29.09.2020 - 21:50
Després de mig any de pandèmia, podem dir sense por d’equivocar-nos que el sector cultural és un dels que n’han sortit més debilitats. És un sector que crida molt, que sap fer campanyes de sensibilització, però per més que pronunciem frases com ara que la cultura és necessària, més necessària que mai, que la cultura és segura, i més i més, l’enunciat no es farà real. Perquè els qui diem aquestes frases, almenys la majoria, estem convençuts que són certes, però estem sols. I potser va essent hora que en siguem conscients per a trobar la manera de reinventar-nos, de reinventar el nostre paper a la societat.
La pandèmia ha subratllat que, per al conjunt de la ciutadania, la cultura no és una prioritat. I no és que estiguem per sota de la sanitat, cosa ben lògica amb l’alarma que hem viscut i que no ens abandona; el més dramàtic per als qui ens dediquem al ram és que la cultura va per darrere de la restauració, de les perruqueries, dels repartiments a domicili de qualsevol andròmina inútil, però inútil, inútil… Les terrasses dels bars són plenes perquè la gent hi va. En canvi, només trobem a faltar l’assiduïtat de les exposicions, els concerts, els teatres, les presentacions de llibres, etcètera, els qui ja hi anàvem. I no hi anàvem tots.
Tot és més complex de com ho exposo, ja ho sé. Però m’agradaria fer dos apunts. Primer: fa anys, quan Josep Ramoneda era director del CCCB, afirmava que entre Barcelona i l’àrea metropolitana hi havia unes dues-centes mil persones interessades activament per la cultura, que sortien de casa per consumir teatre, música i museus. La resta, res, o molt esporàdicament, especialment amb espectacles o esdeveniments molt lligats a la promoció televisiva. La dada és, em sembla, significativa.
Segon: hi havia antecedents antepandèmia que deixaven entreveure que aquests darrers anys el fenomen cultural s’havia construït en un castell de sorra, endogàmic i autàrquic, un pèl displicent amb els qui no pertanyien al cenacle i amb un objectiu massa vegades exclusivament dinerari. El primer precedent és el desistiment de les associacions gremials a denunciar l’abandonament o –diguem-ho clar– el maltractament de la cultura per part de les administracions públiques. D’una banda, la conselleria de Cultura ha estat un embut on han anat col·locant successivament la gent del partit i, en comptes de representar les necessitats peremptòries del sector, sempre han mirat cap als interessos partidistes (cal que ho recordi?: el fiasco de Santi Vila, Laura Borràs fugint cap a Madrid, la insuportable levitat del mandat Vilallonga…). D’una altra, els ajuntaments de la suposada esquerra, incloent-hi el de la capital, no han cregut mai en la força transformadora d’una cultura radical, incòmoda, i s’han dedicat a fer populisme amb allò que ells anomenen cultura popular, concepte que serveix per a tot i per a res, alhora. O a impulsar l’alienació de les indústries culturals. I nosaltres callats, com esperant el retorn de les vaques grasses, quan no fa tants anys l’efervescència de la totxana va anar acompanyada, també, d’una demostració quasi pornogràfica del maó cultural.
I ara, què cal fer? Abans que res, prendre consciència que estem sols. De fet, ja ho estàvem, de sols. Poca gent sortia de casa per anar a actes culturals, si Ramoneda tenia raó. Si hi ha coses que no hem sabut explicar en temps de normalitat, com podem fer-ho en un període d’anomalies tan evident com el que passem i que fa la sensació que s’allargarà? I les campanyes estrictament economicistes, apel·lant només (ho subratllo: només) a la subsistència econòmica del sector fan lleig, s’assemblen massa a les demandes de les perruqueries o dels bars, no sé si em faig entendre.
L’última campanya, la de l’’Alerta vermella’, ha acabat confonent més les reclamacions culturals: lligar el sector que fa ‘esdeveniments’ amb el món de l’espectacle teatral és un error que fa que la derrota ja no vingui només de fora. Posar al mateix sac Beckett i les empreses que construeixen fastos efímers és com confondre el comissari d’una exposició amb el dissenyador d’un estand de la fira de Barcelona. Que tothom ha de sobreviure? Potser la cosa és que tothom s’ha de reinventar.
La derrota del món de la cultura, ara, és inqüestionable. Hi ha molta gent patint, ho sé. Però les sortides únicament financeres, que no posen en qüestió el sistema mercantil de la cultura, el d’abans i el d’ara, acabaran agreujant aquesta visió que es dóna de la cultura com a una cosa tan necessària i tan innecessària alhora com ho pot ser un bar. Potser ha arribat l’hora que, per una vegada, ens constituïm tots com a subjectes polítics conscients. I que aixequem el puny per fer entendre que la cultura, a més de segura sanitàriament, ha de ser temerària socialment. Per distingir-nos dels bars i de les perruqueries, vaja.
Estem en una situació tan crítica, que només podem fer cas d’allò que diu Julio Cortázar a Rayuela: ‘Res no està perdut si es té finalment el valor de proclamar que tot està perdut i que cal començar de cap i de nou.’
