Tot esperant Quim Monzó

“Teniu el llibre d’articles de Quim Monzó?”, demanem en una parada qualsevol –això que els més joves definirien amb l’adjectiu innecessari de random–, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. “Monzó, Monzó…, està signant?”, respon l’amable dependent ocasional, mentre revisa amunt i avall la llista de signatures que corresponen al torn en què, a primera hora de tarda, hi ha alguns dels noms de més solera de la literatura dels Països Catalans, i fins i tot una antiga ministra del govern espanyol, que, per vergonya dels lectors, demostra tenir més requesta, amb un llibre sobre feminisme amb títol pronominal. No, efectivament, Quim Monzó no signa en aquesta parada, ni enlloc. I això que una setmana abans de Sant Jordi el seu Ments preclares apareixia com un dels llibres més venuts de no-ficció, entre dues autèntiques feres d’aquell gènere que, eufemísticament en aquesta santa casa, hem denominat “llibres per a qui no llegeix“, com són el periodista Carles Porta i el nutricionista Xevi Verdaguer.

Els periodistes tenim el prurit de no parlar de la competència. O, si ho fem, és més aviat per ficar el dit a l’ull dels nostres col·legues, especialment en l’afer, sempre espinós, de les subvencions i el finançament dels mitjans. Poques vegades, un diari dialoga amablement amb un altre i, d’un temps ençà, fins i tot, alguns mitjans digitals han perdut el joc net de citar les exclusives que han aixecat els companys, i les fan passar, si poden, com a material propi. Com més va, més autoreferencials es tornen els mitjans. Faig tot aquest excurs tan poc habitual en una data tan assenyalada per posar de manifest que el llibre, editat per Libros de Vanguardia, ha estat rebut amb bombo i platerets a can Godó, però amb el silenci sepulcral de la resta dels quotidians del país. Malgrat tot, aquí el tenim, enfilat a la llista dels més venuts abans de la diada del llibre. I, com dèiem, de Quim Monzó, no en veurem ni l’ombra en aquesta jornada, on hem faltat a l’esmorzar oficial i al desdejuni oficiós, subvertint els tòpics habituals del dia de la rosa i el llibre i sense deixar-nos caure pels ecos de societat.

No hi ha idiotes lletraferits?

Cal aclarir que, sota el títol de Ments preclares. El llibre dels idiotes, el volum és una selecció de l’articulisme recent de l’escriptor feta pel crític Julià Guillamon, que ja es va encarregar dels dos darrers reculls “vanguardistes” de Monzó, Taula i barra i Si la memòria no ens falla, a partir d’una premissa: cal que al text hi hagi aparegut la paraula “idiota”, “idiotes” o “idiotesa”. Així, com assenyala Guillamon –entrevistat tot just ahir per Montse Serra en aquestes mateixes pàgines, en un diàleg de teva-meva que feia goig–, els idiotes de Monzó són cambrers i propietaris de restaurants, periodistes i becaris, turistes i tatuats, motoristes i electors, futbolistes i vianants, dentistes i models, treballadors de banc i amos de clubs d’intercanvi de parelles, publicitaris i afeccionats al futbol, tècnics de l’Institut Català d’Adopció i lectors de llibres d’autoajuda, treballadors de mines d’or i inventors de gadgets, animalistes i fabricants d’embalatges, compradors de loteria i cobradors del gas, mil·lenaristes i manaies comunistes, hereus de grans fortunes i vegans. I, sobretot, lladres i estafadors. En una coneguda llibreria del carrer de Mallorca i en unes quantes parades m’han dit que se’ls havia exhaurit, i quan, finalment, he pogut comprar el llibre, l’he fullejat àvidament.

Esperava que hi hagués un article sobre Sant Jordi que m’acabés d’arrodonir la crònica. Ni un. Tampoc hi ha, entre manta idiota, escriptors, editors, llibreters… I això que, com les meigues, d’haver-n’hi, n’hi ha. Com a tot arreu. Monzó sembla que vulgui parlar-ne en un article titulat “Literatura: urbana o rural?”, on fa befa d’aquesta moda, però de seguida es perd per un altre camí. També sembla que és aquest l’objectiu del text “Refomentar la lectura”, però l’objecte de la crítica monzoniana són polítics i dissenyadors, dos dels seus col·lectius predilectes. De fet, l’article més literari podríem dir que és “Si jo tingués un blog”, on fan de columna vertebra els versos de T.S. Elliot, que diuen allò de “l’abril és el mes més cruel: fa sorgir / lilàs de la terra morta, barreja / record i desig, i remou / amb pluja de primavera les febles arrels”.

Un Sant Jordi pendent del cel

Justament ara que parlem de pluja com la d’ahir, podem dir que la màxima preocupació del dia era meteorològica. El guanyador del premi Sant Jordi amb Confeti, Jordi Puntí, i l’editor Josep Lluch deien que l’home del temps Francesc Mauri els havia assegurat que no plouria a la tarda, i brandaven el pronòstic com una butlla papal. Les quatre gotes escadusseres que en algun moment han fet acte de presència, no es pot dir que hagin contradit el company del candidat Tomàs Molina. Tot i el fred, res ha impedit el passeig escàpol del dia feiner entre parades de llibres i roses. “No passis de llarg, que tenim roses ben maques”, exclamava amb un eslògan perfectament construït i amb el deliciós accent dels gitanos d’Hostafrancs, una venedora de la plaça d’Espanya. Tot i les parades de la FNAC de les Arenes, a primera hora del matí, la calma era la tònica en aquell veral. A la recerca tossuda de Quim Monzó, fem l’avinguda Mistral amb el miratge de creure veure’l en cada septuagenari de cabells blancs esbullats. No costa gaire imaginar-se’l tancat amb pany i forrellat al seu estudi, amb el guardapols blau Maó posat, pendent de tot el que passa a X, l’antic Twitter. Fins i tot ens hem acostat a Can Vilaró, on algunes altres vegades l’hem vist fer un mos, per veure si temptàvem la sort. D’entre els diversos grups d’homes de la seva quinta entaulats en aquella hora entre el matí i el migdia, cap responia a la fesomia monzoniana. Decebuts, sort n’hem tingut de poder tastar un plat realment insuperable com la tripa al forn que ens havia suggerit en Sisco. Ressons de fricandó, canelons i picada en un plat de menuts que no ho sembla. Forces per a encarar el dia, a la recerca impossible de Quim Monzó.

Entrem en un metro ple que es va omplint a mesura que ens acostem al rovell de l’ou. Un noi explica a la seva parella francòfona, ella rosa en mà, que els catalans no només en diem diada, de la nostra festa nacional, sinó de qualsevol jorn assenyalat. Aviat no puc parar l’orella a més converses, atrapat com sóc al vagó, fins a l’altura de Diagonal. Tot just arribat a passeig de Gràcia, i abans de trobar l’escriptora Anna Ballbona, que bada com jo, em topo amb el batlle Jaume Collboni, a qui no faig cap petició concreta. A diferència dels pares d’una escola de Gràcia, que li demanen que assisteixi a una festa de final de curs, no perquè participi en el festival infantil, precisament. Si ho hagués sabut, li hauria demanat de comentar “El millor batlle possible”, el darrer dels texts de Ments preclares, i l’únic on l’idiota no hi és. O potser sí. Sigui com sigui, també m’encreuo Xavier Antich, lletraferit notable i president d’Òmnium Cultural, l’entitat que va acabar de canonitzar Monzó amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2018, onze anys després del seu darrer llibre de narrativa, Mil cretins, i del memorable discurs de la Fira de Frankfurt, que el situava com l’escriptor més influent de la literatura catalana. O, cosa que és el mateix, l’escriptor viu més important d’aquest nostre camp de les lletres, tot i les objeccions que l’altre dia en feia a les xarxes Pere Antoni Pons. L’enquesta del País, el situava al capdamunt dels autors dels millors llibres dels darrers cinquanta anys.

Ser-hi i no ser-hi, la posteritat postmoderna

Potser hem d’entendre la desaparició narrativa de Monzó –que, tot i el ritme més pausat dels darrers temps, encara manté columna a La Vanguardia– com un dels darrers cops de cua de la postmodernitat a la qual ell ens va abocar. És a dir, tot i que fa dècades que va penjar la gavardina d’escriptor mediàtic i, fins i tot, va deixar l’antiga fidelitat a la memòria de Jaume Vallcorba i Quaderns Crema, el públic el continua seguint, faci el que faci. Substituït, potser, pel seu germà petit Sergi Pàmies, més malenconiós i menys iracund que Monzó, ens apunta el company Jordi Nopca en una terrassa d’hotel on, novament, un grup editorial ens ha peixat. Tot i que fa anys que no participa en la parafernàlia de la diada de Sant Jordi, n’és d’alguna manera protagonista, vulgui o no vulgui, voluntari. De fet, ell va viure de primera mà l’origen de l’actual model, com explicava en un article del Dia del Llibre de fa tres anys: “Debutava en el món literari, en una època en la qual, quan arribava Sant Jordi, de llibres no se’n firmaven tants com ara. Se’n firmaven, però no la bogeria actual. El punt d’inflexió va ser a mitjans de la dècada dels vuitanta, quan va aparèixer TV3. De cop, la tradició de les parades de llibres i les signatures –que ve dels anys trenta– va fer un boom fenomenal. Els escriptors es van convertir en estrelles mediàtiques i circulaven de parada en parada i d’emissora de televisió en emissora de ràdio, a un ritme mai vist fins aleshores.” Uns quaranta anys després, ha aconseguit de fer mutis, sense que ningú l’estranyi. Fins i tot, no m’estranyaria que avui hagués passat com aquella vegada en què una triomfant cantant bagenca feia cua amb la seva parella en una parada on hi havia el llavors ben considerat novel·lista Javier Cercas –eren els temps de Soldados de Salamina– i el noi pretenia, de totes totes, que li signés un llibre del malaguanyat Roberto Bolaño, a qui l’escriptor havia convertit en personatge. En aquest cas, el paper de signant substitutori el podria fer, per exemple, un idiota. De candidats amb una cua llarga davant i ganyota estrafeta de tant posar pels selfies, no en faltaven.