen bajen’. Rere aquest exemple n’han proliferat molts. Ens referim a definicions-acudit com les següents: ‘chin lu’ (‘pobre’ en ‘xinès’); ‘atrápalos encópulas’ (‘adulteri’ en ‘grec’); ‘se la vi’ (‘nu’ en ‘francès”); ‘si me caigo patapof’ (‘pilot’ en ‘rus’); ‘meresku refresku’ (‘assedegat’ en ‘romanès’); ‘casimiro tuculeiro’ (‘tanga’ en ‘portuguès’); ‘Yosi Tesako Mokito’ (‘doctor especialista en otorinolaringologia’ en ‘japonès’), etc. Aquestes formes, que provoquen un somriure, permeten encara extreure una microlliçó de llengua, si es gestionen bé: un diftong, una terminació, un determinat so consonàntic d’aquestes seqüències inventades poden fer conèixer una característica de les llengües representades.

Ara bé: si mirem amb deteniment aquesta mena de jocs lingüístics (els trobem en diversos webs que els apleguen) topem amb un panorama profundament torbador, que reflecteix un pobríssim i nociu imaginari popular sobre les llengües. Observem amb preocupació, en primer lloc, que les llengües ‘imitades’ són relativament poques (alemany, àrab, xinès, grec, anglès, hebreu, coreà, francès, llatí, noruec, italià, japonès, portuguès, rus, guaraní, romanès, zulu, suahili…) i que de vegades allò que es persegueix no és imitar una fonètica o uns trets morfològics concrets, sinó evocar tan sols una idea vaga i primitiva d’exotisme. En segon lloc, observem amb astorament que aquesta mena de jocs fan referència reiterada a llengües com el ‘africano’ o també el ‘australiano’, amb una visió que liquida d’una tirada milers de llengües, com si en segons quins continents només hi hagués una llengua. Per exemple: com es diu en ‘australiano’ un ‘boomerang que no vuelve’: ‘palo’; com es diu en ‘africano’ ‘precios bajos’: ganga;  ‘cementerio’: ‘tumba’;  ‘diarrea’: ‘abundalacaca’; ‘mal olor’: ‘tu tufo me tumba’, etc.  En tercer lloc, veiem amb idèntica preocupació com els acudits fan referència a llengües inexistents, com una suposada llengua ‘congo’: com es diu ‘transporte’ en ‘congo’? ‘Kamina ketekamina’. I, ja amb total indignació, per acabar, constatem que un bon nombre de les definicions-acudit tenen un caràcter discriminador o netament racista.

Hem d’explorar totes les possibilitats de la ludolingüística per fer adeptes a la causa encara poc popular de la defensa de la diversitat lingüística. Imitar les llengües que no podem parlar pot donar lloc, sens dubte, a activitats divertides que siguin un punt de partida cap al reconeixement d’alguns trets de les llengües que ens permetin distingir-les i que ens ajudin a no sentir-nos incòmodes en sentir-les. No s’hi val tot, però, en jugar a imitar les llengües: cal que el joc sigui rigorós i respectuós, que generi un humor subtil i no la riallada estúpida fruit d’atiar els instints més primaris o d’exhibir la més arnada ignorància. Aquell que imita o parodia diu alguna cosa d’allò que imita o parodia, certament, però molt més, encara, d’ell mateix.

Enric Serra, Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)